Loading...

LES AVENTURES D'UN FAQUIR AL PAíS D'IKEA

Romain Puértolas  

0


Fragmento

El palau dels mil i un visos

Darrerament, una nova divinitat havia aparegut a la barriada de Kishalyogoor, al costat de Ganeix i Vixnu: era «Ikea el totpoderós», amb una clau Allen i un full d’instruccions de muntatge a cada mà (i en tenia vuit) i la seva omnipresència desplegada en una gran nau industrial de vint-i-cinc mil metres quadrats, divuit mil dels quals dedicats a la venda, amb pàrquing gratuït de vora vuit-centes places.

L’anomenaven el «palau dels mil i un visos».

En aquest petit racó del Rajasthan acabava d’aterrar un bocí d’Escandinàvia. Havien baixat quaranta graus de cop i havien guanyat cinc-cents llocs de treball. Llàstima que no eren suficients per treure la població de la pobresa, sinó més aviat perquè canviés de cara. Ara els pobres demanaven caritat amb un bol Färgrik o Smaska a la mà i no amb un tassó de llautó. La misèria resultava menys dura sota el sol, sobretot amb el palau dels mil i un visos (o cargols) al costat. La Rhemalasha Sidkaar tenia, de lluny, la casa més bonica del barri de barraques.

Per fora, la seva modesta casa d’onze metres quadrats tenia mal aspecte i s’assemblava a totes les altres barraques. Quatre parets de totxos amb dues obertures: la porta i la finestra, i un sostre de nyigui-nyogui que podia caure en qualsevol moment. Amb tot, quan entraves a casa la Rhemalasha, tota la màgia entrava en joc. Havia repintat les parets en tons pastel, guarnit el sostre amb motllures modernes, recobert el terra amb un parquet de pi escandinau i alçat sòcols blancs. Diversos cubs multicolors Lixhult penjaven a la paret en un ordre aparentment aleatori però ben estudiat, a diferents alçades, per crear un mosaic dispers de colors vius. A mà dreta, només d’entrar-hi, un canapè Knopparp taronja de coixins Gurli verds, que semblaven dues grans pastilles per a la tos, davant d’una taula baixa Tingby amb una safata de plàstic Smula al damunt que contenia els gots de te on sovint la Vakhnu, la vaca de la família, anava a refrescar-se la gola.

Imagineu-vos un showroom d’Ikea enmig d’un laberint de carrerons sòrdids i mal reputats i obtindreu una idea bastant fidel de la realitat. Ara bé, no és que a la dona no li haguessin insistit que marxés d’aquella barriada. Amb tots els diners que el seu fill li havia enviat després de l’èxit de la seva novel·la a Occident, la dona hauria pogut viure en una luxosa casa al sud de Kishalyogoor, o anar-se’n a la capital i envoltar-se d’una cort de servents amb corbatí i guants blancs, però la Rhemalasha no era d’aquesta mena. Ella preferia continuar al costat de la gent que s’estimava.

La casa de la Rhemalasha era com ella: vella i espatllada per fora; lluminosa i d’una gran bellesa per dins.

El faquir que va comprar el Ferrari del monjo que es va vendre el Ferrari

Als antípodes de la constància i de la humilitat de la seva mare, als antípodes també de l’Índia, en Dhjamal Mekhan Dooyeghas vivia en un esplendorós pis de 237 metres quadrats en un dels barris més aburgesats de París. I el seu llit, de dos per dos metres, només acceptava llençols de seda tallats a mida, i no hi havia ni un sol clau.

Era tan ric que s’havia pogut comprar, per eBay, el Ferrari del monjo que es va vendre el Ferrari, un tal Julian Mantle, un advocat americà multimilionari que, després de patir un atac de cor, havia decidit deixar-ho tot de la nit al dia per anar-se’n a viure a la muntanya amb els monjos. El que no deia el llibre era que, quan es va adonar del que significava realment la vida monacal, s’havia estimat més recuperar l’home de negocis que havia estat i comprar-se un Porsche. I aleshores va escriure un nou llibre, L’home que es va vendre el Ferrari per comprar-se un Porsche, que li va permetre recuperar la fortuna d’altre temps.

De petit, en Dhjamal s’havia promès que un dia guanyaria prou diners per comprar-se un moble d’Ikea. En aquells moments, però, s’adonava que aquella ambició no tenia sentit. Quan ets ric, ja no compres mobles a Ikea.

Des que havia esdevingut un escriptor d’èxit, o més aviat d’un únic èxit, s’havia refugiat en la seva bombolla. No volia sentir parlar ni dels atemptats gihadistes, ni de la crisi, ni d’en Donald Trump, ni de totes les misèries que apareixen en bucle als informatius televisius i que ens fan pensar que vivim en un món molt lleig. Pensava que en Baixar al-Àssad era un personatge del Llibre de la selva; el Brexit, un model de sostenidors, i la independència catalana, unes postres. Ras i curt, en Dhjamal vivia feliç en un món meravellós.

Mentre els altres autors de renom es passaven el dia viatjant de fires del llibre a festivals literaris, de països a con

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta