Loading...

L'ILLA DE BEMBé

Mercè Falcó i Pegueroles  

0


Fragmento

Xerta, 23 de maig de 1930

Rebeu el meu sentiment de dolor pel traspàs d’una persona tan estimada.

 

Un funeral

Toquen a morts. El so de les campanes se sent llunyà des de la casa d’aires tropicals, als afores del poble, on una cinquantena de persones esperen a la reixa d’entrada, a la banda del carrer. Totes miren cap endins. Sota les ombres d’uns ficus gegantins, quatre homes transporten a pols un taüt de fusta polida que surt per la gran portalada de la casa senyorial i els de fora es treuen les boines i els barrets en senyal de respecte. Els portadors carreguen el fèretre dins de la carrossa fúnebre de quatre cavalls deixant anar algun esbufec per l’esforç. El capellà del poble els segueix, però s’atura davant d’una estàtua tallada amb fusta africana imponent que hi ha assentada damunt d’un pedestal i, sacsejant el cap, sospira amb un deix de desesperació. Després, envoltat d’escolanets, se situa al capdavant del seguici, amb l’alcalde i senyora que fan de cap de dol, estalonats per la resta de les autoritats i les seves cònjuges, que de tant en tant es torquen els ulls amb mocadorets de fil. El lacai crida «arri» als cavalls, que arrenquen sense renillar.

La gentada que s’espera fora de la propietat obre un canal per deixar-los passar, s’arrengleren al darrere i els segueixen. Des de lluny, la fila sembla molt endreçada i rígida, però cap al final s’ondula i s’afluixa. Els que la tanquen xerren amb gesticulacions dissimulades sobre la difunta.

—Com podeu dir una cosa així? No és viritat que s’havia fet passar per morta.

—Que sí. Que van dir-ho a cal notari. Que la seua família era de Barcelona i que l’havien donat per morta fa un munt d’anys.

—Jo, això, no m’ho crec. La sinyó Maria era una gran dama.

—Ha! Ja t’ho pots ben creure! Qui m’ho ha dit, és de fiar. A més, això no és tot.

—Què vols dir?

—Callau! Quina falta de respecte!

—Ara callarem, quan entrarem a les parets del poble. Però primer, digues!

—Que resulta que ho ha dixat tot al clero.

—Veigues, quina sorpresa! Què havia de fer, si no tenia dingú més?

—Però a canvi d’una cosa que…

—Que què?

—Xxiit! Mutis!

El carrer en aquell punt fa molta baixada, i els escolanets, esverats per la proximitat dels cavalls, sovint tomben el cap per mesurar la distància. Baixen al llarg dels límits de la propietat, que quan s’acaba els deixa sense la protecció dels arbres i surten a ple sol. Una brisa s’aixeca i les palmeres, que sobresurten entre les capçades de l’exòtic jardí, es gronxen a dreta i esquerra, com uns braços que diuen adéu.

Enfilen pel camí polsós que mena al poble i, en ser al pla, el ventet, que bufa amb més força, alça remolins de terreta que se’ls fica als ulls i els empolsina els vestits negres. Entren a les parets del poble i tots els que rumorejaven recuperen l’aire de gravetat, en sentir-se vigilats pels que s’estan drets a banda i banda del carrer. El silenci és sepulcral. El cap de la comitiva ja ha arribat a la plaça Major i algunes dones engeguen un recital de ploricons per al gaudi dels que s’ho miren des de les balconades. El bisbe, flanquejat per dos capellans més, rep la difunta davant la porta de l’església parroquial, arruixa el taüt amb aigua beneita i condueix la marxa cap a la foscor del temple, que va engolint els tres capellans, els escolanets i el sagristà, les autoritats i la gent modesta que els segueix. A la cua del seguici, els xerrameques abaixen el cap per continuar murmurant:

—Jo no ho entenc, però es veu que la sinyó Maria volia ser enterrada fora del cementeri.

—Com vols dir, al de Tortosa?

—No! Ha deixat dit que, si el bisbat vol tota l’herència, l’han d’enterrar en terra no consagrada, davant d’aquella estàtua africana!

—Oh! Jesús, Maria i Josep!

—I encara hi ha més fato gros. Encabat de missa t’ho xerro tot.

Barcelona, 9 de gener de 1865

… i, finalment, volem oferir-vos el nostre desig de felicitat i bona sort, per raó de les esposalles de la vostra filla…

Un casament

Els senyors Berger, acompanyats de la seva filla Maria, van pujar per l’elegant escala que menava al despatx del nou advocat amb una varietat de sentiments. El pare, esperançat, va tocar el timbre de la porta que hi havia sobre les lletres que anunciaven «Peris – Advocats i Procuradors» mentre la mare s’arreglava angoixada el fermall del coll. Darrere d’ells, la Maria portava pintat a la cara el seu estat de confusió mental, i l’atordiment va fer que se sobresaltés quan la porta es va obrir. Una criada els va fer passar i, després de mostrar-los una saleta d’espera, se’n va anar passadís avall fent sonar ben fort els talons.

El senyor Peris va alegrar-se que els Berger fossin puntuals i no li fessin perdre temps. Igualment, però, va ordenar a la criada que els digués que s’esperessin un moment. Volia assegurar-se que el seu secretari tenia totes les còpies a punt. Es fregava les mans de pensar en el negoci que faria si la noia acabava firmant. El seu representat, un sitgetà de nom Francesc Panisello, terratinent a Cuba i posseïdor d’una gran fortuna, havia decidit que havia arribat l’hora de casar-se. Massa incòmode amb els costums de les poques dames per merèixer que hi havia a l’Havana, va deixar tot el festeig en mans del seu advocat de Barcelona. Li havia demanat que li trobés una muller instruïda, de bona salut i en edat fèrtil. Li oferia una vida prou regalada, encara que hauria de desplaçar-se a l’illa i casar-se per poders amb un desconegut. La fortuna del senyor Panisello provenia de l’explotació d’una finca de mides gens menyspreables, dedicada a la indústria sucrera i, estant com estaven en plena collita, no podia viatjar sota cap circumstància, inclosa la de casar-se. No pensaven, ni advocat ni client, trobar altra cosa sinó alguna vídua dins la trentena, dels afores de Barcelona. No obstant això, quan només feia dos dies que el senyor Peris havia començat a indagar sobre dames en estat de necessitat, va trobar la Maria Berger, bellesa de disset anys, instruïda i disposada —si més no la seva família ho estava— a casar-se amb qui fos a canvi de diners. De molts.

Mentre esperaven al petit rebedor, la Maria observava els lloms dels llibres dels prestatges que vestien les parets. Legislació, Ciències, Biologia, Història, Economia. Quan era ben petita, havia sentit curiositat per aquests temes i recordava com la monja els hi havia prohibit perquè no eren apropiats per a noies i, amb fermesa, li havia incentivat el que tocava: Religió i Moral, Catecisme i Pregària, Història Sagrada, Llegir i Escriure —per descomptat— i algunes nocions d’Aritmètica per poder passar comptes amb les criades. Va haver d’aprendre, a més de brodar, a fer flors, cordons, cintes i galons. Després, i gràcies a la insistència de la mare, va completar la seva educació amb Instruccions d’Ornament —Musique et Langues—, amb una Madame. La Maria havia estat educada per a ser un excel·lent àngel de la llar, i n’estava molt orgullosa. Ara dubtava de si la instrucció havia valgut la pena, si ni tan sols podria enlluernar ningú i fer-se valdre. Va mirar son pare, que jugava amb el barret, ara voltant-lo, ara donant-li copets, i li van venir ganes d’arrabassar-l’hi d’un cop. Qui ho havia de dir, va pensar, tants sermons sobre l’honor, tants «filla, nosaltres som els Berger, ho sents? De nosaltres no n’ha de dubtar mai ningú».

El senyor Berger havia estat un home prudent, però, un cop va entrar a la quarantena, el cervell se li va omplir de cobejança i el cor, de supèrbia, i va creure que enganyar els altres seria ben fàcil. Volent emular un artista de l’engany de l’època, a qui havien absolt, va fer un estafa que de seguida es va descobrir i ara anava de cap a la garjola. I amb tot, va pensar la Maria, «mira quina sort que ha tingut el papà». L’advocat que els portava el cas als tribunals de justícia va saber que un altre lletrat, el senyor Peris, cercava una dama de les característiques de la senyoreta Berger per casar-la a canvi d’un dineral. No va ser difícil que els dos advocats concertessin una vista amb el jutge per dir-li «senyor Berger, en el seu cas, es podria negociar el retorn de cabals i una multa a canvi de no anar a la presó». La senyora Berger, dona sobretot pràctica, va congelar els seus sentiments per fer front al desastre familiar i només esperava, com el seu espòs, que aquell dia sa filla signés els papers i que els evités la ignomínia. «Ja la consolaré. A més, els joves es refan de seguida», es deia per apaivagar els escrúpols, encara que els detalls de com l’ajudaria a conformar-se no els havia considerat gaire. «El primer és el primer.» Per al senyor Peris, el negoci era un percentatge de la suma total, o sigui, «molts de duros».

No els va caler esperar gaire. Al cap de cinc minuts justets, el senyor Peris va sortir a rebre’ls i els va fer passar al seu despatx, on, amb l’ajut del seu secretari, els va omplir les mans de papers. La Maria va entrar darrere de tots, tremolosa i sentint-se com si anés a caure per un profund estimball. Tant els seus pares com el senyor Peris i el seu secretari quedaven a l’ombra, retallats contra la lluïssor feridora que entrava pels finestrals, sense cortines que matisessin aquella llum inclinada del mes de gener. La Maria caminava, com si estigués somniant i tot passés a poc a poc, cap a la taula massissa sobre la qual es vinclaven les quatre siluetes. Va fixar-se que a fora, al balcó, un colom acabava de posar-se a la barana i amb els seus parrups ofegava el so de la conversa d’aquelles figures negres. Era el moment de signar i li van posar una ploma entre els dits. El seu pare la va agafar de la mà, li va suplicar a cau d’orella que firmés, i a ella, malgrat que feia que sí amb el cap, la mà li restava quieta. Els presents anaven curts de paciència i miraven el pare interrogativament. L’home va reaccionar manant-li «firma!», però la Maria estava massa aterrida per obeir, de manera que el senyor Berger va recórrer a l’extorsió: «És el deure de tota filla ajudar la seva família». Ja abans de sortir de casa, la Maria havia protestat tímidament, no veia clar això de casar-se amb un desconegut i anar-se’n a l’altra punta de món. Però sa mare li havia replicat que son pare també era un desconegut per a ella abans de casar-s’hi, i que els matrimonis sempre es feien així, sense que les persones es coneguessin, «com la teva amiga Júlia, que s’ha casat amb aquell saragossà només amb dos mesos de nuviatge». En el record de la Maria, la seva amiga Júlia estava radiant i exultant el dia del casament. En canvi, ella es casaria en aquell despatx de llums i ombres, amb el vestit de carrer, sense la claca d’amigues, amb algú que no havia vist ni en retrat i més de dues dècades més gran que ella. Ni tan sols la seva germaneta hi seria present.

El colom de la barana es pentinava dolçament l’ala dreta amb el bec mentre la veu mel·líflua del lletrat, que continuava a contrallum, la instava a signar el contracte matrimonial i li dibuixava un futur molt pròsper i feliç amb un cònjuge digníssim. El temps passava, la Maria dubtava, i quan va sentir sa mare sanglotar, se li va fer un nus a la gola. La ploma li pesava, li semblava molt grossa, o és que ella s’havia empetitit davant d’aquell destí que li havia arribat abruptament. Per fi, sense tenir-les totes, va signar, les siluetes van relaxar-se i van estendre’s per la sala tot de comentaris d’alleujament. Al balcó, el colom, desinteressat, va aixecar el vol fent batre fort les ales, i a la Maria aquell flap-flap li va semblar tant el so d’una fuetada com el d’un aplaudiment.

Passats un parell de dies d’atabalament, la senyora Berger va considerar que havia arribat l’hora de consolar sa filla. Això, però, era més difícil de fer que de dir, sobretot perquè la Maria havia sortit finalment d

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta