Loading...

LES TORRES DEL CEL

Coia Valls  

0


Fragmento

1.ª edició: març, 2013

© Coia Valls, 2013

© Ediciones B, S. A., 2013

Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (España)

www.edicionesb.com

Dipòsit legal: B. 4997.2013

ISBN: 978-84-9019-371-6

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l'ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d'exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

 

 

 

 

 

A Montserrat, la meva germana.

El millor llegat que em podien

donar els meus pares.

 

 

 

 

 

En aquest lloc i a dia d'avui, s'obre una època en la història del món i podem dir que hem assistit al seu origen.

Johann Wolfgang von Goethe

El món existeix per arribar a un llibre.

Stéphane Mallarmé

Contingut

Portadella

Crèdits

Dedicatòria

Cita

 

Pròleg

Primera part

LLIBRE I

1

2

3

4

5

6

7

LLIBRE II

1

2

3

4

5

6

7

Segona part

LLIBRE III

1

2

3

4

5

6

7

LLIBRE IV

1

2

3

4

5

6

7

LLIBRE V

1

2

3

4

5

6

7

Tercera part

LLIBRE VI

1

2

3

4

5

6

7

LLIBRE VII

1

2

3

4

5

6

7

Cita

Nota de l’autora

Pròleg

Monestir de Ripoll, 1025

Podria haver semblat que fins i tot les ombres dormien al monestir, però una llum trèmula acompanyava els passos de l’últim monjo a través del dormitori comunal. La claror de l’espelma perfilava el seu rostre dotant-lo d’un aspecte inquietant; les faccions eren fortes i decidides, però massa sovint mostraven un somriure amarg que els restava contundència. En canvi, l’hàbit, sota el qual s’amagava un cos musculat i encara jove, es diluïa en l’obscuritat de l’estança. Els homes que jeien arrenglerats i coberts en aquella sala s’havien retirat amb el mateix respecte. Així ho exigia la Regla.

Com si la flama guardés en la memòria el trajecte a recórrer, en arribar al costat de la màrfega va exhalar l’últim sospir. El monjo s’hi va deixar caure a les palpentes. L’espelma de guàrdia, que sempre romania encesa, quedava lluny del lloc que mesos enrere li havien assignat, l’últim racó del dormitori. El silenci sepulcral només es veia alterat pel fregament de la roba contra els cossos dels seus companys de cenobi. La calor del juliol ja regnava a l’estança i suportar la vasta arpillera sobre la pell era una dura penitència.

El monjo es deia que era el primer estiu, que tindria temps d’acostumar-se atès que la seva decisió era ben ferma, però els somnis li tornaven la memòria d’altres temps, quan entre batalla i batalla s’estirava nu damunt de l’herba fresca a la vora dels rius o sobre la palla dels corrals. I a més hi havia aquell soroll que el neguitejava. La respiració d’alguns germans omplia d’esbufecs el dormitori mentre l’engolia el forat negre dels seus records.

Aquella nit, però, l’espelma de guàrdia es va apagar després d’una dansa malenconiosa. El monjo va contemplar com s’esvaïa la darrera guspira i un intens aroma de cera va quedar suspès per uns instants fins que l’aire nocturn que entrava per l’espitllera el va conduir al seu racó. Aquell fum dolç i calent el va obligar a fregar-se el nas amb desesperació.

El germà que s’ocupava de mantenir viva l’espelma de guàrdia devia estar encara enfeinat per la visita dels comtes. Per uns instants va dubtar sobre quina era la seva obligació. Havia de creuar tota l’estança per tornar-la a encendre, però un greu inconvenient el va dissuadir de fer-ho. No tenia foc, ja que totes les espelmes depenien de la principal. Va trobar molt aventurat i contrari a les normes dirigir-se a l’església per aconseguir-lo.

Li costava conviure amb totes aquelles regles, amb persones que, en renunciar a la vida terrenal, semblaven abdicar del que havien estat. Però, al mateix temps, ho necessitava. Com ho necessitava! Devia reconèixer que la decisió de prendre els hàbits havia portat tranquil·litat a la seva vida. O només es tractava d’un refugi, com l’au que amaga el cap sota l’ala i roman immòbil al seu destí?

La son, a més a més, quedava molt a prop, relaxava els seus muscles sempre tensos, el transportava fins a territoris que ja no li pertanyien, que potser no tornaria a trepitjar.

El monjo es va rentar les mans al brollador i tot seguit es va asseure a l’ombra del claustre. Li agradava observar les figures dels capitells i havia adquirit el costum de reflexionar a partir de les seves escenes. De vegades, però, la pedra li tornava imatges que el ferien, monstres incomprensibles, care

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta