Loading...

L'ESTACIó DE LES FLORS ENCESES (TRILOGIA DEL FOC 1)

Sarah Lark

0


Fragmento

Agraïments

També en aquesta ocasió han sigut molts els amics i els lectors de proves que m’han ajudat a reunir les dades per confeccionar el meu llibre. A la Klara li dono les gràcies per les traduccions del francès i les dades sobre tècnica armamentística, i a la Fatima per la seva ajuda amb el portuguès. El llibre deu a la meva editora Melanie Blank-Schröder importants suggeriments, i Margit von Cossart, la meva correctora de text, no tan sols ha treballat amb cura, com sempre, sinó també a una velocitat vertiginosa. En principi res no hauria funcionat sense el suport de Joan Puzcas i Anna Koza, i el meu heroi continua sent Bastian Schlück, el millor agent de tots els temps!

Per descomptat, dono les gràcies a tots els altres treballadors de l’editorial Lübbe i de l’agència Schlück que m’han ajudat a treure al mercat amb èxit aquest llibre. Vull fer una menció especial a Christian Stüwe, del departament de drets, el qual, en aquest temps, ha fet famosa Sarah Lark per mig món. També em fa molta il·lusió conèixer els meus lectors espanyols a través de les nombroses campanyes de promoció de la meva editorial espanyola.

Així mateix, moltes gràcies als llibreters que solen col·locar tan a la vista els meus llibres que de seguida els trobo a les llibreries, cosa que m’alegra enormement. I dono les gràcies en especial als meus lectors, ja que molts d’ells m’escriuen si han visitat els llocs de Nova Zelanda que s’esmenten a les novel·les. Em fa immensament feliç ajudar-los a descobrir aquest meravellós país!

SARAH LARK

map1 map2

Mehemea ka patai koe ki ahau

he aha te mea nui o tenei ao,

maku e kii atu:

he tangata, he tangata, he tangata

Si em preguntessis

què és el més important del món,

aquesta seria la meva resposta:

els éssers humans, els éssers humans, els éssers humans.

Sentència maori

INICIACIÓ

Raben Steinfeld-Mecklemburgo

Bahía de Piraki-Nova Zelanda (Illa Sur)

1837

1

—Bon dia, senyor professor!

Trenta-cinc nens d’entre sis i catorze anys es van aixecar respectuosament dels senzills bancs de fusta quan va entrar el professor Brakel i van entonar a cor la salutació.

En Brakel va fer lliscar breument la mirada per les seves cares. Si bé en les darreres setmanes no havia impartit cap classe, molts dels nens no tenien un aspecte descansat, sinó extenuat, consumit i esgotat. No era estrany, ja que tots els fills dels jornalers i els pagesos havien passat les vacances de tardor, les vacances de les patates com les anomenaven ells, conreant els camps. En Brakel era conscient que des que el sol sortia fins que es ponia els seus alumnes recorrien de genolls els solcs dels camps per desenterrar els tubercles. Als fills dels arrendataris els anava una mica millor. També els que es dedicaven a oficis manuals tenien camps de patates, però eren més petits i es conreaven més de pressa que els dels pagesos.

—Bon dia, nens! —En Brakel els va tornar la salutació, alhora que indicava als alumnes que seguessin. Es va sorprendre quan en Karl Jensch, un noi de tretze anys alt i prim, no va obeir el senyal.

—Què passa, Karl? —va preguntar el mestre amb severitat—. Penses seguir la classe dret?

El noi va fer que no amb el cap, abatut.

—No —va respondre—. És que... he vingut només per dir... que a partir d’avui ja no vindré més, senyor professor. No puc, encara hi ha feina al camp i també amb el junker. I el meu pare està malalt, necessitem els diners. Així que no puc... no puc continuar venint a l’escola...

La veu d’en Karl semblava que es trencaria d’un moment a l’altre. Segurament el seu pare li havia prohibit que continués assistint a classe amb unes paraules molt més rudes i al jove li resultava difícil fer aquella última visita a l’escola del poble.

També el professor ho lamentava. Ja ho havia viscut altres vegades; al cap i a la fi els fills dels jornalers només anaven a l’escola uns quants anys, però sentia llàstima per en Karl. Era un noi llest i aprenia de pressa, i en Brakel ja havia pensat parlar d’ell amb el pastor. Potser hi havia alguna possibilitat que, a través d’un seminari, continués assistint a l’escola. Però, d’altra banda, encara era massa jove per a això i el seu pare tampoc no li ho permetria. En Karl tenia raó, la família necessitava els diners que ell podia guanyar. I el junker, aquell noble terratinent...

Raben Steinfeld pertanyia a un gran ducat. En Brakel hauria pogut parlar amb el duc i el seu junker sobre alguna mena de patrocini per a l’espavilat fill del jornaler Jensch. Si en Jensch no fos tan tossut! Si no estigués sempre buscant brega —com la majoria dels habitants de Raben Steinfeld— amb el gran duc!

El terratinent era partidari de l’Església reformada, com també el rei i la majoria dels nobles. No obstant això, a Raben Steinfeld una forta majoria de la gent s’aferrava a les doctrines de l’antiga Església luterana i la congregació no deixava passar cap oportunitat de desafiar el seu senyor. Per fortuna, el monarca no castigava els seus súbdits per això, com sí que ho havia fet fins feia poc el rei de Prússia. Tot i així, els conflictes amb el poble i els seus pastors disgustaven el junker. Segur que no finançaria la carrera de cap dels seus fills per tenir després davant dels nassos el següent pastor renitent.

En Brakel va sospirar.

—És una pena, Karl —es va lamentar amb afecte—. Però has estat molt amable de venir a informar-nos. —La majoria dels fills de jornalers simplement deixaven d’assistir a l’escola quan complien els tretze anys—. Que Déu t’acompanyi, fill meu.

Mentre en Karl recollia llapis, guix i pissarra, el professor Brakel es va girar cap al segon estudiant model de la seva classe, l’Ida Lange, un nefast capritx de la naturalesa. En Brakel no deixava de preguntar-se per què Déu havia castigat el fill dels Lange amb tan poc talent, mentre que l’Ida, la filla gran, absorbia com una esponja el contingut de les classes. N’hi hauria hagut prou de concedir-li bellesa i encant, atributs que distingien, juntament amb la intel·ligència, l’Ida. La noia de dotze anys tenia uns cabells castanys foscos i brillants, uns ulls d’un blau porcellana i unes dents molt boniques. La seva cara en forma de cor reflectia dolçor i docilitat, resultat, sens dubte, de l’escrupolosa educació del seu pare. En Jakob Lange era ferrer, tenia una casa a canvi d’un lloguer i dirigia la seva família amb disciplina fèrria. A diferència de la família d’en Karl, podria haver-se permès que l’Ida s’estigués més temps a l’escola, però, en el cas d’una nena, això ni es plantejava. Amb tota certesa, l’Ida abandonaria els estudis a penes passat un any més.

De moment, però, la noia podia continuar traient profit de les classes i donant brillantor al mateix temps a l’avorrit dia a dia d’en Brakel. Era un mestre de cap a peus. Alumnes com en Karl i l’Ida el feien feliç, però no li agradava gens ensenyar als babaus fills dels pagesos que tan poc interès mostraven per aprendre a llegir i escriure. A vegades tenia la sensació que el seu únic mèrit consistia a mantenir-los desperts durant les hores de classe.

—Ens has portat un nou llibre, Ida... mmm... Anton?

Sobre el pupitre del primogènit dels Lange descansava un llibret: Els viatges del capità Cook. No feia la impressió que el noi hi estigués gaire interessat, però l’Ida ja havia comentat emocionada al professor el dia abans, en anar a l’església, que el seu pare els havia portat un llibre nou de Schwerin. Això passava de tant en tant. En Jakob Lange se sentia atret per països exòtics i intentava fomentar en els seus fills aquesta mateixa inclinació. La seva actitud era poc comuna en un treballador d’ofici, a més d’antic luterà estricte, però en Brakel suposava que en Lange devia pensar a emigrar algun dia. El ferrer i prestigiós expert en cavalls segurament no estava satisfet de no poder accedir a una propietat al poble i d’haver d’acontentar-se de ser un arrendatari. Per això sempre discutia amb el noble terratinent, que algun dia, i per molt que apreciés la seva feina, se l’acabaria traient del damunt. En les últimes dècades molts antics luterans havien partit cap a Amèrica. Segurament en Lange planejava fer, a llarg termini, alguna cosa similar.

L’Anton, el seu fill, va assentir en aquells moments, avorrit, i va empènyer el llibre cap a l’Ida. Però la noia no el va agafar tan ansiosa per presentar-lo a la classe com era d’esperar, sinó que va mirar en Karl, que a penes aconseguia separar-se del seu pupitre. La menció del llibre havia despertat l’interès del jove. I ell mateix, pel que semblava, la compassió de l’Ida.

—Ida! —va exclamar en Brakel.

La noia es va redreçar i va aixecar la vista.

—És un llibre estrany! —va dir amb la seva veu dolça i suau, que fins i tot solia atraure l’atenció dels més somnolents quan llegia en veu alta—. Tracta d’un capità que es fa a la mar i descobreix països desconeguts! Imagini’s, senyor professor, estava escrit en una altra llengua! Perquè nosaltres puguem llegir-lo han hagut de tradu... traduir-lo! —Va assenyalar el nom de l’autor, un home anomenat John Hawkesworth.

—Del grec? —Era la veu d’en Karl.

El jove no havia pogut contenir-se. Ja feia estona que havia d’haver marxat, però el nou llibre li recordava una altra història d’un navegant que els havia explicat el mestre una vegada. En aquella ocasió girava al voltant d’un home que responia al nom d’Odisseu i que havia viscut aventures esgarrifoses a l’antiga Grècia.

En Brakel va fer un gest de negació.

—No, Karl. John Hawkesworth va escriure la història del capità Cook en anglès. I no es tracta d’una ficció, com l’Odissea, sinó d’un relat verídic. Però ara decideix-te, Karl. Si vols quedar-te, seu. En cas contrari...

En Karl es va dirigir a la porta. L’última mirada que va llançar a l’aula oscil·lava entre la pena i l’enveja, i gairebé va ser tendra en lliscar sobre l’Ida. La nena li agradava. A vegades, quan treballava al camp i deixava vagar els seus pensaments, somiava despert. Es veia a si mateix, com un home jove, demanant la mà de l’Ida Lange, fundant amb ella una família i, cada tarda que Déu li concedís, tornant a casa on ella l’estaria esperant. Dia rere dia escoltaria aquella veu tan dolça, i el primer que veuria cada matí serien els seus cabells llisos i suaus i la seva cara tan bonica. De tant en tant, també sorgien dins seu pensaments pecaminosos, però en Karl se’ls prohibia severament. En el fons, també podria prohibir-se aquells somnis inofensius sobre una vida futura amb la noia. Mai no es farien realitat al cap i a la fi. Fins i tot si l’Ida corresponia alguna vegada el seu afecte (i no hi havia cap motiu per suposar que això pogués passar), el seu pare mai no acceptaria que es comprometés amb el fill d’un jornaler. En Karl, comprensiu, no guardava cap rancor a en Jakob Lange per això. Ell mateix no hauria volgut per a l’Ida una vida com la de la seva mare.

La família Jensch amb prou feines es podia mantenir. El pare d’en Karl, la seva mare i ell mateix a partir d’aquell moment treballaven tot el dia a les terres del junker o acceptaven altres feines. Als homes els pagaven un penic per hora, encara que sovint el patró ni tan sols pagava amb diners, sinó que retribuïa la feina de la jornada en espècies. Tampoc aquell dia en Karl no veuria cap penic després d’haver passat deu hores desenterrant les últimes patates. Era probable que el propietari de la parcel·la, que l’havia contractat per a aquell dia, l’enviés a casa només amb un sac ple de patates.

En Karl alimentava pensaments foscos quan s’encaminava a treballar als camps d’un arrendatari. La feina de fuster no deixava a en Peter Brandmann gens de temps lliure per conrear-los i, pel que semblava, els seus fills, Ottfried i Erich, tampoc no ho havien aconseguit durant les vacances de les patates. Una cosa difícil de creure, ja que, a l’arrendatari, li corresponia un únic morgen de terra, és a dir, la superfície que es podia llaurar en un matí, que es repartia entre el camp de patates i l’hort que en gran part cultivava pel seu compte l’esposa de Brandmann. En Karl no necessitaria més d’un o dos dies per a la collita. Però l’Erich encara era petit i l’Ottfried, a l’escola, no era gaire diligent. Potser tampoc no s’hi havien esforçat especialment.

Així, doncs, el noi va sacsejar amb ràbia l’aixada, almenys així s’alliberaria una mica de la fúria que li bullia per dins. Sentia una còlera encesa des que el seu pare li havia ordenat, el dia abans, abandonar l’escola. I això que ell no s’oposava a treballar. Era molt conscient que la família necessitava els diners amb urgència. Però aquelles poques hores de classe matinals tampoc no li impedirien treballar. Podia recuperar-les a la tarda o a la nit, alguna solució trobaria! També a l’hivern que s’acostava! Va llançar amb obstinació les patates dins un cabàs.

En Karl va trigar mitja hora a tranquil·litzar-se. Es va eixugar la suor del front i es va mossegar el llavi. No, no tenia cap dret a enfadar-se amb el seu pare. Al contrari, si havia de ser sincer, havia de donar-li la raó: a l’estació freda era molt difícil trobar una feina en què ocupar-se durant les hores del dia. Quan el sol es ponia, es deixava de treballar a les granges i als tallers dels artesans. Si bé en aquests últims, de totes maneres, no hi havia feina per a un jornaler. Allà només hi treballaven els arrendataris sols o amb un company, i després de l’escola donaven un cop de mà els fills, que també aprenien l’ofici. En Karl, contràriament, mai no aprendria res...

Desanimat, va tornar a enfonsar l’aixada a la terra negra i va prosseguir amb la seva tasca. L’única esperança hauria sigut el seminari per a sacerdots que el professor Brakel havia esmentat alguna vegada. Però això també s’havia acabat. Per molt que en Karl s’hi oposés, no va poder evitar que els ulls se li omplissin de llàgrimes. Se’ls va refregar amb les mans amb determinació. Els nois no ploraven. I un bon cristià acceptava el seu destí amb submissió...

Mentrestant el sol ja estava molt alt. Els primers nens tornaven de l’escola i passaven a la vora del camp d’en Brandmann. Sobretot eren fills de pagesos que vivien en granges que es trobaven entre el poble i el castell del terratinent. Les cases, els tallers i les petites propietats dels treballadors d’ofici se solien agrupar al voltant del nucli del poble, amb l’església i l’escola. La ferreria d’en Jakob Lange era a l’extrem més allunyat. En Karl es va sorprendre buscant l’Ida amb la mirada. Si no feia cap volta perquè havia de fer algun encàrrec, passaria pel costat de la parcel·la d’en Brandmann camí de casa seva.

Poc després va descobrir els seus germans, l’Elsbeth, que saltava feliç, i l’Anton, que la seguia malhumorat. Sens dubte, també a ell l’esperava una tarda de feina al camp o, en el millor dels casos, a la ferreria. En Lange no tolerava l’ociositat, els seus fills no havien de treballar menys que els jornalers que cobraven per dia. Però almenys ells tenien un futur...

Decebut pel fet que l’Ida no aparegués, en Karl va apartar la vista del camí. Va tornar a brandar l’aixada i es va sobresaltar quan algú el va cridar. Algú amb una veu cristal·lina i dolça.

—Ida! —En Karl es va girar i gairebé va somriure. Després va adoptar l’expressió indiferent i eixuta que s’esperava d’un jornaler a la feina—. Què... què vols?

No volia semblar descortès. En el fons es moria de ganes de conversar amb la noia. Però llavors ella es fixaria més en ell i... potser s’adonaria que tenia llàgrimes als ulls...

L’Ida li va donar una cosa.

—Té —li va dir—. T’has oblidat el quadern.

En Karl no va fer el gest d’acostar-s’hi per recollir el quadern de l’escola. De fet, no l’havia oblidat, era un dels quaderns amb deures que el mestre Brakel havia repartit abans de les vacances. Era sobre el pupitre amb els altres, però en Karl no s’havia atrevit a demanar-lo al professor. I això que guardava el seu quadern com si fos un objecte de gran valor. No havia tingut mai un quadern propi fins que en Brakel l’hi havia regalat el curs anterior.

—Has tret un excel·lent —va prosseguir l’Ida—. És el millor treball...

En Karl no va poder resistir-s’hi. Volia veure almenys una vegada més el «Molt bé» estampat amb la cal·ligrafia clara del professor Brakel, en tinta vermella... S’hi va acostar, es va treure la gorra i es va passar la mà de manera maquinal pels embullats cabells rossos. Abans d’anar a l’escola s’havia aplanat els rínxols amb aigua, però en aquell moment estaven tots remoguts pel vent. Res d’un vestit de gala per presentar-se davant la noia a qui festejava en somnis... En Karl s’avergonyia de la seva camisa esparracada i dels pantalons bruts i folgats.

L’Ida li va donar el quadern. Estava guapa amb el seu vestit fosc i el davantal blanc. També la seva indumentària era senzilla, però era neta i no tan gastada. A l’Ida, que no tenia cap germana gran la roba de la qual pogués heretar, de tant en tant fins i tot li regalaven vestits nous.

—He dit al professor que te’l portaria —va informar la noia quan en Karl va obrir el quadern—. Jo...

L’Ida encara volia explicar-li més coses, però no podia confessar a en Karl que després de la classe s’havia entretingut i havia esperat que els altres alumnes haguessin marxat. Llavors havia demanat al professor el quadern d’en Karl.

—Però ja no el necessito —va dir el jove amb la veu ofegada—. Podries haver-lo deixat allà.

L’Ida va joguinejar amb la trena que gairebé li arribava a la cintura.

—A mi m’hauria agradat conservar-lo —va respondre amb la cara trista.

En Karl va veure de sobte que l’Ida el comprenia molt bé. També ella gaudia anant a l’escola i no tindria cap esperança de poder continuar assistint-hi una vegada hagués complert els tretze anys.

El noi no va poder evitar-ho; a la seva cara va aparèixer llavors un somriure.

—No ho deia en aquest sentit —va murmurar—. Jo... t’ho agraeixo..., també volia conservar-lo.

L’Ida va abaixar els ulls.

—Ho sento —va dir.

En Karl va arronsar les espatlles.

—No queda més remei —va contestar—. Però... però sí que m’hauria agradat escoltar... la història del capità Cook.

En la mirada de la noia va aparèixer una lluïssor. Els seus ulls clars es van il·luminar.

—Ai, sí, és una història fabulosa! —va exclamar, i amb la seva veu cantadora de seguida va atraure l’atenció d’en Karl—. Imagina’t, hi havia una societat a Anglaterra, una societat de savis que van equipar una embarcació per navegar pel mar del Sud i observar les estrelles! Les estrelles... t’ho imagines? Per a això van pagar tants diners!

—Però també des d’aquí es veuen les estrelles —va assenyalar en Karl—. No cal anar al mar del Sud!

—Allà brillen molt més —va respondre l’Ida—. I segur que se’n veuen d’altres, a l’altre costat del globus terraqüi... Però el capità tenia un altre encàrrec, un secret! Se suposava que allà, a l’altre extrem del món, hi havia un país desconegut i ell havia de descobrir-lo. Van viatjar amb ell estudiosos de les plantes i dels animals... És increïble la quantitat d’animals estranys que van descobrir! I com de perillós que va ser el viatge...

Mentre l’Ida parlava, les seves mans petites i endurides de treballar a l’hort dibuixaven en l’aire totes aquelles meravelles. En Karl les contemplava fascinat i reia i se sorprenia amb ella mentre descrivia unes llebres enormes, a les quals els natius d’aquelles noves terres anomenaven cangurs, i uns peixos de colors que habitaven en els imponents, esplèndids i també perillosos esculls.

D’aquella manera, tots dos es van oblidar del temps i també del poble auster, monòton i avorrit, fins i tot sota el sol de la tardor, sobre la terra arenosa del qual tots dos es trobaven. L’Ida descrivia platges blanques com la neu i palmeres agitades pel vent...

De sobte, el soroll d’un carro que passava a la vora d’ells tirat per un pesat cavall de sang freda els va tornar a la realitat. Tots dos es van separar quan va ressonar la veu autoritària d’en Jakob Lange.

—Ida! Per l’amor de Déu, es pot saber què fas aquí? Acabo de renyar l’Anton per haver fet una observació lletja sobre tu. La meva filla, li he dit, no perd el temps després de l’escola donant voltes i menys encara amb un noi, que...

—M’ha portat el quadern! —va dir en Karl per defensar la noia. L’Ida no feia res. Només abaixava la vista i es rosegava penedida el llavi inferior—. Per... per indicació del professor —va afirmar en Karl.

A la mateixa Ida se li podria haver ocorregut aquesta excusa, però, en presència del seu pare, aquella noia tan vivaç quedava com paralitzada.

—El professor t’ha fet portar un quadern? —se’n va burlar en Lange—. A través de la meva filla? Ni tu mateix no t’ho creus, Jensch! I, pel que m’ha explicat el meu fill, a partir d’avui s’ha acabat el teu període escolar. Així que per què necessites el quadern?

En Lange va fer aturar el carro al costat dels dos adolescents i va mirar amb recel el quadern obert que hi havia al cistell mig ple de patates. En Karl l’havia deixat allí per xerrar amb l’Ida. En Jakob Lange va aconseguir desxifrar des del pescant l’escrit del professor Brakel i va fer una ganyota amb la boca.

—Mentider i, a sobre, prepotent! —va dir—. Exhibeixes la teva nota com si això pogués canviar el destí que Déu t’ha traçat! Vergonya t’hauria de fer, Jensch!

En Karl sabia que en aquell moment hauria d’haver abaixat la vista dòcilment. Al cap i a la fi, en Jakob Lange també repartia feina de tant en tant entre els jornalers. Valia més no fer-lo enfadar. Però el jove no va aconseguir contenir-se. Al contrari, va mirar colèric el ferrer.

—Com el sap, vostè —va preguntar obstinat—, el destí que Déu m’ha traçat?

L’Ida va semblar que s’estremia amb aquelles paraules. En Karl va confirmar que se sobresaltava quan una altra persona contradeia el seu pare. Encara que ella ocupés un rang social molt superior al seu, sentia llàstima per la noia.

En Jakob Lange no es va dignar a r

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

Responsable PENGUIN RANDOM HOUSE GRUPO EDITORIAL, S.A.U. (PRHGE)
CIF: A08116147
Contacto DPD: lopd@penguinrandomhouse.com
Finalidad Informarle sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos de PRHGE así como la gestión de su inscripción y participación a sorteos, concursos o eventos que solicite participar.
Legitimación Consentimiento del interesado.
Destinatarios No se cederán datos a terceros, salvo obligación legal.
Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos, como se explica en la información adicional
Información Adicional Más información sobre nuestra política de protección de datos en el siguiente enlace