Loading...

L'úLTIM ADéU

Kate Morton  

0


Fragmento

2

Cornualla, 23 de juny de 1933

La millor vista del llac era la de l’habitació de les Móres, però l’Alice va decidir conformar-se amb la de la finestra del bany. El senyor Llewellyn encara estava a la vora del rierol amb el cavallet, però sempre es retirava d’hora per descansar i ella no es volia arriscar a trobar-se’l. Tot i ser del tot inofensiu, era un vell excèntric i necessitava companyia, sobretot darrerament, per això va témer que la seva presència inesperada a l’habitació d’ell pogués suposar un senyal equívoc. L’Alice va arrufar el nas. Abans, quan era més joveneta, li tenia molt d’afecte i ell a ella també. Ara que tenia setze anys se li feia estrany quan pensava en les històries que ell li explicava, els petits esbossos que ell dibuixava i que ella havia atresorat, aquell aire d’admiració que deixava darrere seu en passar, com una cançó. En fi, el bany era més a prop que l’habitació de les Móres, i com que només era cosa de minuts que la mare s’adonés que faltaven les flors a les habitacions del primer pis, no podia perdre el temps pujant escales. Quan un estol de minyones atrafegades passaven pel passadís brandant draps de polir, ella va sortir d’esquitllada i va córrer cap a la finestra.

On s’havia ficat? L’Alice va notar que l’estómac li baixava de sobte i es va estremir de desesperació per un instant. Va enganxar les seves mans càlides al vidre mentre amb els ulls recorria l’escena de baix: roses de color crema i rosa, pètals lluents com si els haguessin brunyit; els preuats préssecs que penjaven de la paret del jardí arrecerada; el llarg llac platejat, centellejant sota la llum de mig matí. Ja havien endreçat i empolainat tota la finca fins a deixar-la en un estat de perfecció impossible, però encara hi havia tràfec pertot arreu.

Els músics llogats col·locaven al seu lloc unes cadires daurades en el quiosc de música provisional, i quan les furgonetes del servei de menjar agafaven el revolt del camí d’entrada aixecant pols, l’envelat a mig muntar s’inflava amb la brisa d’estiu. L’única nota estàtica enmig d’aquell remolí d’activitat era l’àvia deShiel, que estava asseguda, menuda i encorbada, al banc de ferro forjat del jardí, davant la biblioteca, perduda en els seus records enteranyinats i sense ni fixar-se en els fanals de vidre rodons que penjaven als arbres al seu voltant...

A l’Alice se li va tallar la respiració.

Ell.

Se li va estendre un somriure per la cara abans fins i tot de poder-lo aturar. Alegria, va sentir una alegria deliciosa esquitxada d’estrelles quan el va clissar a la petita illa del mig del llac, amb un gran tronc posat en equilibri sobre l’espatlla. En un rampell, va aixecar una mà per saludar-lo, una ximpleria, perquè ell no mirava cap a la casa. I encara que hi hagués mirat, no l’hauria saludat. Tots dos sabien que havien d’anar amb compte i no fer-ho.

Els dits de l’Alice van trobar el floc de cabells que sempre li queia al costat de l’orella i el va cargolar, endavant i endarrere, una vegada i una altra. Li agradava observar-lo així, d’amagatotis. La feia sentir poderosa, no com quan estaven junts, o quan ella li portava una llimonada al jardí, o quan aconseguia escapolir-se i sorprendre’l treballant als racons més allunyats de la finca; quan ell li preguntava per la novel·la que llegia, per la seva família o la seva vida, i ella li explicava històries i el feia riure, i havia de batallar per no perdre’s en els seus ulls, com gorgs d’un verd profund amb esquitxos daurats.

Davant la seva mirada, ell es va doblegar i es va aturar per equilibrar el pes del tronc abans de posar-lo a lloc sobre els altres. Era fort, i això era bo. Ella no sabia ben bé per què, només sabia que en algun indret pregon, inexplorat, allò li importava. Les galtes li cremaven; es ruboritzava.

L’Alice Edevane no era tímida. Ja havia conegut altres nois abans. No gaires, és veritat —si no es tenia en compte la festa tradicional de l’arribada de l’estiu, els seus pares eren coneguts per ser molt reservats i per preferir la companyia mútua—, però de tant en tant havia aconseguit intercanviar furtivament algunes paraules amb els nois del poble, o amb els fills dels grangers arrendataris, que es treien la gorra d’una estrebada, abaixaven els ulls i seguien els seus pares per la finca. Això, en canvi, era... bé, era diferent, i ella era conscient que ho deia amb la veu entretallada, i que s’assemblava terriblement a les coses que podia dir la seva germana gran, la Deborah, però resultava que era veritat.

Es deia Benjamin Munro. Va articular les síl·labes en silenci, Benjamin James Munro, de vint-i-sis anys, procedent de Londres. No tenia cap càrrega familiar, era molt treballador i gens propens a parlar per parlar. Havia nascut a Sussex i s’havia criat a l’Extrem Orient, era fill d’arqueòlegs. Li agradava el te verd, la fragància del gessamí i els dies calorosos que acabaven amb un ruixat.

Tot això no l’hi havia explicat ell. No era d’aquells homes pretensiosos que xerren sense parar de si mateixos i dels seus èxits com si una noia només fos una cara bufona posada entre dues orelles atentes. El que havia fet l’Alice era escoltar, observar i esbrinar, i, quan se li havia presentat l’oportunitat, havia entrat dissimuladament al magatzem per consultar el llibre de personal contractat del jardiner en cap. Ella sempre s’havia imaginat a si mateixa com una detectiu i, efectivament, adjuntada amb un clip darrere de les meticuloses anotacions del senyor Harris sobre les plantacions, havia trobat la sol·licitud d’en Benjamin Munro. La carta era breu, escrita amb una lletra que la mare hauria trobat deplorable, i l’Alice la va examinar de cap a peus, memoritzant les dades importants, emocionant-se per la manera com les paraules donaven profunditat i color a la imatge que se n’havia format i guardat per a si mateixa, com una flor assecada entre les pàgines d’un llibre. Com la flor que ell li havia regalat just el mes passat.

—Guaita, Alice... —La tija es veia verda i fràgil sobre la seva mà ampla i forta—. La primera gardènia de la temporada.

Ella va somriure en recordar-ho i es va ficar la mà a la butxaca per acaronar la superfície suau del seu quadern de tapes de pell. Era un costum que havia conservat des de la infantesa i amb el qual havia fet parar boja la mare des que li havien regalat el primer quadern el dia que va fer vuit anys. Com li encantava aquell quadern petit de color marró avellana! Quina vista que havia tingut el seu pare quan el va triar. Ell també escrivia un diari, li havia dit, amb un to seriós que l’Alice havia admirat i agraït. Hi havia escrit el seu nom sencer —Alice Cecilia Edevane— a poc a poc, sota la mirada atenta de la seva mare, a la ratlla de color sèpia clar del frontispici, i immediatament havia tingut la sensació que era una persona més real del que ho havia estat fins llavors.

A la mare no li agradava el costum que tenia d’acaronar el quadern que duia a la butxaca perquè li donava un aire «murri, com si tramés alguna malifeta», una descripció a què ella havia decidit no fer gens de cas. La desaprovació de la seva mare era simplement una gratificació; l’Alice hauria acaronat el quadern encara que aquell gest no fes arrufar una mica la cara preciosa de l’Eleanor Edevane; ho feia perquè el quadern era una pedra de toc, un recordatori de qui era ella. També era el seu confident més íntim i, com a tal, tota una autoritat en matèria d’en Ben Munro.

Feia gairebé tot un any d’ençà que havia posat els ulls en ell per primera vegada. En Ben havia arribat a Loeanneth a finals de l’estiu del 1932, durant aquell lapse de temps sec i magnífic en què, una vegada passada l’emoció de la festa de l’arribada de l’estiu, no quedava res per fer tret de lliurar-se a la calor soporífera. Un esperit diví de calma i indolència havia davallat damunt la finca, de manera que fins i tot la mare, embarassada de vuit mesos, rosada i radiant, havia començat a descordar-se els botons en forma de perla dels punys i a arromangar-se les mànigues de seda fins al colze.

Aquell dia l’Alice estava asseguda al gronxador del salze, balancejant-se distreta i pensant en el seu «problema greu». De tot arreu li arribaven sons de la vida familiar, si els hagués escoltat —la mare i el senyor Llewellyn rient al lluny mentre els rems de la barca esquitxaven a un ritme peresós; la Clemmie murmurant a mitja veu mentre caminava en cercle pel prat, amb els braços estesos com si fossin ales; la Deborah informant la Rose, la mainadera, de tots els escàndols de la darrera temporada a Londres...—. Però ella estava absorta només en si mateixa, i l’únic que sentia era el brunzit suau dels insectes d’estiu.

Feia gairebé una hora que estava al mateix lloc, i ni tan sols s’havia adonat de la taca negra de tinta creixent que la nova ploma estilogràfica li deixava al vestit de cotó blanc, quan ell es va materialitzar sortint del bosquet fosc cap a l’espai il·luminat pel sol del camí d’entrada. Portava una bossa d’eines de lona penjada en una espatlla i el que semblava una jaqueta a la mà, i caminava amb pas enèrgic i ferm, amb un ritme que li va fer alentir el balanceig al gronxador. L’Alice el va observar mentre se’ls atansava, enganxant la galta sobre la corda aspra quan es va inclinar per veure-hi per un costat del brancatge ploraner del salze.

Per un caprici de la geografia, la gent no arribava per equivocació a Loeanneth. La finca es trobava al fons d’una petita vall, envoltada de boscos espessos plens d’arços i esbarzers, tal com han de ser les cases dels contes de fades (i dels malsons, com es va comprovar, per bé que l’Alice no tenia motiu per pensar-ho aleshores). Allò era el seu terreny assolellat, la llar de generacions de deShiels, la casa ancestral de la seva mare. Malgrat tot, allà el tenia, un foraster, i així va ser com es va trencar l’encanteri de la tarda.

L’Alice tenia una inclinació natural per les coses sorolloses —la gent l’hi havia dit tota la vida, i ella s’ho prenia com un compliment; era un tret del qual intentava treure partit—, però aquell dia el que més va despertar el seu interès va ser la frustració i un desig sobtat que la distraguessin, no la curiositat. Durant tot l’estiu havia treballat febrilment en una novel·la de passió i misteri, però des de feia tres dies s’havia aturat el bon ritme. Tot era culpa de la seva heroïna, la Laura, que després de capítols i capítols dedicada a il·lustrar la seva intensa vida interior, ara es negava a cooperar. Aclaparada per la presentació d’un cavaller alt, morè i atractiu, a qui havia posat el nom tan galant de lord Hallington, de sobte ella va perdre l’enginy i la gràcia i es va tornar d’allò més avorrida.

Bé, va decidir l’Alice mentre estudiava el jove que pujava pel camí d’entrada, la Laura s’haurà d’esperar. Ara s’havia d’encarregar d’altres afers.

Un rierol estret travessava la finca xiuxiuant, complaent-se en la breu treva assolellada abans de veure’s estirallat inexorablement cap al bosc una altra vegada, i un pont de pedra, llegat d’algun besoncle llunyà, enllaçava totes dues ribes donant accés a Loeanneth. Quan el foraster va arribar al pont es va aturar. Va girar la cara a poc a poc cap a la direcció d’on venia i va semblar que donava una ullada a alguna cosa que tenia a la mà. Un tros de paper? Una il·lusió de la llum? Potser la manera com va inclinar el cap o com va fixar l’atenció en el bosc espès denotaven determinació, i l’Alice va mig aclucar els ulls; ella era escriptora, entenia la gent; percebia la vulnerabilitat quan la veia. De què estava tan insegur i per què? Ell es va girar una altra vegada, fent un cercle sencer, i amb una mà al front va resseguir amb la mirada tot el camí vorejat de cards que pujava fins a on s’alçava la casa, rere la seva lleial guàrdia de teixos. No es va moure, semblava com si ni tan sols respirés, i llavors, mentre ella l’observava, va deixar a terra la bossa i la jaqueta, es va apujar els tirants fins dalt de les espatlles i va deixar anar un sospir.

En aquell moment l’Alice va experimentar una de les seves certeses sobtades. No sabia ben bé d’on li venien, aquelles percepcions dels estats d’ànim de l’altra gent, només sabia que li arribaven inesperadament i plenament formades. De vegades simplement sabia coses, com ara que aquell no era la mena de lloc al qual ell estava acostumat. Però era un home que tenia una cita amb el destí, i malgrat que una part d’ell volia girar cua i sortir de la finca quan encara no hi havia entrat del tot, un no es girava —no es podia girar— d’esquena al destí. Era una perspectiva embriagadora, i l’Alice tot d’una es va trobar agafada més fort a la corda del gronxador, i mentre esperava el moviment següent del desconegut, dins seu les idees ja començaven a obrir-se pas a empentes.

Efectivament, després de recollir la jaqueta i penjar-se la bossa a l’espatlla, el foraster va reprendre el camí cap a la casa amagada. Ara el seu posat mostrava més determinació, tenia tot l’aspecte, per als que no ho sabien veure, d’estar ben decidit, com si la seva missió no tingués cap complicació. L’Alice es va permetre de fer un somriure, lleu i satisfet, abans de quedar encegada per un rampell de lucidesa que gairebé la va fer caure del gronxador. Al mateix instant que es va veure la taca de tinta de la faldilla, va trobar la solució al seu «problema greu». Ostres, si era ben clar! La Laura, confrontada al seu propi foraster misteriós, també dotada de més perspicàcia que la majoria, sens dubte faria una llambregada sota la façana d’aquell home, descobriria el seu secret terrible, el seu passat culpable, i li xiuxiuejaria, en un moment de tranquil·litat, quan estigués sola amb ell...

—Alice?

Novament al bany de Loeanneth, l’Alice va fer un bot i es va donar un cop a la galta amb el marc de fusta de la finestra.

—Alice Edevane! On ets?

Va donar un cop d’ull a la porta tancada que tenia al darrere. Records agradables de l’estiu anterior, l’emoció embriagadora d’enamorar-se, els primers dies de la seva relació amb en Ben i el vincle excitant amb el que escrivia, escampats al seu voltant. El pom de bronze de la porta va vibrar lleument en resposta a les petjades ràpides al passadís, i l’Alice va aguantar la respiració.

La mare havia estat feta un sac de nervis tota la setmana. Era típic d’ella. No era una amfitriona nata, però la festa de l’arribada de l’estiu era la gran tradició de la família deShiel, i la mare s’estimava molt el seu pare, en Henri, així que celebraven la festa cada any en memòria seva. Ella sempre s’atribolava —no hi podia fer res—, però aquell any li havia agafat més fort que de costum.

—Sé que ets aquí, Alice. La Deborah t’ha vist fa tot just un moment.

Deborah: germana gran, exemple perfecte, principal amenaça. L’Alice va serrar les dents. Com si no n’hi hagués prou amb tenir la famosa i elogiada Eleanor Edevane per mare, mira que e

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta