Loading...

LES CRòNIQUES DE WILDWOOD

Colin Meloy  

0


Fragmento

Índex

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Mapa de la primera part

Primera part

Capítol 1. L’estol de corbs

Capítol 2. La Boscúria Impenetrable de la ciutat

Capítol 3. Creuar el pont

Capítol 4. La travessa

Capítol 5. Els habitants del bosc

Capítol 6. El cau de la Vídua. El regne de les aus

Capítol 7. Un vespre entretingut. El final d’un llarg viatge. Fer el soldat

Capítol 8. Atrapar un agregat

Capítol 9. Un Svik d’aspecte descurat. Cap al front!

Capítol 10. Els bandits entren en escena. Una nota inquietant

Capítol 11. Un soldat condecorat. Audiència amb un mussol

Capítol 12. Un mussol emmanillat. El dilema d’en Curtis

Mapa de la segona part

Segona part

Capítol 13. Caçar un pardal. Com un ocell engabiat

Capítol 14. Entre lladres

Capítol 15. El lliurament

Capítol 16. El vol. Trobada al pont

Capítol 17. Hostes de la Vídua

Capítol 18. La tornada. La confessió d’un pare

Capítol 19. La fugida

Mapa de la tercera part

Tercera part

Capítol 20. Tres campanades

Capítol 21. Retorn a la Terra Salvatge. La trobada amb una mística

Capítol 22. El jurament del bandit

Capítol 23. Crida a les armes!

Capítol 24. Una altra vegada companys d’equip

Capítol 25. Ruïnes dels Antics

Capítol 26. La milícia de la Terra Salvatge. Un nom que obre portes

Capítol 27. L’heura i el pedestal

Capítol 28. El futur de la Terra Salvatge

Làmines

Sobre l’autor i la il·lustradora

Crèdits

Grupo Santillana

Per a en Hank, és clar

mapa1.jpg primeraparte.jpg

cap1.jpg

La Prue no entenia com se les havien enginyat cinc corbs per enlairar un nadó de deu quilos, però ara mateix això no és el que més la preocupava. Asseguda al banc del parc, observava bocabadada com cinc corbs negres s’envolaven amb les urpes aferrades al seu germanet Mac. Si hagués de fer una llista de les coses que més l’amoïnaven, l’última de totes hauria estat entendre una proesa com aquella; el que més la preocupava ara era que uns ocells havien segrestat el seu germà mentre ella n’estava al càrrec; i, en segon lloc, es preguntava quin mal li volien fer.

I tot plegat després d’un dia d’allò més agradable.

Val a dir que al matí, quan la Prue s’havia llevat, feia un cel gris, però és que hi ha cap dia de setembre a Portland que no ho sigui? Havia apujat les persianes de l’habitació, i s’havia quedat observant per la finestra les branques dels arbres que semblaven emmarcades en un cel d’un gris blanquinós. Era dissabte, i del pis de sota li arribava l’oloreta del cafè i de l’esmorzar. Els pares devien fer com cada dissabte. Segurament, el pare tenia el nas enganxat al diari, i de tant en tant s’acostava una tassa de cafè tebi als llavis; la mare devia estar concentrada en l’embull de llana d’un projecte de labor que observava a través de les bifocals de muntura de carei. El seu germà, d’un anyet, devia seure a la trona mentre explorava les fronteres més remotes de l’incomprensible balboteig «gu-gu». I no s’equivocava; quan va baixar a la cuina, tot el dibuix mental que s’havia fet es va confirmar. El pare la va saludar amb un farfalleig, els ulls de la mare van somriure per sobre el marc de les ulleres i el seu germà va xisclar «gu-gu!». Pel que fa a la Prue, va preparar un bol amb cereals.

—Jo m’hi he posat cansalada, bonica —va dir la mare, i tot seguit es va tornar a concentrar en el quadrat de llana mutant que tenia a les mans. Seria un jersei? Una funda per mantenir la tetera calenta? Una bufanda?

—Mare —va dir la Prue, mentre abocava llet d’arròs als cereals—, t’ho he dit mil vegades: sóc vegetariana. Ergo, res de cansalada.

Havia tret la paraula «ergo» d’una novel·la. Era la primera vegada que la feia servir. No estava segura de si l’havia utilitzat correctament, però sonava bé. Es va asseure a la taula de la cuina i va picar l’ullet a en Mac. El pare va alçar lleugerament la vista del diari i li va dedicar un somriure.

—Quins plans tens, avui? —va preguntar el pare—. Recorda que et toca vigilar en Mac.

—Mmm, no ho sé —va contestar la Prue—. He pensat que podríem anar a voltar i de passada estomacar alguna velleta, atracar una ferreteria i empenyorar després el botí. Segur que ens ho passem bomba, més que si anéssim a una fira d’artesania.

El pare va deixar escapar un rebuf.

—Recorda que has de tornar els llibres a la biblioteca. Són al cistell del costat de la porta —va dir la mare, repicant les agulles de fer mitja—. En principi a l’hora de sopar ja serem aquí, però ja saps que de vegades aquestes coses s’allarguen.

—Sí, sí, ja ho sé —va fer la Prue.

—Gu, guuu! —va cridar en Mac mentre brandava esverat una cullera; tot seguit va esternudar.

—I creiem que el teu germà està refredat —va dir el pare—. Sobretot, facis el que facis, que sempre vagi ben abrigat.

(Els corbs continuaven enlairant el seu germà ben amunt, solcant el cel encapotat, i tot d’una la Prue va afegir una altra preocupació a la llista: «I si enxampa un refredat?»)

El matí havia passat com si res. La Prue s’havia acabat els cereals, havia donat un cop d’ull a les tires còmiques del diari, havia ajudat el pare a solucionar algunes definicions fàcils dels mots encreuats i havia sortit fora a enganxar el remolc vermell de la marca Radio Flyer darrere de la seva bicicleta d’una sola marxa. El cel continuava cobert amb una capa compacta de color gris, però com que no semblava que amenacés pluja, la Prue havia entaforat en Mac a dins d’una granota de pana folrada, l’havia embolicat amb una manteta embuatada i l’havia pujat al remolc; el nen no havia parat de balbucejar en cap moment. En acabat, la Prue va extreure un braç d’aquell capoll de roba i li va atansar la seva joguina preferida: una serp de fusta. El menut la va sacsejar agraït.

Aleshores la Prue va ficar els peus a les puntes dels pedals i va posar la bicicleta en moviment. El remolc trontollava sorollosament al darrere, i en Mac xisclava esverat i feliç amb cada sotrac. Van travessar a tota velocitat el barri de casetes de fusta ben cuidades, i la Prue va estar a punt de bolcar el remolc d’en Mac més d’una vegada quan agafava un revolt o esquivava un toll. Les rodes de la bicicleta deixaven anar un «xxxit» alegre mentre lliscaven per la calçada mullada.

El matí havia transcorregut de pressa i havia deixat pas a una tarda càlida. La Prue va fer uns quants encàrrecs (tornar uns Levis perquè el color no li acabava de convèncer; examinar les novetats que havien arribat a la botiga de discos Vinyl Resting Place; compartir un assortit de tacos vegetarians regalimosos en un restaurant mexicà), i en acabat va passar l’estona a fora de la cafeteria del carrer principal mentre en Mac, calladet, feia capcinades al remolc vermell. La Prue va xarrupar l’escuma de la llet mentre observava a través de les finestres com els dependents de la cafeteria penjaven —amb bastant poca traça— un trofeu de segona mà de cap d’ant a la paret de l’establiment. Al carrer Lombard hi havia trànsit dens, per tant havia començat l’hora punta del barri. Uns quants vianants feien moixaines al nadó adormit al remolc, i la Prue els responia amb somriures burletes, un pèl molesta per haver de donar una imatge de fraternitat. Amb aire absent, dibuixava en una llibreta ara l’embornal del davant de la cafeteria, obstruït per les fulles del terra; ara un esbós poc definit de la plàcida carona d’en Mac en què destacava el rajolí de moc que li lliscava del nariu esquerre... La tarda començava a esvair-se. En Mac ja començava a bellugar-se i la va fer sortir d’aquell estat d’abaltiment.

—Vinga —va dir en posar-se el seu germà a la falda mentre el nen es fregava els ulls per foragitar la son—. Activem-nos. Anem cap a la biblioteca? —En Mac va fer una ganyota, perplex.— Som-hi, doncs! —va fer la Prue.

Va pedalar fins al davant de la biblioteca de Saint Johns i va baixar de la bicicleta d’un bot.

—No et moguis d’aquí —va dir a en Mac, mentre agafava una pila de llibres del remolc.

Amb una corredissa, va entrar al vestíbul, es va situar davant de la bústia de retorn de llibres i va examinar els volums passant-se’ls d’una mà a l’altra. Es va aturar quan va llegir el títol de la Guia Sibley de les aus, i va deixar escapar un sospir. L’havia tingut durant gairebé tres mesos, i havia hagut d’afrontar avisos de venciment de termini i missatges amenaçadors dels bibliotecaris, abans d’accedir finalment a retornar-lo. El va fullejar aclaparada per la pena. S’havia passat hores copiant-ne les magnífiques il·lustracions de les aus a la llibreta, mussitant els fantàstics i exòtics noms d’aquells ocells com si es tractés d’un conjur: tàngara occidental, enganyapastors cridaner, falciot de Vaux. Els noms evocaven imatges de climes generosos i indrets llunyans, de silencioses prades a trenc d’alba i de nius d’àguiles a les capçades dels arbres envoltades per la boirina. Va fer anar la mirada del llibre a la ranura fosca de la bústia de retorn, i després altra vegada al llibre. Va fer un gest de dolor i va murmurar:

—Va, sí.

I es va ficar el llibre per dins del coll de la jaqueta. Es tornaria a enfrontar a la ira dels bibliotecaris una setmana més.

A fora, una dona gran s’havia aturat davant del remolc i en buscava el propietari amb molt d’interès i amb les celles arrufades. En Mac rosegava amb devoció el cap de la serp de fusta. En adonar-se’n, la Prue va fer cara d’impaciència alçant la vista al cel, va respirar fondo i va obrir de cop les portes de la biblioteca. Quan la dona va veure la Prue, va començar a brandar un dit escardalenc cap a la nena, mentre quequejava:

—Pe... perdona, noieta! Això és molt perillós... Deixar una criatura... tota sola! Que ja ho saben, els teus pares, com el cuides?

—Qui, els pares d’ell? —va preguntar la Prue mentre s’enfilava a la bicicleta—. Pobrissó, no té pares. L’he trobat a la pila de llibres gratuïts. —Va fer un somriure d’orella a orella i va pedalar per tornar a la calçada.

El parc infantil era buit quan hi van arribar, així que la Prue va alliberar en Mac de l’embolcall de roba i el va deixar dret al costat del remolc Radio Flyer que havia desenganxat de la bicicleta. Com que el menut estava aprenent a caminar, estava la mar de feliç davant d’una oportunitat com aquella per practicar l’equilibri. Va balbotejar, va somriure i, amb molt de compte, va avançar fent tentines al costat del remolc per empenye’l pel terra asfaltat del parc infantil.

—Cansa’t tant com vulguis —va dir la Prue, i es va treure l’exemplar de la Guia Sibley de les aus de la jaqueta i el va obrir per una plana tota rebregada que tractava d’aloses pradenques.

Les ombres que es projectaven a l’asfalt s’anaven allargassant a mesura que la tarda donava pas a les primeres hores del capvespre.

Va ser aleshores quan va veure els corbs per primera vegada.

De primer només n’hi havia pocs i giravoltaven traçant cercles concèntrics al cel ennuvolat. Els ocells van atraure l’atenció de la Prue, que els havia copsat de cua d’ull, i tot seguit va alçar la mirada per observar-los bé. Eren Corvus brachyrhynchos; precisament la nit anterior havia llegit informació d’aquestes aus. Ja des de la llunyania, es va adonar que eren voluminoses i esbategaven les ales amb força. Es van afegir més aus a la colla i ara ja eren uns quants els que voleiaven i solcaven el cel que dominava el parc tranquil. «Una bandada?», va pensar la Prue. «Un eixam?» Va fullejar la Guia Sibley fins al final de tot, on hi havia un glossari de termes curiosos per anomenar els grups d’ocells: bandada, volior, esbart, vol i estol. Un estol de corbs. Corbs... Va tenir una esgarrifança. Quan va tornar a alçar la vista, es va sorprendre en veure que aquell estol de corbs havia crescut considerablement. Ara n’hi havia desenes, d’un color negríssim, que esquinçaven el cel de punta a punta. Va observar en Mac. S’havia allunyat uns metres, amb passes insegures i alegres. Es va neguitejar.

—Mac! —va cridar—. On vas?

Es va aixecar una ràfega sobtada de vent; la Prue va alçar la vista al cel i es va esfereir en comprovar que el nombre de corbs s’havia multiplicat per vint. Ja es feia impossible distingir les aus individualment de la massa, perquè l’estol s’havia fusionat en un únic embalum que es movia convulsivament i que tapava la feble claror del sol de la tarda. L’embalum es balancejava i s’arremolinava, i el so de l’esbatec

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta