Loading...

MISTER (EDICIó EN CATALà)

E.L. James  

0


Fragmento

Pròleg

No. No. No. No. La negror, no. La foscor asfixiant, no. La bossa de plàstic, no. El pànic la domina, l’aclapara i li treu tot l’aire dels pulmons. No puc respirar. No puc respirar. El regust metàl·lic de la por li puja per la gola. Ho he de fer. És l’única manera. Estigues quieta. Tranquil·la. Respira a poc a poc. Respira poc fondo. Com va dir ell. Aviat haurà passat, això. S’acabarà i llavors seré lliure. Lliure. Lliure.

Va. Ara. Corre, corre, corre. Va. Arrenca a córrer tant com pot, però no mira enrere. La por l’empeny endavant quan, intentant fugir, esquiva algunes persones que compren de nit, tard. L’acompanya la sort: les portes automàtiques són obertes. Passa rabent per sota dels adorns nadalencs cridaners i es dirigeix cap a l’entrada de l’aparcament. Corre sense parar. Passa entre els cotxes aparcats i s’endinsa al bosc. Corre per salvar la pell, baixa per un corriol entre esbarzers, i les petites branques li piquen a la cara. Corre fins que els pulmons li esclaten. Corre, corre, corre. No paris.

Fred, fred, massa fred. El cansament li enterboleix el cap. El cansament i el fred. El vent udola entre els arbres, entre la seva roba, i se li fica dins dels ossos. S’arrauleix a sota d’una bardissa i recull fulles seques per fer-se un niu amb les mans balbes. Dorm. Necessita dormir. S’estira al terra fred i dur, tan cansada que no té por ni ganes de plorar. Les altres. Es deuen haver escapat? Acluca els ulls. Es deuen haver escapat? Alliberar-les. Que no passin fred… Com hem acabat així?

Es desperta. Està ajaguda a terra entre llaunes llençades, embolicada amb diaris i cartrons. Tremola. Té molt fred, però se n’ha d’anar. Té una adreça. Dona les gràcies al Déu de la seva àvia per l’adreça. Desplega el paper amb dits tremolosos. Aquí és on ha d’anar. De seguida. De seguida. De seguida.

Primer un peu i després l’altre. Caminar. És l’únic que pot fer. Caminar. Caminar. Caminar. Dormir en un portal. Despertar-se i continuar caminant. Beu aigua de la pica del McDonald’s. El menjar fa una olor temptadora.

Té fred. La gana li tenalla l’estómac. Camina i camina, seguint el mapa. Un mapa robat. Robat en una botiga. Una botiga amb llums que feien pampallugues i música de Nadal. Aguanta el paper amb les escasses forces que li queden. Està rebregat i gastat d’haver-lo tingut tants dies amagat a la bota. Cansada. Molt cansada. Bruta. Va molt bruta, i té fred i por. Aquesta casa és la seva única esperança. Alça una mà tremolosa i pitja el timbre.

La Magda l’esperava. La seva mare li va escriure i l’hi va dir. La Magda la rep amb els braços oberts. I recula de seguida. «Déu meu, nena! Què t’ha passat? Em pensava que vindries la setmana passada!»

1

El sexe esporàdic: se’n pot dir molt a favor. Sense obligacions, expectatives ni decepcions; només m’he de recordar de com es diuen. Amb qui va ser, l’última vegada? La Jojo?, la Jeanne?, la Jody? Tant se val. Va ser un clau anònim, que gemegava molt tant a dins com a fora del llit. Estic estirat amb els ulls clavats en els reflexos ondulats del Tàmesi al sostre, no em puc adormir. Estic massa desvetllat per dormir.

Avui hi ha la Caroline. Ella no encaixa en la categoria de claus anònims. No hi encaixarà mai. En què coi pensava jo? Acluco els ulls, miro de fer callar la veueta fluixa que em qüestiona si té cap ni peus, haver-me’n anat al llit amb la meva millor amiga… una altra vegada. La Caroline dorm al meu costat, amb aquest cos esvelt banyat en la llum platejada de la lluna de gener, les llargues cames entrellaçades amb les meves i el cap posat sobre el meu pit.

Això és un error. Un gran error. Em frego la cara, intentant desfer-me del menyspreu que sento per mi mateix, i ella es belluga i es gira. S’ha despertat. Un dit amb una ungla de manicura impecable em baixa a frec de l’estómac, passa per sobre dels abdominals i em traça un cercle al voltant del melic. Percebo el seu somriure endormiscat mentre els seus dits em llisquen cap al pèl púbic. Li agafo la mà i me l’atanso als llavis.

—No hem fet prou mal per una nit ja, Caro?

Li faig un petó a cada dit per assuavir el rebuig. Estic cansat i desanimat per la desagradable i obstinada sensació de culpa que em rosega l’estómac. És la Caroline, per l’amor de Déu, la meva millor amiga i la dona del meu germà. L’exdona.

No. Exdona, no. La seva vídua.

És una paraula solitària i trista per a una situació solitària i trista.

—Oh, Maxim, sisplau. Fes-m’ho oblidar —xiuxiueja, i em fa un petó humit i càlid al pit. S’aparta els cabells clars de la cara i em mira entre les pestanyes espesses, amb els ulls lluents del dolor i la necessitat de mi.

Li agafo aquesta cara preciosa entre les mans i faig que no amb el cap.

—No ho hauríem de fer.

—No ho diguis. —Em posa els dits sobre els llavis per fer-me callar—. Sisplau. Ho necessito.

Faig un soroll gutural. Aniré a l’infern.

—Sisplau —em suplica.

Merda, ja hi soc, a l’infern.

I com que jo també pateixo, perquè també enyoro el meu germà, i la Caroline és el vincle que hi tinc, els meus llavis busquen els d’ella i l’empenyo suaument per fer-la estirar.

Quan em desperto, l’habitació està inundada d’una intensa llum del sol hivernal que em fa entretancar els ulls. Em giro i em quedo descansat en veure que la Caroline se n’ha anat, deixant darrere seu un persistent rastre de penediment, i una nota sobre el coixí:

Avui, sopar amb el pare i la Porcastra?

Vine, sisplau.

Ells també estan desfets.

TSMo X

Collons!

Això no és el que vull. Acluco els ulls, agraït d’estar sol al meu llit i, malgrat les activitats nocturnes, content que haguem decidit tornar a Londres dos dies després del funeral.

Com punyeta se’ns ha escapat tant de les mans, això?

«Només una última copa», va dir ella; jo la vaig mirar a aquells ulls blaus tan grossos, plens a vessar de tristor, i vaig saber què volia. Era la mateixa mirada que m’havia fet la nit que vam saber que en Kit havia tingut l’accident i, després, que s’havia mort. Una mirada que en aquell moment no vaig poder resistir. Ja havíem estat a punt de cedir a la temptació moltes vegades, però aquella nit em vaig abandonar al destí, i amb la sensació que allò era absolutament inevitable, em vaig follar la dona del meu germà.

I ara ho hem tornat a fer, només dos dies després d’haver enterrat en Kit.

Miro el sostre posant mala cara. Sens dubte, soc patètic, com a persona. De fet, però, la Caroline també. Ella almenys té una excusa: està de dol, el futur l’espanta i jo soc el seu millor amic. A qui podia recórrer, si no, quan més necessitava algú? I jo només em vaig excedir quan volia «consolar» la vídua afligida.

Amb les celles arrufades, rebrego la nota i la llenço al terra de fusta. Va a parar a sota del sofà que tinc ple de roba. Damunt meu floten unes ombres aquoses, com si la llum i la foscor es burlessin de mi. Acluco els ulls per foragitar-les.

En Kit era un bon paio.

En Kit. L’estimat Kit. El favorit de tothom, fins i tot de la Caroline. Al capdavall, el va escollir a ell. Sense voler, em ve al cap una imatge del cos trencat i desolat d’en Kit, estirat sota un llençol al dipòsit de cadàvers de l’hospital. Respiro fondo, procurant dissipar aquell record, mentre se’m fa un nus a la gola. Es mereixia alguna cosa millor que l’estimada Caro i jo…, aquest desastre de germà. No es mereixia aquesta… traïció.

Collons!

A qui vull enganyar?

La Caroline i jo som l’un per a l’altre. Ella em va fer un favor a mi, i jo a ella. Tècnicament, tots dos som adults lliures que actuen de comú acord. A ella li agrada. A mi també, i això és el que faig millor, follar dones atractives que se’n moren de ganes a la matinada. És la meva activitat de lleure preferida, i així tinc alguna cosa per fer…, i algú a qui fer-ho. Cardant em mantinc en forma, i enmig del foc i la passió, aprenc tot el que em cal saber sobre una dona: com fer-la suar, i si crida o plora quan hi arriba.

La Caroline és de les que ploren.

La Caroline acaba de perdre el marit.

Merda.

I jo he perdut el meu germà gran, l’únic far que em guiava els darrers anys.

Merda.

Si acluco els ulls veig la cara morta i blanca d’en Kit una altra vegada, i la seva pèrdua és un buit enorme dins meu.

Una pèrdua irreparable.

Per què coi va agafar la moto aquella nit rúfola i gèlida? Se m’escapa. En Kit és… era… el que tenia seny, la persona en qui pots confiar, el senyor Formal en persona. Entre ell i jo, era en Kit qui feia honor al cognom de la família, el que en mantenia la reputació i es comportava de manera responsable. Treballava a la City i dirigia l’important negoci familiar, també. No prenia decisions temeràries, i no conduïa com un boig. Era el germà assenyat. El que feia un pas quan calia, en lloc d’arronsar-se. No era un baliga-balaga ni un malbaratador, com soc jo. No, jo soc l’altra cara de la moneda d’en Kit. La meva especialitat és ser l’ovella negra de la família. Ningú no ha esperat mai res de bo de mi, prou que me n’he ocupat. Sempre.

M’assec al llit de mal humor, ja amb una claror forta del matí. És hora d’anar al gimnàs de la planta baixa. Córrer, follar i fer esgrima, amb això em mantinc en forma.

Amb música dance martellejant-me a les orelles i la suor que em cau per l’esquena, agafo aire a grans alenades. L’impacte dels peus a la cinta m’aclareix les idees, mentre estic concentrat a portar el meu cos al límit. Normalment, quan corro estic concentrat i agraït perquè per fi sento alguna cosa, ni que sigui només el mal dels pulmons, que m’esclaten, i de les cames. Avui no vull patir per res, després d’aquesta setmana tan horrible. L’únic que vull és el dolor físic de l’esgotament, i aguantar-lo. No el dolor de la pèrdua.

Corre. Respira. Corre. Respira.

No pensis en en Kit. No pensis en la Caroline.

Corre. Corre. Corre.

Mentre em relaxo, la cinta s’alenteix i troto els últims moments de l’esprint de vuit quilòmetres, permetent que tornin els pensaments febrils. Per primera vegada des de feia molt de temps, tinc moltes coses per fer.

Abans que morís en Kit, passava el dia recuperant-me de la nit abans i planejant com em distrauria la nit següent. I això era tot. És la vida que feia. No m’agrada treure a la llum la vacuïtat de la meva existència, però dins del meu cor sé prou bé que soc un tros d’inútil. El fet de tenir accés a un substanciós fons fiduciari des que vaig complir els vint-i-un anys ha suposat que no hagi treballat de debò ni un sol dia a la meva vida. A diferència del meu germà gran. Ell treballava de valent, però val a dir que no tenia cap altra opció.

Avui, en canvi, serà diferent. Soc el marmessor del testament d’en Kit, cosa que és una broma. Escollir-me a mi va ser la seva última broma, n’estic segur, però ara que està enterrat al panteó familiar, el testament s’ha de llegir i… bé, fer que es compleixi.

I en Kit ha mort sense deixar cap hereu.

Em ve una esgarrifança quan la cinta s’atura. No v

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta