Loading...

LA PETITA SERP

A. L. Kennedy  

0


Fragmento

 

Aquesta és la història gairebé completa, però no del tot, d’una nena eixerida i extraordinària que es deia Mary. Tot el que us explicaré aquí va començar una tarda que la Mary va sortir a caminar pel seu jardí.

La Mary era una mica més alta que les altres nenes de la seva edat i tenia els cabells bruns i arrissats. Era força prima, ja que no sempre tenia prou per menjar. Li agradava la mel, xiular, el color blau i descobrir coses.

Vivia en una ciutat plena de gent de tota mena. Aquesta gent de tota mena feia que la ciutat fos un lloc meravellós, ple de cançons i d’històries interessants, de menjars, de roba i de converses. Tot i així, a la gent que manava a la ciutat no li agradava gaire l’altra gent, i per això alguns dels pisos on vivia la gent de tota mena sovint eren secs allà on haurien de ser humits, o humits allà on haurien de ser secs, o només eren freds i foscos i els arribava una electricitat especialment lànguida. Per poder gaudir del cel, que era de franc per a tothom i tan vast com es pugui imaginar, la gent de les cases humides i seques feia volar estels des dels terrats. Alguns estels semblaven ocells del paradís, alguns semblaven peixos i alguns semblaven serps meravelloses.

Altres cases —com ara les de la gent que manava a la ciutat— eren luxoses i s’enfilaven cap al cel amb unes torres esplèndides molt més altes que els estels. En aquests pisos hi havia unes piscines molt maques per nedar-hi o per tenir-hi peixos, o potser unes cisternes enormes amb grans rèptils com ara cocodrils i iguanes blaves. I tenien uns rebosts tan grans com sales d’estar, unes sales d’estar tan grans com prats, i segurament uns prats als soterranis que eren tan grans com províncies petites, amb muntanyes russes plenes de joies i camps de golf fets de pastís.

La Mary sabia tot això. Sabia tota mena de coses i era molt llesta. Plantada al seu jardí —que era en una teulada i era una mica més gran que unes tovalles grans— podia mirar cap a un cantó i veure les nombroses casetes tristes de la gent enxubada. Si mirava cap a l’altre cantó, veia els edificis alts i resplendents plens de prats i cocodrils. L’edifici on vivia era només una mica enxubat. I a les canonades només hi havia fuites els dilluns, els dimecres i els caps de setmana, i quan n’hi havia la seva mare posava palanganes metàl·liques sota els degotalls, i aquells atuells repicaven com si fossin campanetes —o, per ser més exactes, com si fossin campanetes humides— quan l’aigua hi tocava.

El pis de la Mary tenia la mida justa per a la seva mare, el seu pare i ella —que eren tots els qui hi vivien—. De vegades la Mary volia un germanet o una germaneta per jugar-hi, però després es recordava que una germaneta potser tindria gelosia de la seva intel·ligència, o pots

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta