Loading...

LA PELL FREDA

Albert Sánchez Piñol  

0


Fragmento

1

Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs.

Vam tenir la primera visió de l’illa de matinada. Feia trenta-tres dies que els dofins havien renunciat a la nostra popa i dinou que la tripulació expel·lia núvols de baf per la boca. Els mariners escocesos es protegien amb manyoples que puja- ven fins al colze. Duien pells tan contundents que feien pensar en cossos de morsa. Per als senegalesos aquelles latituds fredes eren un suplici, i el capità tolerava que fessin servir greix de patata com a maquillatge protector, a les galtes i al front. La matèria es diluïa i es filtrava pels ulls. Els queien llàgrimes però no es queixaven mai.

–La seva illa. Observi, a l’últim horitzó –em va dir el capità.

No la vaig saber veure. Només aquella mar freda, com sempre, obturada per núvols distants. Per bé que érem molt al sud, les formes i els perills dels icebergs antàrtics no havien animat la travessa. Cap muntanya de gel, ni rastre d’aquells gegants a la deriva, naturals i espectaculars. Patíem els inconvenients del sud però se’ns negava la seva grandiloqüència. El meu destí, doncs, era al llindar d’una frontera gèlida que mai no traspassaria. El capità em va donar la lent d’augment. I ara? La veu? Sí, la vaig veure. Una terra esclafada entre els grisos de l’oceà i del cel, envoltada per un collar d’escuma blanca. Res més. Encara vaig haver d’esperar una hora. Després, a mesura que ens hi apropàvem, els contorns es van anar fent visibles a simple vista.

Vet aquí la meva futura residència: una extensió que de punta a punta amb prou feines arribava al quilòmetre i mig, en forma de lletra ela. L’extrem del nord era una elevació granítica ocupada pel far. Destacava la seva alçària de campanar. No imposava exactament per la magnitud, però les reduïdes dimensions de l’illa li atorgaven, per contrast, una consistència megalítica. Al sud, al taló de la ela, una prominència menor, on apareixia la casa de l’oficial atmosfèric. O sigui, la meva. Les dues construccions s’unien per una mena de vall estreta on prosperava la vegetació humida. Els arbres creixien com un ramat de bèsties que s’estrenyen les unes amb les altres, tot buscant refugi en els cossos aliens. La molsa els abrigava. Una molsa més compacta que les bardisses dels jardins i alta fins al genoll, fenomen curiós. Tacava els troncs com una lepra de tres colors: blau, violeta i negre.

L’illa estava envoltada d’esculls menors, escampats aquí i allà. Això feia del tot impossible ancorar a menys de tres-cents metres de l’única platja, que s’estenia als peus de la casa. Per tant, no quedava més remei que carregar el meu equipatge i la meva persona en una xalupa. Que el capità m’acompanyés a terra ferma s’havia d’entendre com una amabilitat gratuïta. Res no l’hi obligava. Però al llarg del viatge havíem iniciat una d’aquestes intel·ligències que, de vegades, apareixen entre homes de generacions diferents. Tenia els seus orígens als barris portuaris d’Hamburg, després es va guanyar la pàtria danesa. Si alguna cosa el definia eren els ulls. Quan mirava algú no existia res més en tot el món. Ponderava els individus amb criteri d’entomòleg i les situacions amb caràcter d’expert. N’hi ha que ho confondrien amb severitat. Jo crec que aquella era la seva manera d’aplicar els ideals tolerants que amagava a la recambra del seu esperit. Mai no confessaria el seu amor al proïsme amb paraules, però li dedicava tots els actes. Sempre em va tractar amb la gentilesa del botxí per encàrrec. Si podia fer alguna cosa per mi, la faria. Després de tot, qui era jo? Un home més a prop de la joventut que de la maduresa, destinat a una illa minúscula i escombr

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta