Loading...

LES ONADES DEL DESTí (SèRIE DEL CARIB 2)

Sarah Lark  

0


Fragmento

Contingut

Portadella

Crèdits

Agraïments

UN FUTUR MILLOR

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

UN AMOR MÉS GRAN

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

ROCA BOIROSA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

EL MESSIES NEGRE

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

Epíleg

Nota de l’autora

Agraïments

Com sempre, voldria expressar el meu agraïment a tots els que han col·laborat en la creació d’aquest llibre. He d’esmentar especialment la meva editora, Melanie Blank-Schröder, i la meva correctora de text, Margit von Cossart. El meu agent Bastian Schlück continua fent miracles, i Christian Stüwe ven nous drets pràcticament cada dia... Dono les gràcies en general a tots els treballadors de l’editorial Bastei Lübbe i als de l’agència Tomas Schlück, que han col·laborat en la confecció d’aquest llibre i contribueixen que arribi a les llibreries. I com que en aquesta ocasió ja sé amb antelació que Les onades del destí també es publicarà en altres països, en especial a Espanya, vull donar les gràcies a tots aquells que han afavorit l’enorme èxit de Sarah Lark a Espanya, el meu país d’adopció. Conèixer a les fires de llibres i altres actes els meus lectors i molts dels llibreters que posen a l’abast de la gent les meves obres m’alegra moltíssim, i m’emociona molt l’afecte que m’ofereixen.

Last, but not least, vull expressar la meva gratitud als meus amics Johannes i Anna Puzcas. Sense la seva ajuda amb els cavalls i la casa, la meva vida quotidiana hauria estat molt més difícil d’organitzar, i jo no podria retirar-me tan assíduament al meu despatx per imaginar noves històries.

SARAH LARK

UN FUTUR MILLOR

Jamaica - Cascarilla Gardens

Illes Caiman - Gran Caiman

Final de l’estiu del 1753

1

—Crec que no hauríem de donar suport a una cosa així!

Era un assolellat dia d’estiu i lady Lucille Hornby-Warrington mirava contrariada el paisatge des del seu carruatge obert, encara que no hi havia gaire cosa a veure: els polsegosos camins entre les plantacions dels Hollister i els Fortnam estaven flanquejats per immensos camps de canya de sucre. Les tiges assolien altures de fins a sis metres i les carreteres semblaven passadissos tot just acabats de traçar en aquella verdor tan exuberant. Era inevitable que la dama s’avorrís. Contràriament, el seu marit, lord Warrington, avaluava amb gran interès l’altura i el gruix de les plantes. Al cap i a la fi, la plantació, que ell administrava per a l’oncle de la seva dona, devia la seva fortuna justament a la canya de sucre i aquest any tot indicava que la collita seria bona. Així, doncs, en Warrington estava de molt més bon humor que la seva muller.

—No ho deus dir seriosament —va dir a la seva dona pacientment, amb un deix d’ironia—. Deixar d’anar a una festa dels Fortnam només perquè el motiu no et sembla bé? Potser he de recordar-te que la Nora i en Doug tenen la millor cuinera de la contrada, la sala de ball més preciosa i que sempre contracten els millors músics? I la noia també és encantadora.

—La noia és mestissa! —va replicar la muller amb expressió sorruda—. Una mulata. Hauria de ser en un barri d’esclaus. A una mulata no se la cria com la «primogènita de la casa» ni se celebra a bombo i platerets la seva «majoria d’edat». Però en Doug Fortnam es comporta com si es mereixés un premi per criar aquesta bastarda.

En Warrington va somriure. En realitat, qui era conegut per engendrar bastards amb esclaves negres era lord Hollister, l’oncle de la Lucille. Però la Lucille i la seva tieta sempre feien els ulls grossos, si bé dotzenes de cosins i cosines de la Lucille continuaven vivint a la plantació dels Hollister. També el cotxer, en Jimmy, tenia una certa semblança amb l’hisendat, el qual, anys enrere, s’havia retirat a la seva residència a la ciutat de Kingston. Havia deixat la plantació en mans del marit de la Lucille després d’adoptar-la a ella, que procedia d’una família de treballadors londinencs sense recursos, els Hornby. Lord Hollister i la seva dona no tenien descendència. En Doug i la Nora Fortnam, contràriament, tenien, a més de la noia que es presentava aquest dia en societat, dos fills més joves.

—Però, en realitat, no és filla il·legítima de la Nora? —va preguntar lord Warrington.

Encara no acabava d’entendre del tot els vincles de parentiu que hi havia a Cascarilla Gardens, la plantació veïna, malgrat que ja feia cinc anys que vivia amb la Lucille en aquella terra. De totes maneres, els Fortnam no mantenien una relació gaire estreta amb els seus veïns. Eren amables i sempre els convidaven a les seves festes, però no miraven d’establir-hi llaços d’amistat. Els altres hisendats, al seu torn, mantenien una certa distància amb els propietaris de Cascarilla Gardens. En Doug i la Nora Fortnam tractaven de forma molt peculiar els seus treballadors negres. Si bé tenien esclaus, com era habitual a Jamaica, no solien contractar vigilants blancs, donaven més vacances que els altres hisendats al seu personal i apostaven per una mena de sistema d’autogestió entre els treballadors sota la direcció d’un capatàs negre.

Al principi, els veïns s’havien temut una catàstrofe imminent. Al capdavall, es donava per fet que els negres eren mandrosos i fins i tot agressius si no se’ls mantenia sota un control sever. Però Cascarilla Gardens prosperava amb l’estil particular amb què el seu propietari l’administrava. De fet, la plantació fins i tot formava part de les més riques de Jamaica i, a hores d’ara, ja eren molts els hisendats que envejaven en Doug Fortnam. Sobretot pel que s’estalviava en vigilants! Malgrat això, a cap d’ells no se li hauria acudit mai d’adoptar aquell model de gestió a la seva plantació.

Lady Warrington va esbufegar.

—Encara pitjor! —va exclamar. A diferència del seu marit, recordava molt bé tots els detalls—. D’acord, miss Nora no en va tenir la culpa, la van raptar i... bé, un d’aquells tipus va abusar d’ella. Just per això! A qui... a qui li agradaria tenir al seu costat el fruit d’una desgràcia com aquesta?

En Warrington va arronsar les espatlles. També a ell li resultava estrany que en Doug Fortnam no tan sols s’hagués casat amb la Nora, un cop ella, per fi, s’havia pogut alliberar després d’anys de captiveri en un llogarret de la resistència d’esclaus fugitius, sinó que també hagués adoptat la seva filla, engendrada per un dels insurgents. A la noia la trobava encantadora, era probable que ja de nena fos una preciositat. En Doug no havia estat capaç de separar mare i filla. Aquest home era massa sentimental, en això, hi estaven d’acord, des de feia anys, tots els habitants dels voltants de Kingston. En algun moment es penediria d’haver pres aquesta actitud tan indulgent amb els esclaus...

El carruatge passava en aquest moment per un dels últims camps cultivats de la plantació dels Hollister, on un grup d’esclaus estaven plantant noves canyes. En Warrington va observar amb satisfacció que els homes amb prou feines alçaven els ulls de la feina. Al cap i a la fi, aquesta gent no tenia per què quedar-se amb la boca oberta mirant el seu carruatge, la seva obligació era treballar. Va dirigir un gest d’aprovació al vigilant. El fornit escocès, muntat a cavall, duia preparats el fusell i el fuet, però no els feia servir tota l’estona. Devia ser competent, ja que, pel que semblava, n’hi havia prou amb la seva presència per intimidar els negres. I estava clar que no permetia els càntics entre els esclaus! Alguns vigilants asseguraven que obtenien més rendiment si els homes movien els matxets al compàs d’una cançó. També a Cascarilla Gardens se sentia cantar. A en Warrington això no li agradava; preferia el silenci, amb el que parlotejava la seva dona ja en tenia prou. En aquell moment, però, lady Warrington callava amb expressió indignada. Pel que semblava, continuava indecisa sobre si assistir a la festa, es movia entre el desdeny i la curiositat.

Però el silenci es va trencar tan bon punt el cotxer dels Warrington va creuar el contigu i es va introduir a Cascarilla Gardens; a un costat del camí van ressonar els cascos dels cavalls i un riure cristal·lí. El cotxer Jimmy va aturar en sec el carruatge i lady Lucille el va renyar perquè havia estat a punt de caure del seient.

En Warrington s’ho va prendre amb calma. Sense una frenada brusca, el cotxer no hauria pogut evitar el xoc amb els dos genets que havien sortit inesperadament al camí, davant del carruatge. Un gràcil cavall blanc, muntat per una noia en sella d’amazona, avançava en aquest moment un bai molt més gran. El jove que l’abrivava perquè accelerés el pas va cridar una ràpida disculpa als Warrington. El cavall blanc ja havia desaparegut entre les fileres de canya.

En Warrington va esbufegar.

—El jove Keensley —va balbucejar.

—I la filla bastarda dels Fortnam —va afegir la Lucille, sarcàstica—. Escandalós! El que dic... no hauríem de donar suport a una cosa així!

El seu marit va fer un gest d’impotència.

—Malgrat tot, gaudirem de la vetllada —va contestar, mirant de posar-hi pau—. Som-hi, Jimmy! Després d’aquest ensurt, necessito un trago de licor de canya. O de ponx de rom.

El ponx de la cuinera dels Fortnam era llegendari; a en Warrington se li feia la boca aigua només de pensar-hi. I donava gust veure la filla dels Fortnam, encara que només ha­gués passat al galop pel seu costat. Sens dubte, resultaria més estimulant veure-la més tard ballant. En Warrington es va preguntar si, en cas que ell la invités a ballar un minuet, aquest gest es consideraria paternal o simplement absurd.

—No l’hi he dit? Alegria és més ràpida que el seu bai, encara que descendeixi de cavalls de carrera. Aquesta euga té sang oriental; és néta d’un Darley Arabian...

La Deirdre Fortnam va començar a esplaiar-se amb el seu acompanyant tan bon punt van posar els cavalls al pas després d’haver traspassat la línia de meta, és a dir, on els camins de la plantació entroncaven amb l’accés pavimentat a Cascarilla Gardens. La petita euga blanca havia guanyat amb avantatge la improvisada carrera.

En Quentin Keensley, el noi alt i pèl-roig que l’acompanyava, va fer una lleugera ganyota. Li costava encaixar la derrota.

—Segur que també compta que no porti gaire pes a sobre —va contraatacar—. Perquè vostè, miss Fortnam, és lleugera com una ploma. La més delicada ploma del colibrí més pre­ciós que hagi existit mai a la nostra illa...

El jove Keensley es va estirar la «mosca», la petita barbeta que estava de moda, i va dirigir un somriure a la jove. Era evident que es manejava millor amb el llenguatge refinat que amb l’equitació; en realitat, els cavalls no li interessaven en absolut. L’únic que l’atreia era la Deirdre Fortnam.

En Quentin havia viatjat molt. La seva família li havia proporcionat una educació anglesa tradicional i li havia regalat un viatge per Europa abans de la seva tornada a Jamaica. No obstant això, en cap lloc no havia vist una noia més bonica que la filla dels seus veïns. Encara que només fos per aquesta pell: del color de la crema de llet amb una mica de cafè, suau i sedosa. En Quentin es moria de ganes d’acariciar-l’hi. I aquests estranys cabells negres, ni llisos ni ondulats. Eren molt més fins que qualssevol cabells negres i li queien en una cascada de rinxolets diminuts per l’esquena. I quins ulls! Semblaven maragdes protegides per unes pestanyes desconcertantment llargues i d’un negre intens. I a sobre guspirejaven! Com en aquest moment, mentre la Deirdre el mirava.

—Ei!, ni que jo fos un gerro damunt el cavall! —va protestar—. A Alegria, se l’ha de saber muntar! Si li ve de gust, pot provar-ho, però li adverteixo que si no sap muntar de debò no aconseguirà aturar-la abans d’arribar a Kingston.

La noia va acariciar el coll de la seva euga, que semblava tranquil·la i dòcil. En Keensley estava segur que la jove exagerava. De fet, mai no hauria pensat que aquest cavallet po­gués ser tan endimoniadament veloç com ho havia demostrat.

—M’inclino davant el seu art de muntar igual que davant la seva bellesa! —va declarar amb un somriure de disculpa i abaixant el cap.

També li hauria agradat treure’s el barret, però ja al principi d’aquesta desaforada carrera havia perdut el tricorn. Hauria d’enviar un esclau a recuperar un complement tan preuat.

La Deirdre dirigia en aquest moment el cavall cap a casa dels seus pares, un recarregat edifici d’estil colonial, que de nena li semblava un castell. Tenia torretes, miradors i balcons, i estava pintat de blau i groc, els colors favorits de la seva mare, i decorat amb unes exquisides talles en fusta. A Cascarilla Gardens es formaven fusters i talladors. Aquí els esclaus tenien més fills que en altres plantacions: en Doug Fortnam acceptava que hi hagués parelles entre els seus treballadors i, en sentit estricte, no venia mai cap esclau. Qui naixia a Cascarilla Gardens hi tenia una llar gairebé per sempre. Era una bona opció, com ho demostrava el fet que molt poques vegades s’escapava ningú. Tanmateix, calia trobar ocupacions per a tots els joves negres.

La Deirdre i en Quentin van recórrer al trot la tanca del jardí dels Fortnam, que envoltava un espaiós terreny ja engalanat per a la festa. Les sales de recepció de Cascarilla Gardens donaven als jardins i quan feia bon temps es deixaven obertes les àmplies portes del saló de ball i els convidats podien seure a fora o prendre l’aire entre els arbres i els parterres de flors. La Nora Fortnam era una gran aficionada a la flora jamaicana i feia gala de cultivar tots els tipus d’orquídies al seu jardí, tenia cura dels seus arbustos accaria i tolerava també la ubiqua presència de les cincones, que arribaven a assolir fins a deu metres d’altura i les pellofes de les quals donaven nom a la propietat. Un enorme mahoe, o hibisc blau, dominava el jardí i oferia ombra a l’estiu. En aquest moment uns fanalets penjaven de les seves branques.

—Oi que ha quedat preciós? —va dir la Deirdre, assenyalant els adorns—. Ahir vaig decorar el jardí amb les serventes i els meus germans. Veu el fanalet vermell de dalt de tot? És meu, el vaig fer jo!

—Molt... bonic... —va comentar en Keensley, contingut—. Però no hauria de fer-se malbé les mans amb tasques domèstiques... —A la família d’en Quentin, una dama hauria supervisat com els esclaus decoraven el jardí. I de cap manera no s’hauria posat a confeccionar fanalets.

La Deirdre va sospirar.

—I també hauria de portar guants per muntar a cavall —va admetre mirant-se amb expressió culpable els dits, que gairebé no cessaven de tirar lleument de les regnes per mantenir alerta l’euga—. Sempre m’oblido de posar-me’ls. Però tant me fa. «El treball no envileix», diu sempre el meu pare...

En la seva joventut, en Doug Fortnam s’havia pagat ell mateix un viatge per Europa treballant al camp i la mina. Al final fins i tot s’havia enrolat com a mariner per pagar-se el viatge de tornada a Jamaica.

La Deirdre va esperonar el seu cavall per arribar abans a l’estable. En veure el jardí adornat, es va adonar que ja feia estona que s’hauria d’estar arreglant i canviant-se de roba per a la vetllada. Al capdavall, era la seva festa... Complia divuit anys i els Fortnam ho celebraven llançant la casa per la finestra.

A l’estable tothom estava preparat per rebre els convidats. En Kwadwo, el vell cavallerís, esperava els carruatges davant l’entrada per saludar els convidats i ocupar-se dels cavalls. Amb aquest fi, havia insistit a vestir la lliurea tradicional en el servei de les cases nobles, blau clar amb vores grogues al coll i les mànigues. I una perruca empolvorada de blanc. La Deirdre va somriure interiorment, però a en Kwadwo semblava agradar-li aquella manera d’anar vestit. S’aproximava dignament als carruatges i obria la portella a les dames amb un gest elegant. Llavors feia una reverència com un lacai a la cort del Rei Sol. Algú l’hi havia ensenyat i ell hi havia trobat gust, encara que els seus actuals senyors no donaven gaire importància a aquestes formalitats.

Deixant de banda aquestes circumstàncies, el seu comportament no era gens servil. Al contrari, com a busha, nom que rebia a Jamaica el cap negre d’una plantació, representava els interessos dels seus esclaus subordinats. En Doug Fortnam el considerava el mediador entre el barri dels esclaus i la casa senyorial. A més, en Kwadwo ocupava el càrrec d’obeah, el guia espiritual dels negres de la hisenda, un fet que es mantenia en secret. Els blancs no veien amb bons ulls el culte obeah, que solia estar prohibit a les plantacions. A les nits, els esclau

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta