Loading...

LES LLàGRIMES DE LA DEESSA MAORí (TRILOGIA DE L'ARBRE KAURI 3)

Sarah Lark

0


Fragmento

Contingut

Agraïments

PRÒLEG

EL REGAL DELS DÉUS

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

DONES FORTES

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

EN NOM DE L’AMOR

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

12

13

LA BENEDICCIÓ DELS ESPERITS

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

EL MAG D’OZ

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

DESPERTAR

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

12

EL RETORN DE LES ESTRELLES

  1

  2

  3

  4

Epíleg

Agraïments

Com és habitual, són molts els que han participat en la creació d’aquest llibre, des del meu meravellós agent Bastian Schluck fins a la meva correctora de text, Margit von Cossart, passant per la meva no menys estupenda editora Melanie Blank-Schröder. Sense ells m’hauria embolicat irremeiablement en l’espessor temporal dels meus llibres i a vegades també m’hauria extraviat. Les dates i els punts cardinals no són el meu punt fort.

Moltes gràcies també als lectors del manuscrit i en aquesta ocasió també als meus pares i amics de Mojácar, que, durant setmanes, van haver de conviure amb un cert embadaliment per part meva. Dono les gràcies especialment a Joan i Anna Puzcas, el matrimoni que té cura de casa meva i que últimament ja pot llegir els meus llibres, perquè han aparegut en castellà. Sense ells no funcionaria res: ni els viatges a través de la lectura ni la immersió durant mesos en cultures alienes!

I, naturalment, moltes, moltes gràcies a totes les persones que col·laboren a l’hora de fer arribar aquest llibre al lector, des del departament de màrqueting i de distribució de Bastei Lübbe fins als llibreters. I, naturalment, els que han contribuït més a l’èxit de Sarah Lark són els lectors mateixos! Moltes gràcies a ells, doncs! N’he pogut conèixer molts últimament i he gaudit del contacte personal amb ells.

SARAH LARK

169741.jpg

169731.jpg

169723.jpg

PRÒLEG

Nova Zelanda
Parihaka

1894

El crepuscle descendia lentament sobre les muntanyes i el mar. El sol, que solia estar baix a l’hivern, s’enfonsava serè en el mar mentre els seus últims raigs impregnaven d’una llum daurada amb matisos rogencs la majestuosa muntanya Tara­naki.

El cim de la muntanya estava cobert de neu i constituïa un impressionant escenari per al poblat de Parihaka.

«Com un vigilant? —solia dir la mare de l’Atamarie—, gaudim de la seva bellesa i ens sentim segurs amb la seva presència.»

De vegades, l’Atamarie ho trobava una mica estrany això: al cap i a la fi, a l’escola havia après que la muntanya Taranaki era un volcà, i no precisament dels pacífics. L’última erupció s’havia produït cent cinquanta anys enrere i teòricament podia tornar a repetir-se en qualsevol moment. Però la seva mare no feia cas d’aquests arguments quan l’Atamarie parlava amb ella. «Què dius, Atamarie, ara els déus conservaran la pau, ja ha passat el període de guerres», deia. I llavors explicava a l’Atamarie i als altres nens la llegenda sobre el déu de la muntanya Taranaki, que es va barallar amb un altre déu de la muntanya per l’amor d’una deessa de bosc. La deessa Pihanga es va decidir pel rival i Taranaki es va retirar a la costa enfadat després de la baralla amb els déus de la muntanya. Va esclatar així la guerra en el seu món i en el dels éssers humans. Però hi havia esperança. En un moment determinat, Taranaki canviaria de conducta i quan els déus es reconciliessin de nou, els homes gaudirien també d’una pau duradora.

La majoria dels nens escoltaven aquestes històries bocabadats i molt seriosos, però a l’Atamarie li interessava més, en realitat, l’activitat volcànica de la muntanya i els seus efectes sobre la terra. Les seves assignatures favorites a l’Otago Girls’ School de Dunedin eren les Matemàtiques, la Física i la Geografia. De les històries romàntiques ja se n’encarregava la seva amiga Roberta.

Per això, aquell vespre, l’Atamarie tenia poc interès per les narracions i les cançons dels vells de Parihaka que parlaven als nens de les constel·lacions que apareixerien al firmament aquella nit o les següents: de Matariki, «els ulls del déu Tawhirimatea», o d’una mare amb sis filles que es dirigien a ajudar l’extenuat sol a recuperar-se després de l’hivern... Per a l’Atamarie no eren més que les Plèiades, que cada hivern, a aquella hora, sorgien al cel de Nova Zelanda. Eren molt útils per fixar el solstici d’hivern i, en èpoques anteriors, per a la navegació pel mar que separava Hawaiki, el lloc d’origen dels maoris, i Aotearoa, el país on vivien en l’actualitat i que els blancs anomenaven Nova Zelanda. I, naturalment, molt boniques per ser contemplades al cel nocturn. No obstant això, la màgia de les estrelles no s’apoderava de l’Atamarie i quasi no prestava atenció a les sagues i els relats al voltant de Matariki.

En canvi, el que sí que atreia molt més el seu interès era la funció dels forns de terra, que els habitants de Parihaka havien omplert prèviament amb verdures i carn. Aquesta activitat formava part de la cerimònia de la festa d’any nou que els maoris celebraven amb l’aparició de les Plèiades a finals de maig o principis de juny.

L’Atamarie observava fascinada els orificis incandescents que els homes ja havien excavat al matí. Els hangi aprofitaven l’activitat del Taranaki per coure els aliments. La carn i les verdures s’embolicaven amb fulles, es col·locaven en cistells, i aquests, al seu torn, es dipositaven sobre les pedres calentes. A continuació es cobrien amb draps humits i es tancava la cavitat amb terra. Els aliments es coïen durant les hores següents per tal que estiguessin a punt, exactament, en el moment en què brillés la constel·lació de Matariki al cel.

L’Atamarie buscava les estrelles amb la mateixa avidesa que els altres nens. S’alegrava de la festa, al cap i a la fi havia viatjat expressament des de Dunedin fins a l’Illa Nord per participar-hi. No obstant això, no estava segura que les Plèiades realment apareguessin durant les breus vacances d’hivern. Però la Matariki i en Kupe, la mare de l’Atamarie i el seu pare adoptiu, havien insistit que hi anés.

«Has de venir a la festa de l’any nou de Parihaka», li havia escrit la Matariki, que portava el nom de la constel·lació. «Molts noms maoris fan referència a fenòmens de la naturalesa. Atamarie, per exemple, significa ‘sortida del sol’. Aquí té un encant especial.»

La noia va posar els ulls en blanc. Per als seus pares, tot el que tingués a veure amb Parihaka tenia un encant especial. Abans que naixés l’Atamarie, havien viscut al famós poblat, en l’època en què el profeta Et Whiti hi predicava la pau entre els blancs, els pakeha, i els maoris. Després que els anglesos assaltessin el poblat i expropiessin els seus habitants, en Kupe va estar a la presó. I la Matariki va fugir amb l’home que seria el pare biològic de l’Atamarie.

Malgrat tot, l’Et Whiti havia tornat molt després a Parihaka, i, amb ell, molts dels seus fidels partidaris. Havien reconstruït el poblat i estaven ocupats a tornar a convertir-lo en un centre espiritual dels primers colons de Nova Zelanda. Encara que aquesta vegada portats menys pels somnis i més per contractes i convenis segurs. En Kupe i la Matariki havien comprat una parcel·la de terreny del Govern de Taranaki, encara que no trobaven just haver de pagar als blancs per les terres de la seva pròpia tribu. En Kupe, que ja era advocat, havia presentat algunes demandes. Era molt probable que l’Et Whiti i la seva tribu rebessin indemnitzacions i a la llarga recuperessin la seva terra.

En qualsevol cas, la gent hi va tornar i Parihaka es va omplir de nens als quals la Matariki feia classes en una nova escola. En principi, no es podia ni tan sols considerar la possibilitat de construir-hi una escola de secundària. Per això l’Atamarie assistia a una famosa escola de noies de Dunedin i passava els caps de setmana o bé a casa dels seus avis o bé a casa de la família de la seva amiga Roberta.

L’Atamarie només podia anar a Parihaka a les vacances. Estava contenta de reunir-se amb els seus pares i de gaudir de la llibertat amb què es vivia al poblat maori, en el qual hi havia moltes menys normes i prohibicions que a l’Otago Girls’ School. No obstant això, al cap d’unes quantes setmanes de teixir lli, ballar i tocar els instruments de música tradicionals dels maoris, pescar i treballar en els camps de cultiu, ja en tenia prou. A l’Atamarie li agradava el lema de Parihaka: «Volem fer del món un lloc millor!», però tenia unes idees sobre aquest aspecte totalment diferents de les de les persones que ensenyaven les arts tradicionals del poble maori a Parihaka. Cada vegada que la noia s’esforçava per millorar alguna cosa en concret, els bastidors en els quals teixien el lli, per exemple, o les cistelles de pescar, els maoris rebutjaven indignats els seus suggeriments. I a vegades fins i tot parlaven amb acritud dels orígens pakeha de l’Atamarie, raó per la qual la Matariki encara s’enfadava més que la seva filla. A l’Atamarie no li importava gens quants dels seus antecessors pertanyien a un poble o a l’altre. L’únic que no volia era passar més hores de les necessàries teixint i no tenia gens de ganes que se li escapessin els peixos de les cistelles perquè no tancaven bé.

Al final de les vacances s’alegrava de deixar de nou Parihaka i tornar a Dunedin. L’Otago Girls’ School era una institució summament moderna i les professores estimulaven la capacitat inventiva de les seves alumnes.

En aquell moment s’acostava la festa de l’any nou dels maoris i aviat apareixerien les Plèiades. Els vells feia tres nits seguides que vigilaven, cosa que era absurda. Si les estrelles apareixien, seria, com sempre, just després de la posta de sol.

—És un període d’espera i de recordatori, Atamarie —li va explicar la Matariki—. La gent gran reflexiona sobre l’ahir, l’avui i el demà, sobre l’any vell i el nou... Per a això és igual que les estrelles apareguin aquest mateix dia o el següent.

L’Atamari, no obstant això, no ho entenia, però ningú no l’obligava, naturalment, a estar desperta. Quan el menjar ja s’havia cuit i consumit i els adults encara tocaven els instruments i conversaven, els nens es retiraven a les cases dormitori, s’estiraven els uns al costat dels altres i s’explicaven històries. Per a l’Atamarie era gairebé com a l’internat, però allí no havia de tenir por que aparegués una professora i que renyés enèrgicament els alumnes.

En aquells moments contemplava amb els altres nens com el sol s’enfonsava al mar de Tasmània. La llum sobre els camps que envoltaven Parihaka es va fer més difusa i només la neu del cim cònic de la muntanya va adquirir una brillantor daurada. El cel s’enfosquia de pressa i de sobte... l’Atamarie va veure les estrelles! Amb una resplendor clara i brillant, les Plèiades van pujar sobre el mar conduïdes per la més gran de les set estrelles: Whanui.

Els nens de seguida es van posar a donar la benvinguda a la constel·lació amb la cançó tradicional que els havia ensenyat la seva professora Matariki.

Ka puta Matariki ka rere Whanui.

Ko et tohu tena o et tau e!

(Ha tornat Matariki. Whanui emprèn el vol!

És el senyal de l’any nou!)

—I és un bon senyal! —va exclamar la mare de l’Atamarie, abraçant el seu marit i la seva filla. En Kupe havia viatjat expressament des de Wellington a Parihaka per celebrar amb elles la festa. Sovint hi tenia feina allà; entre altres activitats, aspirava a obtenir un dels escons maoris al Parlament. En aquell moment, va besar la Matariki i l’Atamarie i va escoltar com la seva dona interpretava el senyal.

—Quan les estrelles brillen amb tanta claredat al cel, l’hivern és curt i podem sembrar al setembre —va explicar a la seva família i als seus alumnes—. En canvi, quan no es veuen amb claredat i estan a prop les unes de les altres, com si volguessin donar-se escalfor mútuament, significa que l’hivern serà dur i que fins a l’octubre no podrem començar a plantar res.

L’Atamarie va tornar a arrugar el front. La seva professora de Dunedin probablement hauria atribuït a la presència d’un parell de núvols la mala visibilitat de les estrelles. La nena es plantejava en aquell moment altres preguntes.

—Per què ploren les àvies, mama? —va preguntar. Quan havien vist les estrelles, els vells havien començat a plorar i a lamentar-se—. És bonic que les estrelles siguin al cel! I que comenci un any nou!

La Matariki va assentir i es va apartar els cabells negres i llargs de la cara.

—Sí, però els vells encara pensen en l’any passat. Posen a les estrelles els noms de les persones que han mort des de l’última vegada que els astres van aparèixer i resen per elles. I llavors ploren els seus morts per última vegada abans que comenci el nou any.

Els vells començaven també a obrir els hangi amb l’ajuda d’en Kupe i d’altres homes. Poc després una agradable olor es va elevar cap al cel des dels forns de terra.

—L’aroma nodreix les estrelles —va dir la Matariki—. I renova les seves forces després del llarg viatge.

A l’Atamarie se li va fer la boca aigua, però abans de començar a menjar les delícies que sortien dels forns, es feien diferents cerimònies de benvinguda per a les estrelles. Joves i vells cantaven i ballaven els tradicionals haka. A més, començaven a circular entre els adults gerres amb cervesa, vi i ampolles de whisky, i la Matariki i en Kupe es posaven nostàlgics com sempre i parlaven amb els seus amics sobre els vells temps a Parihaka. Si un es creia tot el que deien, la vida llavors era una festa contínua. El poblat vessava de gent jove arribada de tots els racons d’Aotearoa i cada nit ressonaven les rialles i la música i es ballava.

La majoria dels adults passaven tota la nit d’any nou a l’exterior, al costat de les fogueres, però l’Atamarie i els altres nens s’adormien i es despertaven l’endemà amb energies renovades. El dia d’any nou prosseguia la festa, es ballava i es cantava una altra vegada i es jugava a jocs i, sobretot els joves, treien els seus estels. Construir estels era una de les tradicions d’Aotearoa que es mantenien vives a Parihaka. La paraula maori que s’hi referia era manu.

Un parell d’especialistes en l’art de construir estels havien fet classes les últimes setmanes al poblat. Però quan l’Atamarie va arribar de Dunedin, tots els homes i nens del lloc havien acabat ja els seus treballs i ella no hi va poder col·laborar. Així, doncs, ara tenia les mans buides, mentre que tots els altres experimentaven enfervorits el gran moment en què farien volar pel cel els manu com a mitjancers entre el món i les estrelles, els déus i els éssers humans. Se sentia una mica trista per no haver pogut assistir a les classes, però l’Atamarie estava impacient per veure volar els estels. A diferència de la majoria de les altres nenes, el que ella admirava més no eren els ornaments de colors dels manu, amb plomes i petxines, o les exquisides pintures que els posaven cares i els convertien en ocells o homes voladors. Per a l’Atamarie era més important esbrinar per què aquelles carcasses planes, però, tot i així, pesades, de fusta i làmines, s’elevaven en l’aire.

Va lliscar fins al costat d’un noi que preparava un estel especialment gran i decorat acuradament amb rombes i distintius de la tribu.

—No té cua —va dir.

El noi se la va quedar mirant amb el front arrugat.

—Per què un manu hauria de tenir cua? —va preguntar.

—Perquè els estels pakeha en tenen —va respondre l’Atamarie—. Ho he vist en il·lustracions.

El noi va arronsar les espatlles.

—El tohunga no ens ha dit res d’això. Només ens ha explicat que es necessiten una estructura i un corda, o dues, si es vol dirigir. Però això encara no ens ho ha ensenyat. Va dir que era difícil.

No obstant això, el noi havia col·locat dues cordes de lli al seu aparell.

—Però el primer que ha de fer és volar —va constatar l’Atamarie—. Com es fa? Per què puja un manu?

—Gràcies a l’alè dels déus —va respondre el noi—. El manu balla amb la seva força vital.

L’Atamarie va arrufar les celles.

—O sigui que gràcies al vent —va dir—. Però, i si no hi ha vent?

—Si els déus li neguen la seva benedicció, no vola —va contestar el noi—. Fora que es llancin des d’un penya-segat o alguna cosa així. Però d’aquesta manera no transmeten cap missatge als déus i tampoc no ballen, sinó que només llisquen cap a baix. —El noi va començar a manipular les cordes del seu enorme estel. L’Atamarie el va ajudar a redreçar la carcassa de la joguina.

—És gairebé tan gran com jo —va dir—. Creus que hi podríem... mmm... pujar com si fos un cavall? I volar-hi? —A l’Atamarie això li interessava moltíssim més que comunicar-se amb els déus.

El noi va riure.

—Es diu que hi va haver algú que ho va fer. Un cap dels ngati kahungunu, Nukupewapewa. Volia conquistar el pa Maungaraki, però no podia, perquè els seus guerrers no aconseguien vèncer els murs del fort. Per això va construir un manu enorme de fulles de raupo, que tenia la forma d’un ocell amb plomes esteses. Hi va lligar molt fort un home i va deixar caure l’estel des d’unes roques que hi havia a sobre del pa. El manu va aterrar al fort i l’home volador va obrir les portes al conqueridor.

L’Atamarie l’escoltava amb els ulls brillants.

—El teu també és un manu raupo —va afirmar—. Deus haver anat lluny a buscar les fulles... No sabia que aquí creixés el raupo. —Parlaven d’una espècie de jonc freqüent en zones pantanoses.

El jove va riure desconcertat i una mica com si ella hagués descobert un secret.

—Doncs... sí... —va contestar—, no va ser fàcil de trobar. Però potser haurà valgut la pena.

A la seva cara hi havia escrit el desig d’arribar fins als déus.

—Rawiri! Què fas? Que no vols que el teu estel voli?

El noi es va estremir en sentir la veu del tohunga. En efecte, tant ell com l’Atamarie s’havien perdut la sortida dels primers estels; la majoria dels nois ja havien fet volar els seus artefactes i contemplaven fascinats com s’elevaven. Els sacerdots de Parihaka resaven i cantaven perquè els estels portessin a les estrelles els seus desitjos i les seves benediccions. L’Atamarie va quedar uns minuts captivada per la meravellosa visió dels manu de colors en el cel hivernal, aquell dia tan serè. També el mestre havia fet volar el seu impressionant manu aute i el dirigia amb traça entre tots els estels més petits dels seus alumnes.

En Rawiri, no obstant això, es continuava barallant amb els dos cordills i no aconseguia manejar aquell estel tan gros ell sol.

—Vols que l’aixequi? —es va oferir l’Atamarie, amb ganes de fer-ho.

El jove va assentir. I llavors la noia va agafar l’estel i gairebé va caure per la violència amb què el vent li va arrencar de les mans. L’estel es va elevar directe cap al cel, però quan en Rawiri va fer el primer intent per marcar la seva trajectòria, tibant més fort la corda dreta que l’esquerra, es va desplomar igual de ràpid que com havia pujat.

L’Atamarie i en Rawiri van córrer ben espantats i consternats cap a l’estel que havia caigut, però per sort continuava en bon estat.

—En qualsevol cas no s’ha trencat res important —va assenyalar l’Atamarie. Només els ornaments de plomes i petxines n’havien sortit una mica mal parats.

En Rawiri va arrugar el front i va buscar esverat una possibilitat de tornar a arreglar els adorns.

—El tohunga diu que són importantíssims. L’estel hi veu a través dels ulls de les petxines i la pintura és el nostre missatge als déus...

Els tohunga no tan sols eren especialistes en determinades coses, com la construcció d’estels, el tallat del jade, la música o la curació de les persones, sinó que establien contacte amb els déus corresponents a les seves arts.

L’Atamarie va arronsar les espatlles.

—En fi, el primer que ha de fer és pujar fins als déus —va dir—. Provem-ho una altra vegada. Ja enviarem el missatge quan vegem que l’estel funciona. —No volia esperar que en Rawiri hagués arreglat els adorns. En lloc d’això, es va concentrar en l’estel del tohunga, que mirava amb una certa superioritat l’ocell caigut d’en Rawiri. Naturalment, de seguida li va dir que era massa difícil per a principiants construir un estel dirigible. Però s’havia despertat l’afany de l’Atamarie.

—Has de lligar les cordes molt més cap a fora —va suggerir—. I més al fons. El millor seria que tinguéssim quatre...

En Rawiri va semblar que s’ofenia una mica, però després d’un altre intent fracassat, va lligar les cordes com volia l’Atamarie: va ser un èxit esclatant!

L’estel va tornar a pujar amb rapidesa, però aquesta vegada va flotar més segur en l’aire, i quan en Rawiri va intentar prudentment de dirigir-lo, va seguir obedient les seves indicacions.

—Funciona! Vola, vola! Vola a on jo vull que voli! —va cridar esverat en Rawiri. El seu estel en forma d’ocell se sostenia orgullós al costat de l’estel triangular del mestre.

—Vols provar-ho tu, també? —va preguntar generós.

L’Atamarie va agafar les cordes decidida. Era l’única noia que sostenia les cordes d’un manu, però li era igual. Feia

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

En Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U , trataremos tus datos personales sólo bajo tu expreso consentimiento para la prestación del servicio solicitado al registrase en nuestra plataforma web y/o para otras finalidades específicas que nos haya autorizado.
La finalidad de este tratamiento es para la gestión del servicio solicitado e informarte sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos. Por nuestra parte nunca se cederán tus datos a terceros, salvo obligación legal.
En cualquier momento puedes contactar con nuestro Delegado de Protección de Datos a través del correo lopd@penguinrandomhouse.com y hacer valer tus derechos de acceso, rectificación, y supresión, así como otros derechos explicados en nuestra política que puede consultar en el siguiente enlace