Loading...

LA PRIMERA ESTRELLA DEL VESPRE

Nadia Ghulam   Javier Diéguez  

0


Fragmento

Carta al lector

Vaig conèixer la Nadia a l’aeroport de Barcelona. Concretament, a la cua de facturació, com a les pel·lícules bones. Era l’estiu del 2009 i tots dos ens havíem guanyat una plaça a l’Escola d’Orient, una iniciativa de diversos organismes públics gràcies a la qual més o menys una desena d’universitaris espanyols, nord-americans i asiàtics gaudirien d’una setmana de debats i bona convivència en una masia apartada de la serra de Tramuntana, a Mallorca.

He d’admetre que sempre he estat més aviat tímid, i en aquell moment estava una mica neguitós. Primer es va girar a saludar-me la seva mare catalana, la Maria. Després vaig ser jo qui va buscar la mirada de la Nadia. Llavors encara no ho sabia, però aquell instant havia de canviar la meva vida. Acabava de conèixer la que al cap de pocs dies es convertiria en la meva millor amiga, per bé que en aquell moment encara no sabia res de res d’ella.

La Nadia tenia una part de la cara solcada per unes cicatrius fondes, però la seva mirada desprenia una aura i una calidesa molt especials. Ens vam saludar amb una abraçada i un petó, i vaig tenir la sensació que ja la coneixia, que la coneixia de tota la vida.

Aquell viatge, que esperava que estigués farcit de debats profunds amb els companys i d’alguns moments de pau i introspecció personal, es va convertir, simplement, en «el viatge en què vaig conèixer la Nadia». Saps, estimat lector, com es couen les patates a la manera afganesa? Jo sí, m’ho va ensenyar la Nadia, i és absolutament increïble. I si et digués que al cel de Kabul, si tens prou paciència i la fe necessària, hi pots veure l’eternitat? Sí, sí, ho has llegit bé, l’eternitat. Doncs és veritat, i també m’ho va ensenyar ella.

Es podria dir que la nostra amistat es va forjar definitivament una nit preciosa de focs artificials, uns focs que cap dels dos no va contemplar. De fet, va ser una de les poques nits que vam baixar d’aquella masia perduda entre els cingles de l’illa. Tot el nostre grup era davant la platja, de cara al mar, esperant que l’espectacle comencés. Aleshores la Nadia es va atansar a l’Imma Llort, l’organitzadora, i li va comentar que s’estimava més anar a fer un volt per la ciutat. Van insistir que es quedés, però no hi va haver manera, estava decidida. Ja la començava a conèixer, i, si la Nadia no volia ser allà, devia tenir un bon motiu, vaig pensar. I no m’equivocava. Vaig ser l’únic que es va oferir a acompanyar-la. Aquella nit m’ho va confessar: «Quan tenia vuit anys, una bomba va destruir casa meva i vaig quedar atrapada entre els enderrocs. Les cicatrius que recorren el meu cos són la terrible herència d’aquell dia. Per sort, la meva mare va evitar que em cremés encara més. Ara ja ho saps... Els focs artificials em recorden la guerra, les detonacions de les bombes». Em vaig quedar glaçat, l’únic que se’m va acudir va ser abraçar-la.

Aquella mateixa nit em va dir que no s’imaginava que pogués tornar a fer cap amistat tan profunda com les que havia deixat al seu país, però que amb mi ho havia aconseguit. Em va emocionar. Jo sentia una cosa molt semblant; havia conegut una de les poques persones que estava segur que m’acompanyarien per sempre.

A partir d’aquell dia em va anar desgranant el que havia estat la seva vida fins llavors: la bomba que li va desfigurar la cara i li va cremar part del cos, els mesos que va passar en coma, el despertar, la llarga convalescència i les contínues operacions quirúrgiques. Llavors vaig saber que els dos anys següents a aquella maleïda bomba els havia passat entre hospitals i camps de refugiats, perquè el seu país continuava en guerra.

Em va explicar que al seu germà gran, en Zelmai, el van assassinar al Kabul controlat pels talibans. El van matar per robar-li una bossa amb menjar i els diners que portava. Això és el que valia la vida, a l’Afganistan d’aquella època. El seu pare va recuperar el cadàver i li va donar sepultura, però no va poder superar la tràgica pèrdua del seu fill i la bogeria es va emparar d’ell. No va tornar a ser mai més el mateix.

La seva família estava destinada a morir de fam o a malviure de la caritat, ja que els talibans havien prohibit que les dones treballessin i no podien comptar amb el seu pare, l’únic home que quedava a la família. Aleshores ella va prendre la decisió més transcendental de la seva vida: va decidir posar-se la roba del seu germà i fer-se passar per ell. Per què ho va fer? Perquè no estava disposada a deixar que les seves germanes tinguessin una vida miserable. I va convertir el seu dolor en un avantatge: amb la cara desfigurada per les cremades, ningú no s’adonaria que en realitat era una dona.

Va treballar durant més de deu anys fent-se passar per un noi, des dels onze fins als vint-i-un. La Nadia es va transformar en en Zelmai. Va netejar pous, va conrear camps, va cuinar per als talibans, va reparar bicicletes... I així va mantenir la seva família. Deu llargs anys convivint amb la por constant de ser descoberta. Deu llargs anys que fins i tot van fer oblidar a la seva família que ella havia estat la Nadia, que realment era la Nadia, i no en Zelmai, encara que es disfressés cada dia per aconseguir una mica de pa i verdures per portar a casa.

Em va explicar, sempre amb una bona dosi d’optimisme, que jugar-se la vida dia rere dia fent-se passar per un home durant el règim talibà no havia estat tan dolent, malgrat tot: gràcies a això va poder estudiar a Kabul, cosa que les dones tenien prohibit, i va ser ajudant del mul·là, una posició que li va permetre eixamplar enormement els seus coneixements sobre l’islam. D’aquesta manera va poder comprovar que els talibans manipulaven la religió com volien amb l’únic propòsit de mantenir el poble afganès sota el seu jou, en la més completa ignorància.

També vaig saber que, amb dinou anys, la Nadia va conèixer la Mònica Bernabé, una periodista catalana establerta a l’Afganistan que gestionava ASHDA, una ONG que la va portar a Barcelona. Aquí es van ocupar de buscar-li una família i, operació rere operació, van aconseguir reconstruir-li la cara. Així és com va conèixer els seus pares catalans, la Maria i en Josep.

Aquell estiu ho vaig arribar a saber tot sobre la seva vida, i a la profunda estima que li tenia, s’hi va sumar l’orgull, un orgull enorme per la manera de ser de la Nadia, pel que havia fet i pel significat que tenia. Si l’Afganistan necessita exemples a seguir, si necessita heroïnes, la Nadia ho és.

Un any després va publicar la seva primera novel·la, El secret del meu turbant, en què narrava tot el que jo ja sabia. Va ser un gran èxit: va guanyar el Prudenci Bertrana d’aquell any, la van traduir a mitja dotzena d’idiomes i va convertir la Nadia en un personatge públic. Jo mateix la vaig acompanyar per bona part del territori català, de presentació en presentació, i no hi havia gaires setmanes que no sortís en alguna cadena de televisió de tot Espanya o en algun dels diaris de més tirada del país.

En tots i cadascun d’aquells viatges, cada vegada que ens tornàvem a veure, em confessava la seva aspiració més gran: explicar al món que les heroïnes de debò són les dones afganeses que continuen en l’anonimat. Les que van haver de suportar ser dones amb tota la cruesa de la guerra civil i el règim talibà. Totes i cadascuna de les valentes dones afganeses. Algun dia, em deia, explicaré la història de les dones de la meva família, seré la veu d’aquelles dones de l’Afganistan que no tenen veu.

I això és aquest llibre, estimat lector. La hist

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta