Loading...

LES GERMANES DE CREST

Sandrine Destombes  

0


Fragmento

1

Divendres, 2 de maig

Feia dues hores que el sotssergent Benoit remugava sol al mig d’aquell sotabosc mentre el seu company s’esperava al Renault Megane estacionat un tros de carretera enllà. Quan va entrar a la comunitat de brigades de Crest, en Benoit tenia més aspiracions que no pas la d’estar-se estirat rere un matoll amb un radar làser com a binocle. Aquella setmana era el tercer cop que el destinaven als controls de carretera. La D538 ja no tenia cap secret per a ell i no era precisament una habilitat de la qual se sentís orgullós.

El sotssergent ja havia anotat quatre excessos de velocitat en aquella carretera. Calia reconèixer que no tothom de la zona aprovava la nova normativa. Personalment, en Benoit no estava gaire lluny de compartir l’opinió dels qui protestaven, però era un membre de les forces de l’ordre i ningú no li demanava l’opinió.

Quan va veure apropar-se el Peugeot 205, un lleuger somriure se li va dibuixar als llavis. Per a ell, aquell cotxe era una antiguitat. De vegades el seu pare li parlava del que havia tingut als divuit anys i com l’havia fet servir per lligar amb la mare. En Benoit pare havia cuidat el seu 205 amb el mateix afecte amb què s’hauria ocupat d’un animal de companyia. El cotxe havia esdevingut un membre més de la família. Quan un bon dia els va deixar tirats en una carretera secundària, els Benoit havien respectat una setmana de dol abans d’admetre que calia trobar-li un substitut.

El Peugeot 205 que enfilava la baixada de la D538 tampoc no trigaria a passar a millor vida, el sotssergent n’estava convençut; per això no li va estranyar que avancés tan a poc a poc. Estava a punt d’abaixar els binocles i concedir-se una pausa quan va veure que el cotxe feia una batzegada. El conductor va redreçar ràpidament el volant abans de perdre de nou el control. Des d’on era, en Benoit tenia la sensació d’observar una coreografia de quatre rodes. El cotxe zigzaguejava tot al llarg del seu recorregut.

En Benoit es va afanyar a avisar el seu company perquè fes avançar el Renault blau i quedés visible des de la carretera. Un cop acabada la maniobra, el sotssergent es va posar sobre l’asfalt amb una mà alçada cap endavant i amb el xiulet que feia temps que no utilitzava a l’altra.

L’amenaça va provocar l’efecte desitjat. El 205 va deixar de fer cops de volant atzarosos i va estabilitzar el recorregut abans d’aturar-se al voral.

El conductor era una dona d’uns quaranta anys que de seguida es va afanyar a donar explicacions sobre el seu comportament, fins i tot abans que el gendarme hagués tingut temps d’obrir la boca.

—Em sap greu, agent, m’ha caigut el mòbil mentre intentava connectar l’opció de mans lliures.

El sotssergent Benoit havia sentit excuses més inversemblants que aquella, però els nervis de la interlocutora li van fer venir ganes d’augmentar la pressió. Aquell era el seu petit plaer. No n’estava orgullós, però aprofitar-se de la seva autoritat era una manera de suportar més fàcilment les missions que els seus superiors li adjudicaven.

—Quina edat té, la nena? —va preguntar secament, assenyalant amb el cap la criatura que seia a davant, a la banda del passatger.

—Vuit anys, per què?

—Hauria d’anar al darrere, senyora. Col·locant-la al seu costat infringeix el codi de circulació, una infracció que està subjecta a multa.

—Per la seva edat és alta —es va defensar la dona— i al darrere es mareja.

La conductora estava cada vegada més visiblement espantada. No parava de girar el cap a dreta i esquerra, després mirava el gendarme amb les celles alçades en forma d’accent circumflex mentre accelerava la velocitat de les paraules.

—No anem lluny, senyor agent...

—Sergent!

—Sí, disculpi, sergent. He de fer un encàrrec al poble, ja gairebé havíem arribat. Si us plau, entengui-ho.

—No he d’entendre res, senyora —va replicar en Benoit, encara que començava a compadir-se d’aquella dona—. Tot i ser la responsable de la seguretat d’aquesta criatura, conduïa de forma temerària. Els accidents no passen forçosament en els trajectes llargs. Hauria de saber-ho.

La dona va respirar profundament abans d’intentar una última negociació.

—La meva filla no es troba gaire bé. L’he fet seure aquí perquè estigués contenta.

El to estava impregnat de tristesa i el sotssergent Benoit va considerar que ja havia torturat prou aquella mare de família. Es va inclinar fins a repenjar-se a la finestra de la conductora i, estirant el coll, es va adreçar a la nena petita:

—Aquesta vegada no passa res, però fins que no tinguis deu anys has d’anar al darrere, d’acord? Podrien posar una multa a la teva mare, i estic segur que això no t’agradaria, oi?

La criatura, que fins llavors no havia dit res, li va llançar una mirada freda abans d’expressar-se en un to glacial:

—No és pas la meva mare!

La conductora va prémer els llavis, gest que a en Benoit no li va passar per alt. La va interrogar amb la mirada, però ella el va ignorar i es va adreçar amb tendresa a la criatura:

—Léa, no enredis aquest senyor. Ets com la meva filla, això és el que compta, ho saps perfectament.

—No m’ho tornis a dir! —va cridar, de cop, la nena—. Totes m’ho dieu, però no és veritat. No ets la meva mare, cap de vosaltres no ho és, la meva mare. Vull que em tornin la mare!

La dona es va girar a poc a poc cap al gendarme i li va explicar en veu baixa:

—La seva mare va morir fa un mes. Un infart. Des de llavors intentem fer-ho tan bé com podem, però no sempre és fàcil.

—No és morta! —va cridar la nena cada vegada més fort—. Se’n va anar. I ho va fer per culpa vostra!

—No diguis bestieses, Léa —va intervenir la dona mentre posava amb fermesa una mà sobre el braç de la nena—. Ara no és el moment, ja ho saps.

Havia endurit prou el to perquè el sotssergent cregués oportú intervenir. Es va adreçar directament a la criatura amb una veu amable:

—Què vols dir «per culpa vostra», Léa?

—No se l’escolti, sergent —va reaccionar de seguida la conductora—. Està enfadada amb tothom i diu qualsevol bestiesa.

—Deixi-la respondre! —va dir amb més contundència.

La dona va callar, però els seus gestos eren cada vegada més crispats. En Benoit l’observava de cua d’ull mentre esperava la resposta de la nena.

La criatura va acabar obeint amb posat esquerp, com si estigués convençuda que les seves paraules no serien escoltades:

—La mama em va dir que havíem de tocar el dos, que nosaltres havíem trobat el 6-6-B i que havíem d’anar-nos-en lluny. Em va dir que, mentre ella anava a buscar el cotxe, jo preparés les meves coses. La vaig esperar durant molta estona, però no va tornar. Va ser l’Hélène qui em va dir que era morta. Em va dir que el seu cor havia deixat de bategar, que això de vegades passa. I res més. Estic convençuda que no és veritat. Estic convençuda que se’n va anar per culpa d’elles. Perquè la mama havia trobat el 6-6-B.

La conductora respirava amb dificultat. En Benoit endevinava que es contenia d’escridassar aquella criatura. Per al sergent, les seves paraules eren totalment incoherents, però l’actitud de la dona que l’acompanyava li va semblar prou sospitosa per intervenir.

—Senyora, li demano

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta