Loading...

L'AVINGUDA DE LES IL·LUSIONS

Xavi Barroso  

0


Fragmento

1

Em sembla que és la primera vegada que em quedo sense paraules. Si en Joan fos aquí, es pensaria que estic actuant. Estic asseguda al nostre despatx. La ràbia que sento es tenyeix d’un color inèdit. Escric sobre una taula de roure que detesto. La vam encarregar a un fuster que malvivia pel carrer de la Cera anys enrere. Un autèntic artista. Qui sap si es deu haver mort al front. Desitjaria llençar per la finestra els mobles que guarneixen aquesta casa. Els santuaris no m’han agradat mai.

El silenci dels carrers de Barcelona ensordeix. La guerra dosifica els crits dels ciutadans. Potser els emmagatzema a l’interior dels pulmons, pel que pugui venir. Avui, els barcelonins deambulen d’amagat, respectant el dolor dels pobres infeliços que els envolten. El general Kléber ha recuperat Belchite després de catorze dies d’ofensiva. Diuen que el poble ha quedat destruït i que han mort més de tres mil persones. Espero que les llàgrimes que la República ha vessat siguin suficients per recuperar Saragossa i, després, la resta del país.

Ara no em concerneix res de tot això. Estic divagant i en soc conscient. Soc actriu, poso cara i ànima a les paraules, però no les escric. Tinc la sensació que el cap m’esclatarà. Necessito explicar les veritats que no he revelat mai i les desgràcies del passat que ni tan sols en Joan coneix. A vegades noto que em falla la memòria i que totes dues són desvaris de cupletista.

Divago, no parlo del que m’he proposat, ja ho sé. Vaig enterrar massa secrets a les parets de les meves entranyes i, sense que en Joan ho sabés, de les seves. El públic et pot robar el temps, l’estima, fins i tot la raó, però mai les entranyes, són l’única cosa que no et poden arrabassar. A vegades és més senzill fugir que dir t’estimo. Trobo a faltar tant en Joan que no m’importa aquesta guerra, ni el Paral·lel ni els aplaudiments. No sé si ell tindrà l’oportunitat de llegir aquests fulls, però escric perquè al final m’entengui, perquè siguem tan transparents que ens puguem amagar sota l’aigua i així desaparèixer junts, per sempre. Encara que, per damunt de tot, escric perquè la meva història no es perdi com els cuplets que un dia es van deixar de cantar.

Crec que, per sincerar-me, abans necessito ordenar els records.

Com a tothom, m’enterraran amb una infinitat de dubtes sense respondre. De fet, mai no sabré per què el pare ens va triar a la María i a mi. Suposo que perquè totes dues érem noies i les edats encaixaven més que les de la resta dels meus set germans. El dia que ens va donar la notícia, la meva esquena carregava setze hiverns. La María em portava dos anys d’avantatge en aquest món, com demostrava el seu sentit comú. Mentre totes dues collíem patates en un camp prop de Cal Tribulet, el pare es va acostar i les seves paraules rotundes van interrompre la nostra tasca. Ell s’adreçava al món amb una veu contundent però carregada d’amabilitat. Totes dues vam deixar els cistells i vam alçar els ulls. Allà hi havia el pare, plantat davant nostre, amb un barret a les mans i la novetat embolcallada d’incertesa. No oblidaré mai la barreja de pena i alegria que la seva cara amb prou feines dissimulava. Els seus ulls narraven una aventura, un canvi, un comiat. Ens enviava a Barcelona a servir a casa d’una família rica.

Com la majoria dels agricultors, els pares van alimentar la seva tirallonga de fills amb voluntat però sense excessos. Els darrers anys no havien estat gaire fructífers a Solsona. Les plagues i la supressió del bisbat van empobrir els veïns a foc lent i, evidentment, la meva família. Un altre dels grans misteris que no podré resoldre: com va aconseguir trobar-nos aquella feina un pagès? Jo hauria d’haver resolt el dubte quan en vaig tenir l’ocasió, però encara no sabia que la vida és molt selectiva amb les segones oportunitats.

La mare es va traslladar al cel pocs dies després del meu vuitè aniversari. Se’n va anar tal com havia viscut, sense fer gaire soroll, però marcant el cor de la seva nissaga. Els tres germans grans van agafar les regnes del dia a dia i la María i jo els ajudàvem en la mesura de les nostres possibilitats. Amb la seva mort va aparèixer el buit que t’aïlla del món quan una mare t’abandona tan aviat. Sincerament, la solitud no va ser una bona companya durant la meva joventut.

Trobava a faltar tant la calma i el caliu que m’oferien les abraçades de la mare que els vaig substituir per una rebel·lia desafiant. Les meves rebequeries allunyaven les noies de la meva edat. Potser per això la María es va convertir en la meva única amiga. La seva paciència no tenia fi. En realitat, sempre m’havia avingut més amb els nois. L’Arnau, en Carles, en Bernat…, nens del camp que coneixien perfectament els secrets de la terra. Aleshores, jo era jove, no coneixia el món modern, els teatres, les idees. La meva vida oscil·lava entre les cançons que cantava, la meva tossuderia i la pau de la natura.

Havíem sentit milions d’històries terrorífiques sobre el bosc i també històries trepidants sobre els bandolers que s’amagaven a les muntanyes. Els imitàvem jugant, literalment, a guerra de pedres contra altres colles de nens. Normalment, les files del nostre exèrcit eren formades per l’Arnau, un nen moreno i setciències; en Carles, el seu germà petit i rosset, i jo. Somric mentre recordo una de les nostres grans proeses. Havíem ideat una estratègia que consistia a capturar l’enemic entre el camí dels soldats i el mur de pedra que vorejava la terra dels Torrents. Era un pla perfecte, però discrepàvem en la metodologia que calia seguir. Les diferents possibilitats se sotmetien a discussions que retardaven la nostra victòria. Jo defensava amb ímpetu la meva estratègia i desconec si hi insistia perquè era la millor o perquè necessitava tenir raó.

Aquell dia ens van sortir més imprevistos del que esperàvem. Els contrincants ens van parar una emboscada mentre transitàvem pel nostre profund debat. Vam quedar atrapats entre quatre arbres, condemnats a rebre pedrades. Vam reaccionar amb rapidesa. Jo vaig anar cap a un costat, convertint-me en l’esquer. L’Arnau i en Carles, aprofitant el desconcert, es van enfilar a un pi i van atacar sense pietat els nostres adversaris. Vam guanyar. La meva recompensa va consistir en uns quants afalacs i tres pedrades, que em van regalar tres ferides.

Superada l’eufòria del triomf, va aparèixer el dolor. No em volia queixar, no el volia sentir. Suposo que l’Arnau va deduir que els meus desitjos no s’adeien amb les circumstàncies. Em va ajudar a asseure’m, es va ajupir i es va posar a llepar-me una ferida, la més gran, situada a la cama. La meva primera reacció? Apartar-me bruscament. I ell, amb la seva calma característica, va alçar els ulls i em va observar un moment.

—Francisca, la sang hauria de ser dins del cos. Si el teu no la vol, deixa que me la quedi jo.

Tot seguit, em va agafar la cama amb delicadesa i va continuar la seva estranya cura. Conseqüències de la proesa: jo asseguda a casa, rebent les atencions mèdiques de la María mentre el pare renegava i em jurava que jo no tornaria a jugar amb aquells xicots, uns quants germans meus observant l’escena i foragitant els veïns que s’interessaven pel meu estat. Déu meu, eren quatre esgarrinxades. «Els soldats són ferits amb bales i continuen vius.» Aquesta mena de comentaris feien bullir encara més la sang del pare, que amenaçava de tancar-me per sempre. Ell criticava el meu caràcter, però, en el fons, crec que li encantava. El pare amagava la sensibilitat darrere la seva aparença.

Els meus avis, aragonesos d’origen, van ser comerciants itinerants que venien teles per diferents zones del país. Quan la meva àvia va perdre la vista, el pare es va haver d’ocupar dels comptes i els documents que el meu avi analfabet no podia gestionar. Havia anat a col·legi fins als dotze anys, i assumir aquesta responsabilitat a una edat tan precoç li va fer comprendre la importància del domini de la paraula. Va conèixer la mare una tarda de primavera, al mercat de Solsona. Quan ella va decidir instal·lar-se al seu cor, el pare va canviar els camins pel camp.

Després de llargues jornades de treball, ell s’asseia amb nosaltres, els fills grans, i ens ensenyava a llegir i escriure. La María mostrava més interès per les classes i per la literatura que jo. A més, va tenir sort: l’apotecari del poble, que sempre havia tingut una bona relació amb la família de la mare, posseïa una generosa biblioteca que compartia amb ella. Va ser la meva germana qui em va fer venir ganes de llegir novel·les, o potser va ser el lligam especial que es va crear entre el pare i ella gràcies a la seva afició per la literatura. Tant de bo pogués tornar a llegir per primera vegada La Regenta. Em pregunto si tornaria a apassionar-me per l’Ana i el seu anhel.

Llepar-nos les ferides de guerra es va convertir en una rutina entre l’Arnau i jo. Érem nens criats entre herbes de pastura i animals, desconeixedors dels preceptes d’una moral que no trigaria a perseguir-nos. Recordo la sensació de la llengua recorrent el seu braç i entrant en contacte amb el gust salat de la sang. Aquella intimitat innocent va establir uns lligams forts i en aparença eterns. La vida m’explicava prematurament que una part de l’amor consisteix a llepar les ferides de l’altre. Quina llàstima, durant molt de temps vaig negar aquestes veritats amb una sordesa salvatge.

Vam continuar tirant pedres fins que els nens es van convertir en homes, i jo, en dona. Els malucs se’m van eixamplar i els pits em van créixer. Van començar les rialles, les mirades, el drama, la comèdia. Vam canviar un joc per un altre i vaig comprendre l’efecte que causava en els homes. Una part de mi no volia créixer. M’agradaven les tardes al bosc tirant pedrotes amb la colla. No m’he sentit mai tan lliure. La María compartia les meves raons i vam jurar que no cauríem en els paranys dels nois fins que fóssim adultes. Ella era bonica, assenyada, etèria. Jo, voluptuosa, arrauxada, terrenal. La meva germana només pensava en els llibres, i jo, a córrer i divertir-me.

La vida, però, no espera ni escolta els teus desitjos. Va arribar el moment de treballar al camp amb el pare. Hores i hores xopes de suor sota el sol per un jornal miserable, esgotament prolongat durant setmanes, dies que s’acumulaven l’un rere l’altre i que ens regalaven el consol d’ajudar la família i un sol horitzó possible per a mi: esdevenir esposa i mare. Suposo que per això vaig cedir a les atencions de l’Arnau. Ens vam criar a pedrades i, a poc a poc, ell va deixar de veure’m com un soldat més. No crec que jo estigués preparada per a l’amor i, a més, aquesta no era la motivació que guiava els matrimonis de la comarca. Ara bé, ell era familiar, bo, afectuós. L’Arnau apaivagava el buit que m’obligava a córrer, m’escoltava i m’acompanyava sense demanar més que una abraçada i un somriure. Ell era el camí més lògic i es va convertir en el primer petó, les primeres carícies i el primer pecat.

Des de petita havia cantat cançons populars a les festes, amb els meus germans o amb els amics. M’entretenia, m’emocionava, però la muntanya m’atreia més que l’art. Fins que vam conèixer la Raquel. Va ser un assolellat dia de maig dels que anuncien la xafogor de l’estiu. La calor picava de valent i feia que la jornada fos encara més àrdua. La María, sempre preocupada per l’estat dels seus companys, amb un ull mirava a terra i amb l’altre el que passava al seu voltant. Per això va ser la primera d’adonar-se que s’havia desmaiat una dona. Va córrer cap a ella, es va asseure a terra i es va col·locar el cap de la jornalera sobre les cames mentre deixava caure aigua sobre els seus llavis. Va anar tornant en si a poc a poc i, quan es va poder incorporar, vam deixar que descansés sota l’ombra d’una de les alzines que vorejaven el terreny i nosaltres vam continuar treballant.

Va caure la tarda, la temperatura es va suavitzar i vam anar a interessar-nos per l’estat de la dona. Es deia Raquel. Era una dona madura, amb arrugues que parlaven d’experiències lluny de Solsona, del camp, de nenes com nosaltres. Uns quants cabells blancs es barrejaven amb els castanys, i els ulls, clars com vidrieres descolorides, es bellugaven inquiets mentre ens relatava les grandeses de la ciutat. Ella havia viscut a Barcelona. Ella havia treballat en una fàbrica. Ella havia escoltat cuplets als teatres de la ciutat. Ens semblaven històries impossibles filtrades per les seves paraules i els seus records. Acabava de tornar a Solsona i no vam saber mai el motiu del seu retorn.

La Raquel ens va cantar un cuplet per agrair-nos la nostra ajuda. La melodia, l’atreviment en les formes i els tons, la doble intenció. Desconec si he idealitzat les seves cançons o si realment em van arribar al cor, però ara sé que em van descobrir un camí a seguir. A partir de llavors, la buscàvem cada dia perquè ens cantés o ens expliqués alguna curiositat sobre Barcelona. I vaig començar a aprendre’m les cançons, a acompanyar-la, a interpretar-les pel meu compte.

Els jornalers que em van escoltar de petita van ser els primers directors que vaig tenir. O, més ben dit, ho van ser les reaccions, l’emoció o la desgana de les seves cares. Passaven les setmanes, i la María em demanava sovint que cantés per amenitzar la feina. Ella em corregia, m’animava, em deia quina part m’havia sortit amb més bellesa o quina li havia semblat més freda.

Podria cridar milions de vegades la paraula «gràcies» i, així i tot, no n’hi hauria prou per retribuir-li tot el que va fer per mi. Sempre vigilant, la María tenia una traça especial per treure’m dels embolics en què em ficava i excusar-me davant el pare. La meva germana no s’equivocava mai en la seva conducta, no ofenia mai ningú i tenia sempre un somriure preparat per a la família, els veïns i per als jornalers. Jo l’estimava incondicionalment, però, alhora, m’irritava. La seva perfecció em semblava impostada i suscitava una gelosia que avui em sembla ridícula. A vegades em feia l’efecte que la María vivia per a mi, per cuidar-me. Amb el temps, vaig entendre que utilitzava la bondat com una armadura i que s’amagava darrere les meves malifetes, els llibres i unes pregàries que va abandonar quan vam arribar a Barcelona. M’hauria agradat alleujar la seva càrrega i la por que la paralitzava, però jo era una nena sense més recursos que la poca-solta, el nervi i les ànsies de llibertat. Érem com la nit i el dia, però vam saber conviure a l’alba.

Quan el pare ens va anunciar que aniríem a viure a Barcelona, vam reaccionar d’una manera diferent. Jo vaig mostrar el meu desacord amb una hostilitat que va durar dies, i la María va assumir el canvi com una tasca més que calia escometre, fingint una fermesa que dissimulava la por i el sofriment. Era igual. Barcelona ens esperava i no podíem contradir el destí.

Quan havíem superat l’equador de juliol del 1909, el pare ens va preparar una bossa amb els quatre drapets que posseíem i una mica de teca, i ens va enrolar en el carro d’en Deulofeu, un comerciant capcot que tan sols somreia davant les des

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta