Loading...

LA PARAULA MéS BELLA

Margaret Mazzantini  

0


Fragmento

La paraula més bella

MARGARET MAZZANTINI

Traducció de

Neus Nueno

a Sergio

als fills

Oh, tendresa humana,

on ets?

Potser només

als llibres?

IZET SARAJLIC

El viatge de l’esperança

«El viatge de l’esperança»... paraules que es graven a la memòria entre moltes al final del dia. Les he llegit a la farmàcia, en un vas de vidre al costat de la caixa, hi havia una escletxa per ficar-hi monedes i la fotografia d’un nen enganxada amb cinta adhesiva, un d’aquells que cal portar lluny per intentar una operació, un viatge de l’esperança, justament. Em giro sobre el coixí, devoro respiracions sonores. Miro el cos de Giuliano, quiet, feixuc. Dorm tal com dorm ell, de bocaterrosa, amb el tors nu. De tant en tant emet un petit grunyit, com una bèstia pacífica que espanta mosques.

«Esperança», penso en aquesta paraula que pren forma en el buit. Té la cara d’una dona una mica angoixada, de les que arrosseguen la seva derrota però continuen escarrassant-se amb dignitat. La meva cara, potser, la d’una noia envellida, immòbil en el temps, per fidelitat, per por.

Surto a la terrassa i miro el de sempre. L’edifici del davant, les persianes tancades. El bar amb el rètol apagat. Hi ha el silenci de la ciutat, pols de sorolls llunyans. Roma dorm. Dorm la seva festa, el seu fangar. Dormen els afores. Dorm el Papa, les seves sabates vermelles són buides.

La trucada arriba de bon matí. M’estremeixo en sentir el timbre, ensopego pel passadís, potser crido per semblar desperta.

—Qui hi ha?

Se sent soroll a l’auricular, com vent que s’escapa entre les branques.

—Que puc parlar amb Gemma?

L’italià és bo, però les síl·labes estan massa marcades.

—Sóc jo.

—Gemma? Tu ets Gemma?

—Sí...

—Gemma...

Repeteix el meu nom i ara està rient. Reconec aquesta rialla rogallosa, esquerdada... em salta a sobre en un instant.

—Gojko...

Fa una pausa.

—Sí, el teu Gojko.

És una explosió quieta. Un llarg buit que s’omple de detritus.

—El meu Gojko... —balbucejo.

—El mateix.

La seva olor, la seva cara, els nostres anys.

—Fa mesos que intento buscar-te a través de l’ambaixada...

Vaig pensar en ell fa pocs dies, pel carrer, tot d’una, per un noi que passava i potser se li assemblava.

Parlem una mica. Em pregunta com va tot, què faig. Em diu que ha viscut uns anys a París i que ara ha tornat al seu país. M’explica que organitzen una exposició per recordar el setge.

—També hi ha les fotografies de Diego.

El fred del terra se m’enfila per les cames, s’atura a la panxa.

—És una oportunitat —afegeix.

Torna a riure, tal com reia ell, sense una veritable alegria, més aviat per consolar aquella tristesa lleu però que mai s’esfuma.

—Vine.

—Hi penso, sí...

—No hi has de pensar, has de venir.

—Per què?

—Perquè la vida passa, i nosaltres amb ella. Te’n recordes?

I tant que me’n recordo.

—I es riu de nosaltres, com una vella puta esdentegada que espera l’últim client...

Els versos de Gojko... la vida com una llarga ballada. Ara recordo la seva manera de tocar-se el nas, d’aixafar-se’l com cera tova mentre diu aquells versos que escriu a les capses de llumins, a les mans. Vaig en calces, a peu nu. Gojko és viu, sempre ha estat viu. De sobte em pregunto com he pogut renunciar a ell durant tot aquest temps. Per què en la vida renunciem de vegades a les persones millors a favor d’altres que no ens interessen, que no ens fan cap bé, senzillament ens les trobem, ens corrompen amb les seves mentides, ens converteixen en gallines?

—D’acord, vinc.

El fang immòbil de la vida ara és pols que vola cap a mi.

Gojko es posa més alegre que unes pasqües, crida de joia.

Hi havia pols quan vaig deixar Sarajevo, s’alçava de les coses moguda pel vent gèlid, s’arremolinava pels carrers, desapareixia enrere. Cobria els minarets, els edificis, els morts del mercat, enterrats per les verdures, per la quincalla, pels trossos de fusta dels taulells arrencats.

Pregunto a Gojko per què no m’ha cercat abans, per què no m’ha enyorat abans.

—Fa anys que t’enyoro.

La seva veu desapareix darrere un sospir. Hi ha de nou soroll de vent... de quilòmetres de distància.

De sobte tinc por que la comunicació es talli i torni aquell silenci d’anys, que ara em sembla insuportable.

Ràpidament li demano el seu número de telèfon. És un mòbil; l’apunto en un tros de paper amb un bolígraf que no escriu. N’hauria de buscar un altre, però tinc por de separar-me del telèfon. El soroll és cada cop més fort. Veig un fil del telèfon que es trenca i cau espurnejant... quants en vaig veure, de cables penjats en l’aire, en aquella ciutat aïllada. Collo el passat, prement el full, amb la por de perdre’l un cop més.

—Et trucaré per dir-te quan arriba el vol.

Vaig a la cambra de Pietro, faig caure els seus bolígrafs, calco aquell número blanc. Pietro dorm amb els peus llargs fora del llençol. Penso el que penso sempre quan el miro estirat, que el seu llit s’ha quedat petit i que cal canviar-lo. Recullo la guitarra, tirada per terra a prop de les sabatilles. S’enfadarà, hauré de lluitar per convèncer-lo que vingui amb mi.

Em dutxo i em reuneixo amb Giuliano a la cuina. Ja ha preparat el cafè.

—Qui ha trucat?

No responc de seguida, tinc els ulls brillants, immòbils. Sota la dutxa la pell m’ha semblat dura com abans, quan em rentava de pressa i sortia de casa amb els cabells mullats.

Li parlo de Gojko, li dic que voldria marxar.

—Així, tot d’una?

Però no sembla sorprès.

—Ho has dit a Pietro?

—Dorm.

—Potser convé que el despertis.

Porta la barba de la nit, els cabells en desordre li embruten el front, se li nota més la calba a la coroneta. Durant el dia sempre va arreglat; és un animal de ciutat, casernes i arxius. Aquell desordre és només per a mi, i em sembla encara la nostra part millor, la més olorosa i secreta... la dels primers temps, quan fèiem l’amor i després sèiem nus i despentinats a mirar-nos. Som marit i muller, em va venir a trobar en un aeroport militar fa setze anys. Quan li dic, però, que em va salvar la vida mou el cap, es posa vermell, diu que no és veritat, diu «vau ser vosaltres, tu i Pietro, que vau salvar la meva».

És golafre. Aprofita la situació, els meus ulls atabalats, es menja un altre tall de plum-cake.

—Després no et queixis de la panxa...

—Ets tu qui se’n queixa, jo m’accepto.

És veritat, ell s’accepta, i per això és tan acollidor. S’aixeca, em frega una espatlla.

—Fas ben fet d’anar-hi.

Ha llegit en la meva mirada que m’hi repenso... Tot d’una, tinc por. M’he precipitat massa de pressa enrere, a l’ardor de la joventut. Que ara em sembla només enyorança. Tinc fred al coll, he de tornar al bany per eixugar-me els cabells. Torno a ser jo, una noia derrotada a un pas de la vellesa.

—M’he d’organitzar, he d’anar a la redacció, no... no ho sé.

—Ho saps.

Diu que em trucarà des del despatx quan entri a Internet, potser aconseguirà trobar uns bitllets de baix cost, somriu:

—No crec que hi hagi cua per anar a Sarajevo.

Vaig a l’habitació de Pietro, obro els porticons. Amb un gest brusc es tapa el cap amb el llençol. Em quedo al costat d’una mòmia.

Aquest any ha fet el canvi, ha deixat els seus ossos de nen per esdevenir un bernat pescaire, gros i desmanyotat, que encara no controla bé els seus moviments. Ha començat a clavar els ulls al terra com un cercador d’or, a sortir de casa sense acomiadar-se, a menjar dret davant de la nevera. A l’escola l’han suspès, ha mostrat una estupidesa increïble, no hi ha posat ni el més petit esforç, els últims mesos en comptes de passar per l’adreçador s’ha tancat en una insolència ridícula. Em giro enrabiada al so de la seva veuassa geniüda que em busca només per exigir, per fer-me retrets. Què ha passat amb aquella petita veu disgustada que m’ha acompanyat durant anys? Hi podia parlar molt bé, semblava afinada sobre la meva.

Ara em fa pena. Quan dorm, quan el seu rostre es relaxa, suposo que ell també deu enyorar aquell cos bonic, devorat en pocs mesos per l’ogre de la pubertat, i que encara el cerca en el son. Per això no es vol despertar.

M’ajupo, li aparto el llençol del cap, li toco els cabells, que s’han tornat rígids, se’m treu de sobre.

Ara li cou aquell suspens. Ara que som a l’estiu i surt amb la raqueta de tennis i les seves sabatilles del número 43, i torna enfadat amb els seus amics, remugant que no els vol tornar a veure, perquè l’any que ve ja no aniran a la mateixa classe i li sembla que han estat ells els que li han fallat.

—He de parlar

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta