Loading...

LA REMOR DEL CARGOL DE MAR (TRILOGIA DEL FOC 2)

Sarah Lark

0


Fragmento

1

—Falta gaire?

La Mara Jensch estava avorrida i de mal humor. El trajecte fins al poblat dels ngati hine se li estava fent etern i encara que, sens dubte, el paisatge era bonic i feia bon temps, ja estava farta de tants manuka, rimu i koromiko, de boscos pluvials i selves de falgueres. Volia tornar a casa, a l’Illa Sud, a Rata Station.

—Un parell de quilòmetres més a tot estirar —va respondre el pare O’Toole, un sacerdot i missioner catòlic que parlava bé el maori i que acompanyava l’expedició com a intèrpret.

—Deixa de rondinar! —va intervenir l’Ida, la mare de la Mara, alhora que acostava la seva petita euga baia al cavall blanc de la seva filla i li dirigia una mirada de retret—. Sembles una nena mal criada.

La Mara va fer una ganyota de disgust. Sabia que aquell comportament irritava els seus pares. Ja feia setmanes que estava empipada. No li agradava en absolut el viatge a l’Illa Nord. Ni compartia la fascinació de la seva mare per les platges extenses i el clima càlid, ni l’interès del seu pare per fer de mediador entre tribus maoris i colons anglesos. La Mara no en veia la necessitat, la seva relació amb els maoris era estupenda. Al cap i a la fi estava enamorada del fill d’un cap tribal.

La noia es va quedar una estona absorta en els seus somiejos, en els quals passejava amb el seu amic Eru per les infinites pastures de les planes de Canterbury. La Mara l’agafava de la mà, li somreia... Abans de partir, fins i tot s’havien fet uns tímids petons. Però un crit horroritzat va arrencar la Mara de les seves fantasies.

—Què ha sigut, això? —El representant del governador, que havia reclutat el pare de la Mara per a aquella missió, escoltava espantat els sons del bosc—. Diria que he vist alguna cosa. És possible que ens estiguin observant?

En Kennard Johnson, un home baixet i grassonet, a qui semblava que li resultava fatigós muntar a cavall durant tantes hores, es va dirigir inquiet cap als dos soldats anglesos que l’acompanyaven com a guàrdia personal. La Mara i el seu pare, en Karl, es van posar a riure quan el van sentir. En cas d’urgència, no haurien pogut fet res. Si la tribu maori a la qual el grup anava a visitar hagués estat disposada a massacrar el senyor Johnson, l’home hauria necessitat almenys un regiment de casaques vermelles per evitar-ho.

El pare O’Toole va moure el cap.

—Deu haver sigut un animal —va tranquil·litzar el funcionari del govern, però el va tornar a alarmar amb les paraules que va pronunciar després—. Vostè no veuria ni sentiria un guerrer maori. De totes maneres, ja som molt a prop del poblat. I, per descomptat, ens estan observant...

El senyor Johnson va adoptar una expressió temorosa. Els pares de la Mara es van mirar significativament. Per a l’Ida i en Karl Jensch visitar tribus maoris era un fet habitual. Si alguna cosa els espantava era, com a molt, alguna reacció irreflexiva dels pakeha, com anomenaven els maoris els colons anglesos de Nova Zelanda. Els pares de la Mara ja tenien experiència en això. Molt poques vegades eren els maoris els causants dels conflictes entre les tribus i els pakeha. Era molt més freqüent que els anglesos descarreguessin la seva por amb algun tret irreflexiu que després tenia males conseqüències en els «salvatges» tatuats.

—Sobretot, conservin la calma —va advertir de nou en Karl als altres membres de l’expedició.

A més dels representants del govern, els acompanyaven dos grangers les queixes dels quals contra els ngati hine havien desencadenat tot aquell embolic. La Mara els contemplava amb el rancor d’una noia a qui han desbaratat els plans. Si no hagués estat per aquells dos ximplets ja faria temps que estaria de tornada a casa. El seu pare volia anar a Rata Station per a l’esquilada i ja tenien reservats els bitllets del vaixell des de Russell, a l’extrem septentrional de l’Illa Nord, cap a Lyttelton Harbour, a l’Illa Sud. En l’últim moment el governador havia demanat a en Karl que solucionés de la millor manera possible el conflicte entre aquells grangers i el cap dels ngati hine. Això ho haurien de fer simplement comparant alguns mapes. En Karl havia pres mides al terreny i havia dibuixat els plànols quan, uns anys abans, el cap Paraone Kawiti havia venut terra per als colons a la Corona.

—Els ngati hine no ens són hostils —va seguir parlant en Karl—. Recordi que ens han convidat ells. El cap està tan interessat com nosaltres a solucionar el problema de manera amistosa. No hi ha cap motiu per estar espantat...

—Jo no n’estic, d’espantat! —el va interrompre un dels grangers—. Al contrari! Són ells els que tenen raons per estar-ho, aquests...

—«Aquests» —va assenyalar l’Ida, la mare de la Mara— tenen segurament uns cinquanta homes armats. Potser només disposen de llances i maces de guerra, però saben com utilitzar-les. Així que seria més assenyat, senyor Simson, no provocar-los...

La Mara va sospirar. Durant les cinc hores que ja feia que cavalcaven havia hagut de sentir tres o quatre converses similars. Al principi, els dos grangers encara havien sigut molt més agressius. Semblaven de l’opinió que, per resoldre el problema, l’expedició era menys efectiva que imposar als natius unes normes severes. Ara que els genets s’acostaven al poblat maori (i els grangers veien que s’havien allunyat de la colònia anglesa), almenys un dels homes estava més calmat. En conjunt, però, l’ambient era tens. Això no va canviar quan el marae va aparèixer davant els seus ulls.

A la Mara li va resultar familiar la visió de l’entrada del poblat adornada amb ornaments de colors i custodiada per figures de déus de talla humana. Però per a algú que ho contemplava per primera vegada podia resultar una imatge intimidadora. Kennard Johnson i els seus homes segur que mai no havien entrat en un marae.

—Que no són hostils? —va preguntar el funcionari, angoixat—. Per a mi tot això no té res d’amistós...

El representant del governador va assenyalar neguitós el comitè de recepció que s’aproximava als genets amb aspecte marcial. També la Mara es va sorprendre i els seus pares es van preocupar. En un marae maori el normal hauria sigut veure nens jugant, i homes i dones fent tranquil·lament les seves tasques quotidianes. Allà, però, només el cap, arrogant i amb posat amenaçador, esperava els blancs davant la filera dels seus guerrers. Portava tatuatges al tors nu i a la cara. La faldilleta de lli endurit i exquisidament treballat encara li donava un aspecte més contundent. De la cintura li penjaven maces de guerra i a la mà sostenia una llança.

—No ens atacaran, oi? —va preguntar un dels dos soldats anglesos.

—No —va respondre el pare O’Toole. El sacerdot, un home alt i prim, que ja no era tan jove, va baixar tranquil·lament del cavall—. Només volen espantar-nos una mica.

Quan els blancs es van aproximar, Paraone Kawiti, ariki dels ngati hine, va aixecar la llança. Els guerrers van començar a donar puntades a terra rítmicament, avançant i retrocedint amb les cames separades, alhora que sacsejaven les llances. A més, van elevar les veus cantant una llòbrega melodia. Com més s’accelerava el moviment, més fort i dur era el seu càntic.

Els homes que estaven al costat del comissionat del governador van buscar les seves armes. Els dos grangers es van protegir darrere dels soldats. El missioner va romandre tranquil.

El pare de la Mara va col·locar el cavall entre els soldats i els guerrers.

—Per l’amor de Déu, no desenfundin les armes! —va increpar, autoritari, als anglesos—. No en facin cas. Esperin.

Ja fos per les paraules furioses d’en Karl o per les tranquil·litzadores del pare O’Toole, la delegació del governador va aconseguir fingir indiferència, encara que en aquells moments tots els guerrers colpejaven amb la llança a terra, feien ganyotes i deixaven anar improperis als «enemics».

La Mara, que a diferència dels seus pares, els grangers i els representants del govern, entenia totes les paraules de la dansa de guerra i de la cançó, va posar els ulls en blanc. Tants escarafalls dels maoris de l’Illa Nord era una pèrdua de temps. La tribu dels ngai tahu, a prop de la qual ella s’havia criat i a la qual pertanyia el seu amic Eru, eludia des de feia temps aquestes demostracions de força a les trobades amb els blancs. Des que la Jane, la mare de l’Eru i una pakeha, s’havia casat amb el cap, la salutació consistia simplement a estrènyer-se les mans. Això simplificava el tracte amb visitants i socis en el treball. La majoria dels pakeha anaven al marae dels ngai tahu per fer-hi negocis. La mare de l’Eru i el seu pare, T’Haitara, es dedicaven amb èxit a la cria d’ovelles i amb la seva ajuda la tribu s’havia fet rica.

—Segons el ritual ara hauríem de ser nosaltres els que... mmm... cantéssim alguna cosa —va murmurar el pare O’Toole, quan els guerrers van acabar—. Forma part de les presentacions mútues, per dir-ho d’alguna manera. Naturalment, la gent d’aquí sap que això no és el normal entre els pakeha. Fingeixen ser molt bel·licosos, però en realitat estan civilitzats del tot. El cap ha ordenat col·locar de nou l’asta de la bandera que Hone Heke va treure fa temps... Déu meu, jo mateix vaig batejar aquest home...

Se suposava que aquestes paraules havien de ser reconfortants. No obstant això, van sonar com si el mateix O’Toole es mostrés sorprès i no menys inquiet davant el fet que Paraone Kawiti recorregués als antics rituals tribals.

La Mara va reflexionar si no es podria abreujar el procés amb una cançó. Si comparar els mapes no els ocupava gaire temps, potser podrien tornar a Russell a la tarda i agafar un vaixell per anar a l’Illa Sud l’endemà mateix. Si contràriament es produïa un enfrontament i els homes discutien durant una eternitat sobre com actuar, mai no se n’anirien d’allà.

La Mara es va enretirar el llarg i fosc cabell que no portava recollit per visitar els maoris, sinó que el duia deixat anar sobre les espatlles com les indígenes. Llavors va avançar uns passos amb tota confiança.

—Cantaré una cançó —es va oferir, traient-se de la butxaca el seu instrument favorit, un petit koauau.

Mentre la contemplaven sorpresos tant els pakeha com aquells guerrers que fins feia poc encara mostraven les dents, es va posar la flauta als llavis i va interpretar una cançó. Després es va posar a cantar: en lloc del marcial crit de guerra, va entonar una melodia gairebé pertorbadora que descrivia el paisatge de les planes de Canterbury. Les extensions sense fi de pastures ondulants, els rius flanquejats per boscos de raupo, les muntanyes cobertes de neu, entre les quals s’amagaven llacs d’aigües clares com el cristall i plens de peixos. La cançó formava part d’un powhiri, la salutació cerimonial d’un marae que, combinat amb cançons i danses amb la indumentària tradicional, servia per aplegar convidats i natius en una unitat. Una tribu nòmada es presentava davant dels seus amfitrions descrivint-los la seva llar. La Mara va cantar la cançó amb senzillesa i naturalitat. Tenia una veu pura de contralt que fascinava tant els músics maoris com la seva professora anglesa particular.

Tampoc aquell dia no va romandre impassible l’auditori. No tan sols el cap i els seus homes van abaixar les armes, sinó que alguna cosa es va moure també en les cases de fusta adornades amb talles que envoltaven la plaça de les assemblees. Una dona de més edat va sortir del wharenui, la casa comunal, seguida d’un grup de noies de l’edat de la Mara. Decidida, va conduir les seves ovelletes davant dels guerrers i els va fer entonar a elles també una cançó. Parlava de les belleses de l’Illa Nord, de les extenses platges de sorra blanca, dels mil colors del mar i dels esperits dels sants arbres kauri, que guardaven els vastos i verds turons.

La Mara va somriure i va esperar que els ngati hine no es prenguessin allò com un pretext per realitzar el powhiri sencer. Podia durar hores. De fet, va ser la dona, sens dubte una de les velles de la tribu, qui hi va posar el punt final amb una cançó. Després es va aproximar a les dues dones del grup dels pakeha. A l’Ida, la més gran, li va oferir la cara per intercanviar l’hongi, la salutació tradicional. Sota la mirada recelosa dels grangers, en Johnson i els soldats, les dones es van aproximar mútuament el nas i el front.

En Karl Jensch i el pare O’Toole feien la impressió de sentir-se alleujats. També la Mara va sospirar més tranquil·la. Per fi les coses semblava que avançaven.

—He portat regals —va anunciar l’Ida—. La meva filla i jo volem quedar-nos amb la tribu mentre els homes aclareixen el malentès. Sempre que hi estigueu d’acord, és clar. No sabem si la baralla per la terra és molt greu.

La Mara va traduir diligent i la dona va assentir. Va respondre a l’Ida que els donaven la benvinguda.

En Karl i l’intèrpret parlaven mentrestant amb el cap. Paraone Kawiti es va expressar al principi amb hostilitat, però després es va mostrar disposat a acceptar el suggeriment d’en Karl i comprovar amb els altres a qui pertanyien realment les parcel·les la propietat de les quals reclamaven tant grangers com maoris.

La vella que acabava de sortir amb les noies i que havia iniciat el tracte pacífic previ es va precipitar diligent a una de les cases. Immediatament després va tornar a sortir amb una còpia del contracte i els mapes que la tribu havia rebut en vendre les seves terres. Tot estava plegat amb cura i era guardat com si fos un objecte sagrat.

La Mara va observar amb enorme interès com en Karl desplegava els documents i els dipositava al costat el seu propi material.

—Puc preguntar-los quines són les parcel·les de la discòrdia, senyor Simson i senyor Carter? —va preguntar dirigint-se als grangers—. Això ens estalviaria temps. Així no hauríem de recórrer a cavall totes les terres.

La Mara esperava que tots dos sabessin llegir els mapes. Per desgràcia, només un, en Peter Carter, va assenyalar de pressa i amb seguretat un territori que es trobava just a la frontera amb la resta de les terres maoris.

—El vaig comprar perquè les meves ovelles hi pasturessin. Però llavors em vaig adonar que les dones maoris hi havien cultivat un camp. I, quan malgrat tot hi vaig portar les ovelles, van aparèixer de sobte uns individus amb llances i mosquets per defensar «la seva terra»!

—Bé —va advertir—. Doncs anem-hi ara mateix. Ariki, vindrà amb nosaltres, oi? I què passa amb les seves terres, senyor Simson?

El gras i rubicund granger es va inclinar cap endavant, però el mapa li va servir de ben poc. En canvi, la dona maori va assenyalar amb el dit un lloc en el paper.

—Aquí. Les terres no són seves, sinó nostres —va declarar en un anglès sorprenentment correcte—. Són dels déus. Hi viuen esperits. No ha de destrossar-les!

—Ja ho sent! —se’n va burlar en Simson—. Ella mateixa diu que no són seves. Així que...

—Aquí estan registrades com a terres maoris —va objectar en Karl amb severitat—. Veu aquesta protuberància al mapa? Es deu referir a aquest lloc. De totes maneres, anirem a veure-ho ara mateix. Anem-hi, ariki, pare O’Toole... Com més aviat hi anem, abans aclarirem aquest assumpte. I vostè, senyor Johnson, deixi per favor clar als senyors Simson i Carter que han d’acceptar les decisions que es prenguin. Tinc el pressentiment que el que ens espera...

En Karl es va dirigir al seu cavall i l’Ida i la Mara el van seguir per agafar de les alforges els regals per a les dones maoris. Petites coses: mocadors de colors, bijuteria barata i un parell de saquets de llavors. No havien pogut transportar en els cavalls regals més pràctics com mantes o estris de cuina. De totes maneres, la Mara es va adonar, en fer un cop d’ull a les dones que sortien de les cases, que tampoc no els necessitaven. Era evident que era una tribu acabalada, el cap devia haver repartit justament el producte de la venda. Les dones i els nens portaven indumentària pakeha, més adequada per al clima neozelandès que les peces de roba de lli tradicionals dels maoris. Moltes portaven creuetes de fusta lligades amb cintes de pell al coll. Substituïen les figuretes de déus que les tribus solien tallar en jade pounamu. Algunes dones s’aproximaven confiades al pare O’Toole, parlaven amb ell i deixaven que les beneís.

—Nosaltres tots cristians! —va declarar una jove a la sorpresa Ida, alhora que es tocava amb orgull la creueta—. Batejats! Missió Kororareka!

—La missió que tenim a Russell existeix des del 1838 —va intervenir complagut el pare O’Toole—. Va ser fundada per pares dominicans i per pares i germanes maristes.

—Són... catòlics? —va confirmar la mare de la Mara una mica vacil·lant.

Ella mateixa havia crescut en una comunitat d’antics luterans molt severa. Sempre li havien parlat dels «papistes» com si fossin anticristos més que germans i germanes en la fe de Jesús.

La Mara mai no s’havia preocupat gaire per les diferències entre les múltiples tendències religioses cristianes. A prop de Rata Station no hi havia cap església, de manera que els nens no podien assistir amb regularitat als serveis religiosos. L’Ida resava amb les seves filles sempre que eren a casa. Quan acompanyava el seu marit de viatge per fer algun amidament topogràfic, la Mara i les seves germanes es quedaven sota l’atenció de la Catherine Rata. L’amiga de l’Ida i «segona mare» de les noies no resava al Déu dels cristians. S’havia criat amb una tribu maori i solia acostar els nens als déus i esperits dels indígenes. A aquesta barreja de creences s’hi sumava una mica d’anglicanisme. La professora particular de la Mara, Miss Foggerty, havia impartit amb fervor, però no amb gran èxit, classes de religió. Les nenes no aguantaven aquesta dona severa i sense sentit de l’humor. Abans de resar al déu de la professora, preferien dirigir-se als esperits amb un parell de malediccions. La Mara i l’Eru haurien estat encantats d’enviar de tornada Miss Foggerty a Anglaterra, però no ho havien aconseguit. La Mara no podia recordava cap pregària que li hagués sigut atesa.

El pare O’Toole va somriure.

—Jo, per la meva part, sóc irlandès, nosaltres som tots catòlics. Però això no crec que sigui tan important aquí. Tant és amb quina tendència religiosa els maoris s’acostin a Déu; el que és decisiu és que nosaltres aconseguim que deixin de ser pagans.

—L’important és no fer-los enfadar —va balbucejar en Karl. També ell volia continuar. Tenia remordiments per haver deixat sols la Cat i el seu amic i soci Chris Fenroy amb l’esquilada de les ovelles—. Vingui ara, pare, ja les comptarà més tard, les seves ovelles.

Els homes es van posar en camí; l’Ida i la Mara es van unir a la jove que acabava d’ensenyar-los la creu. Parlava una mica en anglès i va indicar a l’Ida que ajudés les dones a preparar una gran festa que se celebraria quan es fes fosc. Parlant animadament entre si, van portar moniatos i tubercles de raupo a la plaça de les assemblees per pelar-los i trossejar-los. Altres dones van afegir-hi ocells i peixos que pensaven rostir al foc a l’aire lliure.

L’Ida va agafar amb tota senzillesa el ganivet de pelar i les verdures. La Mara va pensar que la seva mare a penes cridava l’atenció entre el grup de dones. L’Ida Jensch tenia el cabell fosc i llis, i el portava recollit d’una forma natural, però aquell pentinat també el portaven moltes dones maoris. La pell de l’Ida tampoc no era tan clara com abans; el sol de l’Illa Nord la hi havia torrada. Només els seus ulls clars, d’un blau porcellana, la delataven immediatament com una estranya... i, evidentment, també la seva falta de coneixement de l’idioma.

—Mara, he entès bé que pensen fer una festa? —va preguntar a la seva filla—. Em refereixo que... per descomptat són molt amables, però una mica estrany, no? Abans ens han saludat amb un haka de guerra. El cap ha aparegut com si volgués atacar-nos... I just després ens preparen un gran banquet?

La Mara també se n’havia adonat i no estava gens contenta. Una festa els obligaria a pernoctar amb els ngati hine.

—No és una festa per a nosaltres, Mamida —va respondre. Acabava de preguntar-ho a unes noies de la seva mateixa edat—. Fa temps que l’estan preparant. Kawa, l’esposa del cap, està molt inquieta. Aquesta tarda esperen un missioner, o, més ben dit, un reverend. Et Ua Haumene és un maori d’una tribu de la regió de Taranaki. El van educar en una missió de la zona i va estudiar la Bíblia. Després va prestar serveis en altres missions, pot ser que fins i tot hagi sigut ordenat sacerdot. Les noies no ho saben amb exactitud. Ara, en qualsevol cas, és una mena de profeta. Uns déus li han comunicat una cosa important. I avui vol predicar sobre això.

—Però no hi ha nous profetes —va objectar amb severitat l’Ida—. Només Déu, Jesucrist i l’Esperit Sant. Si hi hagués noves revelacions llavors... llavors hauríem de reescriure la Bíblia.

La Mara va arronsar les espatlles i va sospirar.

—Em sembla que l’haurem d’escoltar. Llevat que el papa i el senyor Johnson i aquells grangers no es barallin amb el cap. Sigui com sigui, les dones ja ens han invitat al servei religiós i el pare O’Toole segur que voldrà quedar-s’hi. Encara que aquest Haumene sigui anglicà o una altra cosa.

—Oh, sí, el pare O’Toole, home gran, bon cristià! —va intervenir una jove maori que estava rentant verdura al costat de l’Ida. Semblava molt orgullosa del poc anglès que sabia—. A nosaltres ens ha llegit històries de la Bíblia en la nostra llengua. I ara encara és millor. —La dona semblava molt contenta—. Ara Et Ua Haumene, l’únic profeta maori, escriu una Bíblia pròpia per al seu poble.

2

Els homes van tornar quan a penes havien passat dues hores de la seva marxa. El cap i la vella de la tribu que els havien acompanyat, caminant al costat dels cavalls dels pakeha, semblaven eufòrics; en Kennard Johnson i els seus homes estaven relaxats. Fins i tot el granger Carter es veia satisfet. L’únic que estava furibund era en Simson.

—Ja poden estar segurs que això no quedarà així —va advertir a en Karl i al pare O’Toole per enèsima vegada, segons es deduïa de l’expressió fastiguejada d’aquests—. Acudiré al governador, a la Corona. Anglaterra ha de protegir el dret d’un home.

—A Anglaterra tampoc no podria posar-se a talar els arbres del seu veí —va informar amb acritud en Kennard Johnson—. Bé, allà no l’amenaçarien de matar-lo. En això és cert que el cap tribal ha exagerat una mica...

—Per a la tribu, aquest arbre és sagrat —va intervenir en Karl—. I vostè mateix ho ha vist. Un kauri esplèndid, centenari amb tota certesa, si no mil·lenari!

—D’un valor de centenars o de milers de dòlars! —va exclamar en Simson—. Una fusta òptima, per la qual la gent de Wellington es barallaria. I aquí... Si fins i tot la vella diu que no volen la terra.

Va assenyalar la vella de la tribu que els seguia, caminant serena al costat del cap, i que no es dignava ni a dirigir una mirada a en Simson. I això que segur que entenia almenys una part de la conversa.

—Ella no ho ha dit així —va corregir en Karl—. Naturalment, ella reclama la terra i ho va deixar clar llavors, quan es van vendre les parcel·les. Li he ensenyat el mapa. Però no la reclama per a ella, sinó per als esperits als quals pertany l’arbre. I això ha de ser respectat.

—Em pensava que aquesta gent estava batejada! —En Simson encara no afluixava quan els homes van desmuntar i van lligar els seus cavalls—. Què hi diu vostè, reverend?

La Mara se’ls va acostar. Si el seu pare no desensellava el cavall, hi havia moltes possibilitats que marxessin immediatament. Potser fins i tot podria evitar el servei religiós. Però les seves esperances es van frustrar. En Karl va donar uns copets al cavall al coll i el va alliberar de la sella.

—Pare —el va corregir l’O’Toole, que semblava haver mossegat una llimona—. Dit amb franquesa, sobre tot aquest assumpte, tinc sentiments oposats, senyor Simson. La meva religió m’ordena talar un d’aquells arbres seguint la tradició de sant Bonifaci. És de pagans resar a plantes i animals. El Senyor adverteix que no hem de tenir un altre déu que no sigui Ell. D’altra banda, es tracta d’un arbre molt bonic, un exemple esplèndid de les meravelles del Creador.

—Senyor Simson, no es tracta en absolut del que digui el pare O’Toole —va interrompre en Karl el sermó del sacerdot—. Ni de si és un arbre especial o un faig del sud com n’hi ha a milers. Es tracta únicament de si l’arbre es troba en les seves terres o en les dels seus veïns. I, en aquest cas, és clar que les terres són dels ngati hine. I l’arbre també, per descomptat, així que deixi-ho estar d’una vegada, sisplau.

—I no es pensi que se sortirà amb la seva si, malgrat tot, tala l’arbre —va afegir en Kennard Johnson—. La Corona no emprendrà cap guerra si Paraone Kawiti el massacra per aquesta raó. Hi ha precedents. Recordi el conflicte de Wairau!

En aquella ocasió una colla d’anglesos van perdre la vida quan un membre d’un grup pakeha va disparar a matar contra l’esposa d’un cap maori. El governador després va donar la culpa als colons i havia demanat disculpes als maoris en lloc de venjar la seva gent.

En Simson va marxar a cavall disgustat, mentre que el cap convidava els homes de la comissió a la festa i a escoltar el «Profeta». En Carter s’hi va quedar. La sentència havia sigut positiva per a ell. Quan en Karl va treure una ampolla de whisky de les seves alforges i la va fer circular per celebrar l’acord de pau, va fer un parell de bons tragos. Poc després estava assegut vora el foc amb els soldats anglesos, envoltat d’unes quantes noies maoris que no paraven de riure.

La Mara va veure que les seves esperances d’una partida imminent seguien dissipant-se.

—Significa això que ens quedem a passar la nit aquí? —va preguntar al seu pare, al qual acompanyava per anar a buscar la seva mare.

En Karl va arronsar les espatlles.

—Gairebé diria que sí, Mara. El pare O’Toole està ansiós per sentir aquest predicador i el senyor Johnson es mou com si tot el cos li fes mal. És molt poc probable que avui mateix pugui tornar a muntar a cavall.

La Mara va fer una ganyota.

—Em pensava...

—No puc canviar-ho, Mara —la va interrompre amb una certa impaciència en Karl—. Ja saps que jo també vull anar a Rata Station i per raons més importants que tu, estimada. Tu només vols anar a casa i coquetejar amb l’Eru, i sé per experiència que això només donarà problemes. La Jane defensarà el seu fill amb les ungles si cal.

La Mara va fulminar el seu pare amb la mirada.

—Jo també puc ser molt dolenta si m’ho proposo —va advertir.

En Karl va riure.

—Quan l’Eru i tu sigueu grans, Mara, podràs barallar-te amb la seva mare per ell.

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

Responsable PENGUIN RANDOM HOUSE GRUPO EDITORIAL, S.A.U. (PRHGE)
CIF: A08116147
Contacto DPD: lopd@penguinrandomhouse.com
Finalidad Informarle sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos de PRHGE así como la gestión de su inscripción y participación a sorteos, concursos o eventos que solicite participar.
Legitimación Consentimiento del interesado.
Destinatarios No se cederán datos a terceros, salvo obligación legal.
Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos, como se explica en la información adicional
Información Adicional Más información sobre nuestra política de protección de datos en el siguiente enlace