Loading...

L'ESGLéSIA DEL MAR

Ildefonso Falcones  

0


Fragmento

1

En un moment en què semblava que ningú no li parava esment, Bernat va alçar la vista cap al nítid cel blau. El sol tènue de final de setembre acariciava els rostres dels seus convidats. Havia invertit tantes hores i tants esforços en la preparació de la festa que només un temps inclement la podria haver deslluït. Bernat va somriure al cel tardorenc, va abaixar la vista i el gest se li accentuà en sentir el xivarri que regnava a l’esplanada de pedra que s’obria davant de la porta dels corrals, de la planta baixa del mas.

La trentena de convidats estava exultant: la verema d’aquell any havia estat esplèndida.Tots, homes, dones i criatures, havien treballat de sol a sol, primer recollint el raïm i després trepitjantlo, sense permetre’s una jornada de descans.

Fins que el vi no estava disposat per bullir a les bótes i no s’havia emmagatzemat la pellofa per destil˙lar aiguardent durant els tediosos dies d’hivern, els pagesos no celebraven les festes de setembre. I Bernat Estanyol havia triat aquells dies per contraure matrimoni.

Bernat va observar els seus convidats. S’havia hagut de llevar a trenc d’alba per recórrer a peu la distància, en alguns casos con

Any 1320

Mas de Bernat Estanyol Navarcles, Principat de Catalunya siderable, que separava les seves masies de la dels Estanyol. Xerraven amb animació, tal vegada del casament, tal vegada de la collita, tal vegada d’una cosa i l’altra; alguns, com un grup on hi havia els seus cosins Estanyol i la família Puig, parents del seu cunyat,van esclatar a riure mentre se’l miraven amb picardia.Bernat va notar que s’enrojolava i va eludir la insinuació; ni tan sols es volia imaginar què provocava aquelles rialles. Escampats per l’esplanada del mas, va distingir els Fontanies, els Vila, els Joaniquet i, per descomptat, els familiars de la núvia: els Esteve.

Bernat es va mirar de reüll el seu sogre, Pere Esteve, que no feia altra cosa que passejar aquella immensa panxa, somrient als uns i dirigint-se tot seguit a d’altres. Pere va girar el seu alegre rostre cap a ell i Bernat es va veure obligat a saludar-lo per enèsima vegada.Aquest va buscar després amb la mirada els seus cunyats i els va localitzar, barrejats entre el convit. Des del primer moment l’havien tractat amb un cert recel, per més que Bernat s’hagués esforçat per guanyar-se’ls.

Bernat va tornar a aixecar la vista al cel. La collita i el temps havien decidit acompanyar-lo en la seva festa. Mirà cap al seu mas i de nou en direcció a la gent i arrugà lleugerament els llavis.Tot d’un plegat, malgrat l’enrenou regnant, es va sentir sol. No feia ni un any que havia mort el seu pare; Guiamona, la seva germana, que s’havia instal˙lat a Barcelona després de casar-se, no havia respost als encàrrecs que li havia tramès, tant que li hauria agradat a ell tornar-la a veure. Era l’únic familiar directe que li quedava d’ençà de la mort del seu pare...

Una mort que havia convertit el mas dels Estanyol en el centre d’interès de tota la contrada: matrimonieres i pares amb filles núbils hi havien desfilat constantment.Abans ningú no els anava a visitar, però la mort del seu pare, a qui els arravataments de rebel˙lia havien fet merèixer el malnom d’«el boig de l’Estanyol», havia tornat les esperances als qui desitjaven casar la seva filla amb el pagès més ric de la contrada.

—Ja ets prou gran per casar-te —li deien—. Quants anys tens?

—Vint-i-set, em penso —contestava.

—A aquesta edat ja gairebé hauries de tenir néts —li recriminaven—. Què faràs tot sol en aquest mas? Et cal una dona.

Bernat rebia els consells amb paciència; sabia que indefectiblement anaven seguits de l’esment d’una candidata, les virtuts de la qual superaven la força del bou i la bellesa de la posta de sol més extraordinària.

El tema no li resultava nou.Ja el boig de l’Estanyol,viudo després del naixement de Guiamona, havia mirat de casar-lo, però tots els pares amb filles casadores havien sortit del mas deixant anar imprecacions: ningú no podia fer front a les exigències del boig de l’Estanyol sobre el dot que havia d’aportar la seva futura nora. Així doncs, l’interès per Bernat va anar decaient. Amb l’edat, l’ancià va empitjorar i els seus desvariejaments de rebel˙lia es van anar convertint en deliris. Bernat es va abocar al treball de les terres i a atendre el seu pare i, de sobte, als vint-i-set anys es va trobar sol i assetjat.

Ara bé,la primera visita que va rebre Bernat quan encara no havia enterrat el difunt va ser la de l’algutzir del senyor de Navarcles, el seu senyor feudal. «Que en tenies de raó, pare!», va pensar Bernat en veure arribar l’algutzir i uns quants soldats a cavall.

—Quan em mori —li havia repetit el vell milers de vegades en els moments en què recuperava el seny—, ells vindran; llavors els has d’ensenyar el testament. —I assenyalava amb un gest la pedra sota la qual hi havia, embolicat amb cuiro, el

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta