Loading...

L'ILLA DE LES MIL FONTS (SèRIE DEL CARIB 1)

Sarah Lark

0


Fragmento

Títol original: Die Insel der tausend Quellen

Traducció: Emma García Carbassa

1.ª edició: abril, 2013

© 2011 by Verlagsgruppe Lübbe GmbH & Co. KG, Köln

© Ediciones B, S. A., 2013

Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (Espanya)

www.edicionesb.com

Dipòsit Legal: B.15639.2012

ISBN DIGITAL: 978-84-9019-406-5

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l'ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d'exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

Contenido

Portadella

Crèdits

 

SOMNIS

1

2

3

4

5

6

7

8

L'ILLA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

MÀGIA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

TRAICIÓ

1

2

3

4

5

6

7

VENJANÇA

1

2

3

4

5

6

7

AMOR

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

EPÍLEG

SOMNIS

Londres

Final d’estiu - Tardor del 1729

1

—Renoi, quin temps!

Nora Reed es va estremir abans de sortir al carrer i córrer cap al carruatge que l’esperava davant la casa del seu pare. El vell cotxer va somriure quan la va veure saltironejant per sobre els bassals, malgrat les sabates de seda i taló alt que duia, per no tacar-se el vestit. El voluminós mirinyac deixava al descobert molt més del que la decència permetia —‌els turmells i els panxells—, però la Nora no se sentia cohibida davant en Peppers. Feia anys que aquell home estava al servei de la família i coneixia la noia des que temps enrere ell mateix l’havia portat a batejar.

—Llavors, on hem d’anar?

El cotxer va sostenir somrient la portella del vehicle alt i lacat en negre. Les portes estaven adornades amb una mena de blasó, unes inicials artísticament entrellaçades: la «T» i la «R» de Thomas Reed, el pare de la Nora.

La noia es va posar a cobert i va deixar caure ràpidament la caputxa del seu ampli abric. Aquell matí la donzella havia trenat amb els cabells, d’un castany daurat, unes cintes verd fosc que feien joc amb l’abric verd intens i obert per davant que duia la Nora. La pluja tampoc no hauria pogut rabejar-se amb la gruixuda trena que queia sobre l’esquena de la noia encara que no hagués estat protegida. La Nora no solia empolvorar-se els cabells de blanc tal com dictava la moda del moment. Els preferia naturals i s’alegrava quan en Simon comparava els seus rissos amb l’ambre. En pensar en el seu estimat, la noia va somriure, somiadora. Potser hauria de passar un moment pel despatx del seu pare abans d’anar a veure Lady Wentworth.

—Baixarem primer cap al Tàmesi, si us plau —‌va indicar amb certa vaguetat al cotxer—. Vull anar a casa dels Wentworth... Ja sap, aquella casa tan gran, al barri comercial.

Lord Wentworth s’havia instal·lat a la riba del Tàmesi, a la zona d’oficines i cases comercials. Era evident que el contacte amb comerciants i importadors de sucre li semblava més interessant que no pas tenir una mansió senyorial en un barri residencial més distingit.

En Peppers va assentir.

—No vol anar a veure el seu pare? —‌va preguntar.

El vell servent coneixia la Nora prou bé per llegir en la seva delicada i expressiva cara què pensava. Durant les últimes setmanes, la noia li havia demanat amb una estranya freqüència que la conduís al despatx del senyor Reed, fins i tot si això significava haver de fer marrada. I, no cal dir que la raó que la movia no era tant saludar el seu pare com veure Simon Greenborough, el més jove dels secretaris de Thomas Reed. En Peppers sospitava que la Nora també es reunia amb el noi quan anava a passejar o sortia a fer un volt a cavall, però no tenia cap intenció de ficar-s’hi. Al seu senyor, sens dubte, no li semblaria bé que la Nora flirtegés amb un dels seus empleats. Però en Peppers apreciava la seva jove senyora —‌ella sempre havia sabut guanyar-se el favor del personal del seu pare—, i s’alegrava de veure-la il·lusionada per aquell secretari tan atractiu, de cabells negres. Fins al moment, la noia no havia tingut mai cap secret per al seu pare. Thomas Reed l’havia criat pràcticament sol després de la prematura mort de la mare i tots dos mantenien una relació estreta i afectuosa. En Peppers no creia que un coqueteig com aquell pogués posar en perill aquella relació.

—Ja ho veurem —‌va respondre la Nora, i la seva cara va adoptar una expressió múrria—. En qualsevol cas, no farà cap mal a ningú que hi passi un moment. Fem simplement un petit passeig!

En Peppers va assentir, va tancar la porta darrere la noia i va pujar al pescant alhora que sacsejava malhumorat el cap. Malgrat tota la seva comprensió pel jove amor de la Nora, el cert era que el temps no acompanyava gens per sortir a passejar. Plovia a bots i barrals, i l’aigua entollava tota la ciutat i formava corrents que arrossegaven runa i immundícies. La pluja i la brutícia dels carrers s’unien formant una barreja pestilent que sortia a borbollons per sota les rodes del carruatge i s’enredava amb els radis. Fins i tot hi havia fustes arrencades dels cartells de les botigues i cadàvers d’animals.

El cotxer conduïa a poc a poc per evitar accidents i respectar els mossos dels encàrrecs i els vianants que circulaven pel carrer a pesar del mal temps. Aquests evitaven les esquitxades dels carruatges, però no sempre aconseguien escapar d’una indesitjada i pudent dutxa. Tanmateix, en Peppers ni tan sols havia de frenar els cavalls aquell dia. Els animals avançaven amb desgana i semblava que volien encongir-se sota l’aiguat, igual que el noi esprimatxat, de ben segur un noi de fer encàrrecs, que sortia del despatx de Thomas Reed quan en Peppers va dirigir cap allà el carruatge. En Peppers va sentir compassió per aquell desgraciat, però la Nora va distreure la seva atenció en colpejar amb insistència la finestra que separava el vehicle del pescant.

—Peppers! Aturi’s, Peppers! És...

Simon Greenborough havia esperat que millorés el temps. Però quan va sortir de la penombra del despatx al carrer, la visió dels cavalls amarats d’aigua davant el carruatge tancat li va deixar ben palès que s’havia equivocat. El jove va mirar d’apujar-se el coll del gastat abric que duia per protegir l’adorn de punta de la seva última camisa aprofitable. Solia planxar-la cada nit per mantenir-la més o menys en condicions. Ara, no obstant això, s’havia mullat en un instant, igual que el seus cabells, escassament empolvorats. L’aigua descendia per la curta cua en què havia recollit els espessos cabells negres. En Simon estava desitjant comprar-se un barret, però hi havia renunciat perquè encara no sabia exactament què era el més adequat per a la seva nova condició d’escrivent. En cap cas, el tricorni del jove noble, fins i tot si el seu únic barret encara estava presentable. Ni tampoc aquella perruca tan luxosa que el seu pare havia portat i que l’uixer...

En Simon va intentar deixar de pensar en tot allò. Va estossegar quan l’aigua li va lliscar per l’esquena. Si no es protegia aviat d’aquell xàfec, l’abric i els calçons de mitja cama també acabarien ben xops. Les velles sabates de sivella ja no aguantaven la humitat, el cuir cruixia amb cada passa que feia. En Simon va intentar caminar més de pressa. Al capdavall, només el separaven un parell de carrers de Thames Street i potser podria esperar allà la resposta a la carta que s’havia ofert a portar. Esperava que llavors la pluja ja hauria amainat...

En Simon no es va adonar del carruatge que s’aproximava rere seu fins que va sentir la clara veu de la Nora.

—Simon! Per l’amor de Déu! Què hi fas, aquí? Et posaràs malalt amb aquest temps! Com se li acut al meu pare fer-te fer encàrrecs sota aquest aiguat?

El cotxer havia detingut el distingit vehicle al costat d’en Simon, sens dubte seguint les indicacions de la Nora. La noia no va esperar que en Peppers baixés del pescant per obrir-li la porta. En lloc d’això, la va empènyer amb ímpetu des de dins i va colpejar lleument el seient que hi havia al seu costat.

—Puja, Simon, de pressa! Amb aquest vent entra pluja i la tapisseria s’està mullant.

En Simon va mirar l’interior del cotxe, indecís, i també el cotxer va observar una mica confós el jove, que, calat fins al moll de l’os, es trobava a la vorada. Al final, en Simon es va decidir a parlar.

—Al teu pare no li agradarà...

—Segur que al seu pare no li agradaria, Miss Reed...

En Simon i el cotxer van parlar gairebé alhora i van reaccionar igual d’ofesos quan ella es va posar a riure.

—Sigues raonable, Simon! No importa on vagis, al meu pare tampoc no li agradarà que el seu missatge arribi a port com si hagués travessat nedant el Tàmesi. A més, en Peppers no dirà res, oi, Peppers?

La Nora va somriure al cotxer buscant la seva aprovació. L’home va sospirar, resignat, i va obrir del tot la portella per al convidat.

—Si us plau, senyor... mmm... Mylord... —‌En Peppers es resistia a dirigir-se amb un títol de noblesa a tan desgraciat personatge.

Simon Greenborough va fer també un gest d’impotència.

—Amb «senyor» n’hi ha prou. L’escó a la Cambra dels Lords ja està venut, tant si es dirigeix a mi anomenant-me lord, vescomte o el que sigui.

Hi havia un deix d’amargura en les seves paraules, i en Simon es va reprendre a si mateix per haver consentit que el servent s’assabentés dels assumptes de la seva família. Però era possible que, malgrat tot, ja sabés força coses sobre ell. La Nora tractava el personal de casa seva a Mayfair com una prolongació de la seva família. Vés a saber què els hauria explicat a les seves donzelles i serventes.

En Simon es va deixar caure sospirant al seient del costat de la noia. Va tornar a tossir, el temps li afectava els pulmons. La Nora va contemplar el jove amb una expressió entre severa i entristida. Va agafar decidida el seu xal i li va assecar els cabells. Les empremtes de la pols van quedar a la llana i la Nora les va mirar sacsejant el cap.

—Mira que posar-te aquesta cosa al cap! —‌li va retreure—. Quina moda més absurda, tens uns cabells negres tan preciosos... Per què te’ls blanqueges com un vell xaruc? Per sort no se t’ha acudit la idea de posar-te una perruca...

En Simon va somriure. No podria haver-se permès una perruca, però la Nora es negava obcecadament a acceptar la seva pobresa. De la mateixa manera, es resistia a veure totes les altres diferències entre la seva posició i la d’en Simon. A ella tant li feia que ell fos un noble i ella una burgesa, que ell estigués totalment arruïnat mentre que el seu pare era un dels comerciants més rics de l’imperi, i que ell visqués en un castell o treballés d’escrivent mal pagat al despatx del seu pare. Nora Reed estimava Simon Greenborough i no tenia cap dubte que, tard o d’hora, aquell amor es faria realitat. En aquell moment, es recolzava confiada en l’espatlla del jove, mentre el carruatge sotraguejava pels carrers empedrats de Londres.

En Simon va llançar una mirada inquieta cap al pescant abans d’estrènyer-la somrient entre els seus braços i besar-la. Aquell dia plujós, la Nora s’havia decidit per un cotxe tancat, naturalment. La finestra que li permetia comunicar-se amb en Peppers era diminuta i, a més, estava entelada. El cotxer no podia saber què passava allà dins. La Nora va contestar el petó d’en Simon sense reserves. Se la veia molt feliç quan es va desprendre de l’abraçada del jove.

—T’he enyorat tant! —‌va xiuxiuejar, estrenyent-lo amb força, i sense tenir en compte que així es mullava l’abric i arrugava la punta de l’escot del vestit—. Quant temps ha passat?

—Dos dies —‌va respondre de seguida en Simon, acariciant-li tendrament el front i les temples.

El noi no es cansava de contemplar els trets fins i el somriure de la delicada noia, i els dies que no es veien li resultaven tan ombrívols i tristos com a ella. La Nora i el seu pare havien passat el cap de setmana a la residència d’estiu d’uns amics, però també allà havia plogut sense parar. Així, doncs, els enamorats tampoc no haurien pogut trobar-se d’amagat. No hi havia cap espai públic, ni tan sols privat, en el qual una parella tan poc convenient pogués parlar i acariciar-se, passant desapercebuda. Quan feia bon temps, solien trobar-se a St. James Park, si bé això comportava els seus riscos. A les vies més concorregudes, els amics i coneguts de la Nora podien descobrir-los mentre que en els racons retirats, rere les bardisses, també solien aguaitar-hi figures fosques... I ara, per acabar-ho d’adobar, arribava la tardor.

—Hem de parlar urgentment amb el meu pare! —‌va declarar la Nora, que estava donant voltes a aquells mateixos pensaments—. No podem continuar passejant pel parc, aviat empitjorarà el temps. El meu pare ha d’accedir que em facis la cort en públic! I sobretot perquè vull mostrar-te a tothom. El meu meravellós lord...

Va dirigir un somriure murri a en Simon i ell es va abandonar, com sempre, a la contemplació d’aquella cara tan delicada i intel·ligent, i aquells ulls verds en els quals semblava brillar un calidoscopi de llumetes clares i fosques quan ella s’emocionava. Estimava els seus cabells, del color de la mel, sobretot quan els adornava amb flors. Flors de tarongina... Ni en Simon ni la Nora no havien vist mai un taronger, però en coneixien les flors a través de les il·lustracions i somiaven collir-les algun dia junts.

—El teu pare mai no ho permetrà... —‌va contestar en Simon, pessimista, estrenyent la Nora contra ell. Li agradava sentir-la, imaginar-se que portava la seva estimada en el seu propi carruatge a casa seva, a un palau...

—On hem d’anar?

La concisa pregunta d’en Peppers va separar de cop els dos enamorats. Tanmateix, era difícil que hagués vist alguna cosa. S’havia girat només a mitges cap als seus passatgers, ja que el trànsit dels carrers de Londre

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

Responsable PENGUIN RANDOM HOUSE GRUPO EDITORIAL, S.A.U. (PRHGE)
CIF: A08116147
Contacto DPD: lopd@penguinrandomhouse.com
Finalidad Informarle sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos de PRHGE así como la gestión de su inscripción y participación a sorteos, concursos o eventos que solicite participar.
Legitimación Consentimiento del interesado.
Destinatarios No se cederán datos a terceros, salvo obligación legal.
Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos, como se explica en la información adicional
Información Adicional Más información sobre nuestra política de protección de datos en el siguiente enlace