Loading...

L'AMIGA GENIAL (L'AMIGA GENIAL 1)

Elena Ferrante  

0


Fragmento

Índex de Personatges

La família Cerullo (la família del sabater):

Fernando Cerullo, sabater.

Nunzia Cerullo, mare de la Lila.

Raffaella Cerullo, a qui tots diuen Lina, Lila només per a l’Elena.

Rino Cerullo, germà gran de la Lila, també sabater.

Rino serà també el nom del fill de la Lila.

La família Greco (la família del conserge):

Elena Greco, anomenada Lenuccia o Lenù. És la primogènita, després d’ella Peppe, Gianni i Elisa.

El pare treballa com a conserge a l’ajuntament.

La mare, mestressa de casa.

La família Carracci (la família de Don Achille):

Don Achille Carracci, l’ogre dels contes.

Maria Carracci, dona de Don Achille.

Stefano Carracci, fill de Don Achille, xarcuter a la xarcuteria familiar.

Pinuccia i Alfonso Carracci, els altres dos fills de Don Achille.

La família Peluso (la família del fuster):

Alfredo Peluso, fuster.

Giuseppina Peluso, dona de l’Alfredo.

Pasquale Peluso, fill de l’Alfredo i la Giuseppina, paleta.

Carmela Peluso, que també es fa dir Carmen, germana del Pasquale, dependenta de merceria.

Altres fills.

La família Cappuccio (la família de la viuda boja):

Melina, una cosina de la mare de la Lila, viuda boja.

El marit de la Melina, que descarregava caixes al mercat de la fruita i les hortalisses.

Ada Cappuccio, filla de la Melina.

Antonio Cappuccio, germà seu, mecànic.

Altres fills.

La família Sarratore (la família del ferroviari poeta):

Donato Sarratore, revisor.

Lidia Sarratore, dona del Donato.

Nino Sarratore, el més gran dels cinc fills del Donato i la Lidia.

Marisa Sarratore, filla del Donato i la Lidia.

Pino, Clelia i Ciro Sarratore, els fills més petits del Donato i la Lidia.

La família Scanno (la família del verduler):

Nicola Scanno, verduler.

Assunta Scanno, dona del Nicola.

Enzo Scanno, fill del Nicola i l’Assunta, també verduler.

La família Solara (la família del propietari del bar pastisseria homònim):

Silvio Solara, amo del bar pastisseria.

Manuela Solara, dona del Silvio.

Marcello i Michele Solara, fills del Silvio i la Manuela.

La família Spagnuolo (la família del pastisser):

El senyor Spagnuolo, pastisser del bar pastisseria Solara.

Rosa Spagnuolo, dona del pastisser.

Gigliola Spagnuolo, filla del pastisser.

Altres fills.

Gino, el fill del farmacèutic.

Mestres i professors:

Ferraro, mestre i bibliotecari.

Oliviero, mestra.

Gerace, professor de l’institut.

Galiani, professora de l’institut.

Nella Incardo, la cosina d’Ischia de la senyoreta Oliviero.

El senyor. Com vulguis. No és pas l’hoste,

el maligne, que odiï més. N’hi ha

que em són més enutjosos, dels esperits que neguen.

Els homes massa fàcilment es lliuren

a la inactivitat, i els haig d’acomboiar

amb un company que els punxi, a qui l’obrar

sigui congenial, com a dimoni.

J. W. Goethe, Faust

(Traducció, Josep Lleonart)

I. Pròleg

Esborrar el rastre

1

Aquest matí m’ha trucat el Rino, m’he pensat que voldria més diners i m’he preparat a nega’ls-hi. Però el motiu de la trucada era un altre: la seva mare havia desaparegut.

–¿Des de quan?

–Fa dues setmanes.

–¿I em truques ara?

El to li deu haver semblat hostil, encara que no estava ni enrabiada ni indignada, només hi havia un puntet de sarcasme. Ha intentat contestar, però ho ha fet d’una manera confusa, desconcertat, mig en napolità i mig en italià. Ha dit que estava convençut que la mare devia estar voltant per Nàpols, com sempre.

–¿De nit i tot?

–Ja saps com és.

–Sí que ho sé, però ¿a tu et sembla normal, dues setmanes fora?

–Sí. Tu fa molt que no la veus, està pitjor: no té mai son, entra, surt, fa el que li sembla.

En qualsevol cas, havia arribat un moment que s’havia començat a amoïnar. Havia parlat amb tothom, havia fet la ruta dels hospitals, fins i tot s’havia adreçat a la policia. Res, la seva mare no era enlloc. Quin bon fill: un home gros, pels volts dels quaranta, que no ha treballat en tota la vida i només trafiqueja i malgasta. M’he imaginat l’interès que deu haver posat en la recerca. No gens. No té cervell, i al cor només hi té lloc per a ell.

–¿No deu pas ser a casa teva? –m’ha preguntat de sobte.

¿Sa mare? ¿Aquí a Torí? Ja sabia com estaven les coses, allò era parlar per parlar. Ell sí que viatjava molt, havia vingut a casa meva com a mínim uns deu cops, sense que el convidés. La seva mare, a qui en canvi hauria acollit de bon grat, no havia sortit de Nàpols en tota la vida. Li he contestat:

–No hi és, no, a casa meva.

–¿N’estàs segura?

–Rino, sisplau: t’he dit que no hi és.

–¿I aleshores on ha anat?

S’ha posat a plorar i he deixat que escenifiqués la seva desesperació, uns sanglots que de primer eren falsos i després autèntics. Quan ha acabat li he dit:

–Sisplau, de tant en tant porta’t com ella voldria: no la busquis.

–Però ¿què dius?

–Ja m’has sentit. És inútil. Aprèn a viure tot sol i no la busquis més, ni tampoc a mi.

He penjat.

2

La mare del Rino es diu Raffaella Cerullo, però tothom li ha dit sempre Lina. Jo no, no he fet servir mai ni el primer nom ni el segon. Fa gairebé seixanta anys que per a mi és la Lila. Si un dia de cop i volta li digués Lina o Raffaella, es pensaria que la nostra amistat s’ha acabat.

Fa com a mínim trenta anys que em diu que vol desaparèixer sense deixar rastre, i només jo sé ben bé què vol dir. No ha tingut mai al cap una fuga qualsevol, un canvi d’identitat, el somni de refer la seva vida en una altra banda. I no ha pensat mai en el suïcidi, perquè no li agrada gens la idea que el Rino hagi de fer alguna cosa amb el seu cos i es vegi obligat a ocupar-se’n. La seva intenció sempre ha sigut una altra: es volia volatilitzar; volia dispersar totes les seves cèl·lules; que no se’n trobés mai més res. I com que la conec bé, o com a mínim em penso que la conec, dono per descomptat que deu haver trobat la manera de no deixar en aquest món ni tan sols un cabell, enlloc.

3

Els dies han anat passant. He mirat el correu electrònic, el de paper, però sense esperança. Jo a ella li he escrit molt sovint, ella no m’ha contestat gairebé mai: aquest ha sigut sempre el costum. S’estimava més el telèfon o les llargues nits de xerrera quan jo anava a Nàpols.

He obert les meves capses, les llaunes de galetes on guardo tota mena de coses. Poques. Vaig llençar molts objectes, especialment els que tenien a veure amb ella, i ella ho sap. He descobert que no tinc res seu, ni un retrat, ni una nota, ni un regalet. ¿És possible que en tots aquests anys no m’hagi deixat res seu o, pitjor, que jo no hagi volgut conservar ni una cosa seva? És possible.

Aquest cop li he trucat jo, al Rino; ho he fet a contracor. No contestava ni al fix ni al mòbil. Al vespre m’ha telefonat ell, sense presses. Feia aquella veu que fa quan intenta provocar un sentiment de pena.

–He vist que has trucat. ¿Tens notícies?

–No. ¿I tu?

–Res.

M’ha dit coses incoherents. Volia anar a la televisió, a aquell programa que s’ocupa de les persones desaparegudes, fer una crida, demanar perdó per tot a la seva marona, suplicar-li que torni.

Me l’he escoltat amb paciència, i després li he preguntat:

–¿Has mirat al seu armari?

–¿Per fer què?

Naturalment, una cosa tan òbvia no li havia passat en cap moment pel cap.

–Vés a mirar-hi.

Hi ha anat i s’ha adonat que no hi havia res, ni un sol vestit de la seva mare, ni d’estiu ni d’hivern, només penjadors vells. L’he enviat a furgar per la casa. Han desaparegut les sabates. Han desaparegut els pocs llibres que tenia. Han desaparegut totes les f

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta