Loading...

MAR DE FOC

Chufo Lloréns  

0


Fragmento

1

Dols i ànsies

Un silenci quasi tangible, torbat tan sols per les atrafegades anades i vingudes del servei, presidia la immensa mansió de Martí Barbany, un dels ciutadans més adinerats i poderosos de l’emergent ciutat de Barcelona.

La seva propietat de la plaça de Sant Miquel abraçava unes quantes cases separades per jardins i patis, a més de dues torrasses de l’antiga muralla. En la plenitud dels seus vint-i-nou anys, Martí anava amunt i avall amb pas angoixat per l’avantcambra del dormitori principal, mentre la silueta del seu majordom de confiança, Andreu Codina, restava a la penombra, immòbil i expectant. El fru-fru d’unes faldilles a l’altra banda de la porta va fer que l’home aturés el passeig i que el criat agusés la vista. Es va obrir un dels batents d’aquella immensa porta clavetejada i al buit de la porta va sorgir el cap de Caterina, la majordoma, la qual va buscar amb mirada delerosa els ulls de l’amo.

—La llevadora pregunta si demorarà l’arribada del físic Harush, senyor. Sembla que el part no va massa a l’hora…

Clavant els ulls en la dona, Martí va preguntar:
—Calia haver esperat una eternitat per demanar la presència del físic?

La bona dona, anguniejada, retorçava un bec del davantal brut.

—Jo només ajudo en el que puc, senyor. La responsable és la

Barcelona, 1063

llevadora, Berenguera de Mas, i ella és qui reclama ara amb urgència la presència del físic…

—No perdem temps amb disquisicions vanes —la va inter rompre Martí—. Si surt malament alguna cosa, n’assumirà les conseqüències.

Des del fons de l’avantsala va ressonar greu la veu prudent del majordom.

—No us altereu, senyor. Omar ja ha sortit a buscar el físic, i deuen estar a punt d’arribar.

—Això espero, Andreu, això espero. —Va fer una pausa i va deixar anar un sospir abans de continuar—: Envia algú perquè avisi el pare Llobet… En circumstàncies com aquesta, trobo que la seva companyia em conforta.

—Si voleu, senyor, hi faig anar Ahmed. Ja sabeu que és ràpid com una llebre i molt diligent.

Martí va assentir, amb la mirada perduda. En aquells moments només podia pensar en Ruth i en el fill que maldava per néixer.

El majordom es va retirar, en un silenci respectuós: coneixia bé el cúmul de fatalitats que havien marcat l’atzarosa existència de l’amo i temia que la desgràcia s’abalancés de nou damunt seu, com ja havia fet anteriorment, quan la mort li havia arrencat l’amor de la joventut i quan, anys després, se li havia endut la mare d’una manera tan cruel.

Mohamed, a qui tothom deia Ahmed, el fill gran d’Omar i de Naima, la família d’esclaus comprats per Martí deu anys enrere i manumesos després, va sortir com un llamp cap a la Pia Almoina. Va recórrer els carrerons fins a arribar al conjunt catedralici, mirant d’evitar el rebombori de la gent que intentava travessar a aquelles hores les portes de la ciutat en una direcció o altra. Duia l’encàrrec urgent de demanar la presència, al costat del seu amo, d’Eudald Llobet, el vell clergue que havia contribuït en tanta mesura a modelar la vida del seu amo. La benèfica influència de l’eclesiàstic venia de la promesa que ell mateix féu en altres temps al seu bon amic Guillem Barbany de Gorb, pare de Martí Barbany. Ahmed havia sentit a dir que el pare del seu amo i l’aleshores sacerdot

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta