Loading...

ÒMNIA

Laura Gallego  

4


Fragmento

Pròleg

Un peluix amb història

En Trèvol era un conill de peluix que tenia més de trenta anys. Havia pertangut a la mare de la Clàudia i s’havia convertit en el seu company inseparable mentre creixia. Després l’havia seguit cada vegada que es mudaven, i sempre li havia reservat un lloc d’honor a la capçalera del llit.

Després va néixer la Clàudia, i va tenir els seus propis ninos i peluixos. Però un dia, les primeres passes van dur-la fins a la cambra dels seus pares, on va descobrir en Trèvol; va allargar la maneta cap a ell, va agafar-lo per una d’aquelles orelles llargues i despentinades... i ja no va deixar-lo anar mai més.

imagen

Ara la Clàudia tenia quatre anys, i en Trèvol seguia sent, amb diferència, el seu nino preferit. Després de tant de temps, el pobre conill havia perdut una part del farciment i era ple de sargits. Els ulls li havien saltat més d’una vegada i, per bé que la mare sempre els hi cosia de nou, el dret li havia quedat una mica més avall que l’esquerre, cosa que li conferia un aire lleugerament tristoi. Les orelles estaven fetes una coca perquè, quan la Clàudia era més petita, solia mossegar-les-hi i llepar-ne les puntes fins i tot durant el son. En Trèvol havia viscut més rentades de les que era capaç de comptar, i era difícil que el seu cosset estrafet pogués suportar un sol recosit més.

Per descomptat, la Clàudia en tenia molts més, de peluixos, tots ells nous i flonjos. La majoria els havia rebut com a obsequis d’amics o familiars benintencionats que pretenien allunyar la nena d’aquell conill esparracat. En definitiva, a la gent li costava assumir que la Clàudia preferís en Trèvol per damunt de tots els altres.

Al seu germà Nico, per exemple, li feia vergonya que la germana jugués amb un peluix que semblava acabat de rescatar del contenidor de la cantonada.

—És fastigós —es queixava a qui volia escoltar-lo (en general, la seva amiga Mei Ling)—. La Clàudia no hi és tota.

—Ja se’n cansarà —responia la Mei Ling sense donar-hi importància—. No el guardarà pas fins que es faci gran, oi?

En Nico li recordava que, en qualsevol cas, la seva mare sí que havia conservat en Trèvol durant tota la seva vida. Per més que provava d’imaginar-se aquell conill amb vuitanta anys, no se’n sortia. «Alguna hora o altra l’haurem de jubilar», pensava cada vegada que el veia.

Per això, quan va descobrir en Trèvol a dalt de tot de la pila de joguines descartades després de la neteja nadalenca, es va limitar a deixar anar un sospir d’alleujament i a murmurar: «Ja era hora!».

No es va plantejar la possibilitat que en Trèvol hagués anat a parar allà per error. Ni va imaginar-se que allò que estava a punt de fer el portaria a viure l’aventura més gran de la seva vida.

1

Una petita pila de ninos

A casa d’en Nico i la Clàudia tenien el costum de fer una gran neteja just abans de Nadal. Es buidaven armaris, calaixos i prestatgeries, i se separava el que es volia conservar d’allò que no. Després, les andròmines velles es repartien en dues piles: allò que d’una manera o altra es podia reciclar i allò que finalment aniria a parar al contenidor de les escombraries perquè ja no podia fer servei a ningú. A la canalla no és que els entusiasmés, la perspectiva d’haver de fer neteja, però sempre s’animaven una mica quan pensaven que estaven fent espai per als regals de Nadal.

Aquella tarda, la Clàudia havia tret del bagul tots els seus ninos per examinar-los un per un. La majoria tornaven al lloc d’on havien sortit, però d’altres anaven a parar a la pila de les joguines prescindibles.

—És que ja estàs una mica trencada, Cuetes —es justificava la Clàudia, mentre feia que en Trèvol abracés la nina a tall de comiat—. I ja saps que a la Tòfona no li caus gens bé. A més...

Just en aquell instant va cridar-la la mare perquè anés a berenar. Es va aixecar d’un bot i va deixar anar en Trèvol i la Cuetes sense fixar-se en el que feia. Va sortir corrents de la cambra i no es va adonar que tots dos, la nina i el peluix, havien aterrat suaument damunt la pila de joguines rebutjades.

Una estona més tard, la Clàudia berenava davant la tele, i la seva mare va cridar en Nico per demanar-li:

—Vols anar a mirar si la teva germana ja ha acabat de fer neteja dels ninos? Si és que sí, fica’ls tots dins d’una bossa i me’ls portes, d’acord?

—Per què? —va protestar en Nicolau—. Que les reculli ella, les seves coses, que jo prou feina tinc amb les meves!

—Que no t’ho hagi de tornar a dir, Nico.

El noi se’n va anar a fer l’encàrrec, rondinant i arrossegant els peus. En passar per davant de la seva pròpia cambra, va comprovar que tot estava completament cap per avall i que encara li quedava molta neteja per fer. L’habitació de la Clàudia oferia un aspect

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta