Loading...

L'ANIVERSARI SECRET

Kate Morton  

0


Fragmento

ÍNDEX

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Part 1: LAUREL

   Capítol 1

   Capítol 2

   Capítol 3

   Capítol 4

   Capítol 5

   Capítol 6

   Capítol 7

   Capítol 8

   Capítol 9

   Capítol 10

Part 2: DOLLY

   Capítol 11

   Capítol 12

   Capítol 13

   Capítol 14

   Capítol 15

   Capítol 16

   Capítol 17

   Capítol 18

   Capítol 19

   Capítol 20

   Capítol 21

Part 3: VIVIEN

   Capítol 22

   Capítol 23

   Capítol 24

   Capítol 25

   Capítol 26

   Capítol 27

   Capítol 28

   Capítol 29

   Capítol 30

Part 4: DOROTHY

   Capítol 31

   Capítol 32

   Capítol 33

   Capítol 34

Agraïments

Sobre l'autora

Crèdits

Grupo Santillana

 

Per a la Selwa,

amiga, agent, campiona

PART

1

LAUREL

1

L’Anglaterra rural, una granja al mig del no-res, un dia d’estiu a principis dels anys seixanta. La casa és senzilla, no gens pretensiosa: entramada de fusta, amb la pintura blanca que es pela pel costat que dóna a occident i clemàtides que s’enfilen guix amunt. Dels capellets de la xemeneia surten fines columnes de fum, i amb tan sols mirar-se’ls, se sap que a baix s’hi està coent alguna cosa ben bona. És per com hi ha organitzat l’hortet, tan «així», al darrere de la casa; les vidrieres que reflecteixen una llum plena de vida; les teules de la teulada col·locades amb tanta cura.

Al voltant de la casa hi ha una tanca rústica amb la porteta de fusta que fa de frontera entre el jardí domesticat de dins i els prats a banda i banda de fora i el bosquet de més enllà. Un rierol baixa acaronant amb timidesa les pedres que reposen entre les arrels gruixudes dels arbres, un joc de llum i ombres que dura de fa segles. Però des d’aquí no se sent. És massa lluny. La casa està sola, en silenci, i s’alça tranquil·la al final d’una carretera llarga i polsegosa, invisible des del camí de carro amb el qual comparteix el nom.

A part de la brisa que bufa de tant en tant, regna la quietud. Res no es mou. Recolzats a l’arc vestit de glicina hi ha dos hula-hoops blancs, l’última moda de l’any abans. Dins la cistella de les agulles d’estendre que penja d’un cubell de la bugada fa vigilància un osset de peluix amb un ull tapat i cara de què hi farem. És un indret ideal per vigilar. Al costat del cobert, un carretó s’espera pacient carregat de testos.

Malgrat tota aquesta quietud, o potser precisament per culpa seva, dins l’escena es respira una sensació d’expectativa, com en l’escenari d’un teatre just abans que els actors surtin pels laterals. Quan tenim totes les possibilitats al davant nostre, i el destí encara no ha quedat segellat per les circumstàncies, i aleshores…

—Laurel! —Se sent la veu infantil i impacient una mica més enllà—. Laurel, on ets?

I és com si el moment màgic s’hagués trencat. Els llums es van apagant suaument; la cortina s’alça.

Apareix un grupet de gallines del no-res i comencen a picotejar entre les pedres que marquen el camí de l’hort. Un gaig arrossega l’ombra pel jardí, un tractor d’un camp veí arrenca el motor. I per dalt, per sobre de tots ells, estirada de panxa enlaire al terra d’una caseta de fusta dalt d’un arbre, una noia de setze anys empeny el caramel de llimona que ja fa estona que va xuclant, enganxat al paladar, alhora que deixa anar un sospir.

Segurament era cruel deixar que la continuessin buscant, però amb aquella calor i el secret que amagava, els esforços que suposava haver de jugar, a jocs infantils a més, eren demanar massa. A més, bé que tot allò formava part del repte, i tal com deia sempre el papà, el que era just era just, i si no ho intentaven no aprendrien mai. No era culpa de la Laurel si era millor que les altres a l’hora de trobar bons amagatalls. Cert, elles eren més petites, però tampoc no eren quatre marreques.

A més, tampoc no li venia de gust que la trobessin. Avui no. Ara, no. L’únic que volia era estar ajaguda allà a terra i deixar que la roba fina del seu vestit li acariciés les cames nues mentre ella s’entretenia a pensar en ell.

Billy.

Va tancar els ulls i el nom del noi li va aparèixer escrit amb lletra cursiva damunt un fons negre. En llums de neó, d’un neó rosa cridaner. Va notar un pessigolleig que li recorria per la pell alhora que balancejava el centre buit del caramel a la punta de la llengua.

Billy Baxter.

Com se la mirava per damunt les ulleres negres de sol amb aquell somriure juganer que se li dibuixava en forma de mitja ganyota, els cabells foscos de Teddy boy…

Tan sols havia estat una mil·lèsima de segon, tal com sempre havia sabut que seria l’amor de veritat. Feia cinc dissabtes ella i la Shirley havien baixat de l’autobús i havien vist en Billy i la seva colla fumant cigarrets a les escales de la sala de ball. Les seves mirades s’havien trobat i la Laurel va donar gràcies a Déu d’haver decidit que valia la pena sacrificar la paga sencera d’un cap de setmana per unes mitges noves.

—Va, Laurel, anem —va fer l’Iris mig panteixant de tanta calor—. Per què no jugues net, eh?

La Laurel va tancar els ulls amb més força encara.

Havien ballat tots els balls junts. El grup de música havia tocat peces de skiffle cada cop més i més ràpid, a la Laurel la cabellera se li havia deslligat del recollit francès que havia copiat meticulosament de la revista Bunty. Els peus li feien mal, però no havia parat de ballar. Fins que la Shirley, empipada perquè ningú no li havia fet cas, se li havia plantat al costat com una tieta soltera i amargada i li havia comunicat, per si encara li interessava arribar a l’hora a casa, que l’últim autobús estava a punt de marxar (tot i que ella, la Shirley, estava convençuda que a aquelles alçades li importava un rave). I aleshores la Laurel sí que havia deixat de ballar. I tot seguit la Shirley havia començat a donar copets impacients amb el peu a terra i la Laurel s’havia acomiadat amb les galtes vermelles i en Billy li havia agafat la mà i l’havia estirada cap a si, i quelcom ben endins de la Laurel havia sabut, amb una certesa encegadora, que aquell instant, aquell moment meravellós i estel·lar, l’havia estada esperant tota la seva vida…

—Mira, ja t’ho faràs —va dir l’Iris secament. Semblava enfadada—. Però a mi no em diguis res quan no quedi més pastís.

El sol lliscava pel punt de les dotze tocades i baixava de tal manera que per la finestra de la caseta de fusta hi entrava un raig rogent que li queia just damunt les parpelles. I la imatge negra que havia vist fins ara va agafar tonalitats del roig de les cireres. La Laurel es va asseure però ho va fer sense tenir cap intenció de deixar el seu amagatall. Corria un risc considerable —tothom coneixia la seva passió pel pastís de pa de pessic de la seva mare— però no era pas tan perillós com això. La Laurel sabia perfectament que el ganivet de tallar el pastís havia quedat oblidat damunt la taula de la cuina, inundat a sota el caos d’objectes i utensilis mentre la seva família es preparava pel pícnic: que si les cistelles del menjar, les flassades, les ampolles de llimonada, les tovalloles de la platja, el nou transistor, abans de sortir tothom ràpidament de casa i dirigir-se en grup cap al rierol. I ella ho sabia perquè quan havia tornat enrere sota el pretext d’estar jugant a fet i amagar, i s’havia ficat dins la casa fosca i fresca per agafar el paquet, l’havia vist al costat de la fruitera amb el llaç vermell lligat al mànec.

Aquell ganivet era tota una tradició: havia servit per tallar tots i cadascun dels pastissos d’aniversari, pastissos de Nadal, pastissos fets especialment per ocasions del tipus «Cal Animar l’X» al llarg de la història familiar dels Nicolson, i la seva mare estava obsessionada amb les tradicions. Per tant, fins que no enviessin algú a buscar el ganivet en qüestió, la Laurel sabia que podia gaudir de pura llibertat. I per què no, eh? En una casa com la seva, on els minuts de tranquil·litat eren més difícils de trobar que les dents d’una gallina, quan sempre hi havia gent entrant i sortint i donant cops de porta, desaprofitar uns instants d’intimitat es considerava un sacrilegi.

I avui, sobretot avui, la Laurel necessitava temps per estar sola.

El paquet havia arribat a nom seu amb el correu del dijous i, per sort, havia estat la Rose qui havia sortit a rebre el carter i no pas l’Iris o la Daphne o, gràcies a Déu, la seva mare. La Laurel havia sabut immediatament qui l’hi enviava. Se li havien encès les galtes però d’alguna manera havia aconseguit dir vés a saber el què de la Shirley i d’un grup de música i d’un EP que li havia demanat. A la Rose, tot aquell esforç li va passar per alt, i és que ella, amb tan poca atenció que parava a les coses, ja tenia la mirada clavada en algun altre racó, en una papalloneta que s’havia aturat damunt un dels pals de la tanca.

Aquella mateixa nit, asseguts tots davant el televisor mentre miraven Juke Box Jury, i l’Iris i la Daphne comparaven els mèrits de Cliff Richard amb els de l’Adam Faith i llur pare es planyia de l’accent americà tan fals d’aquest últim i de tot el malbaratament que causava l’Imperi Britànic, la Laurel s’havia esmunyit de la sala i s’havia tancat dins el lavabo i tot deixant-se lliscar paret avall va quedar estirada de panxa enlaire amb l’esquena ben clavada a terra.

Amb dits tremolosos va aconseguir obrir la punta del paquet.

Li va caure a la falda un petit llibre embolicat amb paper de seda. Va llegir-ne el títol que s’entreveia per sota del paper: La festa d’aniversari, de Harold Pinter, i va notar una esgarrifança que li va recórrer tot al llarg de la columna. No va poder evitar deixar anar un xiscle.

I des d’aleshores que dormia amb el llibre dins la coixinera. I si bé no era gens còmode, a la Laurel li agradava tenir-lo a prop. Necessitava tenir-lo a prop. Era important.

La Laurel creia solemnement que hi havia moments en què una persona arriba a una bifurcació; en què passa alguna cosa així, de cop i volta, sense esperar-nos-ho, que ens canvia el curs de la vida. I l’estrena de l’obra de Pinter li havia proporcionat un d’aquells moments. N’havia llegit un article al diari i havia tingut la necessitat imperiosa i inexplicable d’anar-hi. Als pares els havia dit que anava a veure la Shirley i a ella li havia fet jurar i perjurar que no diria ni piu i tot seguit havia agafat l’autobús cap a Cambridge.

Havia estat el primer cop que viatjava sola a algun lloc, i es va asseure a la sala fosca del Teatre de les Arts veient com la festa d’aniversari de l’Stanley es transformava en un malson. Va sentir una mena d’elevació de l’ànima que no havia tingut mai. Devia haver estat com la revelació que la senyoreta Buxton, amb aquelles galtes enrojolades que tenia, sentia cada diumenge a missa, tot i que la Laurel sospitava que tanta emoció tenia més a veure amb el fet que tenien un rector nou i jove que no pas amb la seva relació amb Déu. I asseguda a la vora del seu seient, pel qual no havia pagat gaire, deixava que l’energia que hi havia dalt de l’escenari se li fiqués pit endins i la premés amb força clavant-la allà on era i va notar feliç les galtes que se li encenien. I en aquell moment ho va saber. No estava segura de què era el que acabava de descobrir exactament, però una cosa era certa: la vida estava plena d’emocions, unes emocions que l’esperaven més enllà de la vida senzillota que duia ella.

No havia compartit aquell secret amb ningú, no sabia què fer-ne, ni tan sols tenia la més mínima idea de com poder-lo explicar a algú. Fins feia uns vespres que, arraulida contra ell i amb la galta encastada a la seva caçadora de pell, li ho havia confessat tot a en Billy…

La Laurel va treure la carta de dins el llibre i la va tornar a llegir. Era curteta, i només hi deia que l’estaria esperant amb la moto al final del camí dissabte a dos quarts de tres de la tarda, que li volia ensenyar un lloc, el seu racó preferit d’aquella part de la costa.

Va mirar-se el rellotge de polsera. Faltaven menys de dues hores.

Quan li havia parlat de l’actuació de La festa d’aniversari i d’allò que li feia sentir quan la recordava, ell havia assentit amb el cap i li havia parlat de Londres i dels teatres i els grups musicals que havia vist a vés a saber quants locals i la Laurel havia sabut veure-hi una sèrie de possibilitats brillants per al futur. I aleshores l’havia besada. El primer petó de veritat. I la bombeta encesa que tenia dins el cervell havia explotat inundant-ho tot d’un blanc encegador.

Es va girar vers el mirallet que la Daphne havia portat del seu tocador, i es va comparar les pinzellades negres que s’havia dibuixat amb molta cura a cada ul

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta