Loading...

MéS FOSC («CINQUANTA OMBRES» SEGONS EN CHRISTIAN GREY 2)

E.L. James  

0


Fragmento

Agraïments

Gràcies a:

Tota la gent de Vintage, per la vostra dedicació i professionalitat. M’inspireu constantment amb la vostra experiència, el bon humor i el vostre amor per les paraules.

Anne Messitte, per la fe que tens en mi. Sempre estaré en deute amb tu.

Tony Chirico, Russell Perreault i Paul Bogaards, pel vostre valuosíssim suport.

El meravellós equip de producció, l’editorial i el de disseny que ha dut a terme aquest projecte: Megan Wilson, Lydia Buechler, Kathy Hourigan, Andy Hughes, Chris Zucker i Amy Brosey.

Niall Leonard, pel teu amor, suport i guia constants, i per ser menys rondinaire.

Valerie Hoskins, la meva agent. Gràcies per tot, cada dia.

Kathleen Blandino, per la lectura prèvia i per totes les coses relacionades amb la web.

Brian Brunetti, una vegada més, pels teus valuosos coneixements sobre els accidents d’helicòpter.

Laura Edmonston, per compartir amb mi els teus coneixements sobre el nord-oest del Pacífic.

Professora Chris Collins, per il·luminar-me en el tema de la ciència del sòl.

Ruth, Debra, Helena i Liv, gràcies pels ànims i pels reptes plantejats, i gràcies per fer-me fer això.

Dawn i Daisy, per la vostra amistat i els consells.

Andrea, BG, Becca, Bee, Britt, Catherine, Jada, Jill, Kellie, Leis, Liz, Nora, Raizie, QT, Susi, quants anys fa, ja? I encara seguim forts. Gràcies pels americanismes.

Tots els meus amics autors i del món literari —ja sabeu qui sou—, perquè m’inspireu cada dia.

I per acabar, gràcies als meus fills. Us estimo fins a l’infinit i estic molt orgullosa dels joves en els quals us heu convertit. Em feu molt feliç.

No canvieu mai. Cap dels dos.

Dijous, 9 de juny del 2011

Sec i espero. El cor em va a cent. Són les 17.36. Pels vidres foscos de l’Audi, observo la porta d’entrada a l’edifici on és ella. Sé que arribo d’hora, però tot el dia que espero aquest moment.

La veuré.

Em regiro al seient del darrere. L’aire em resulta sufocant, i tot i que intento mantenir la calma, tinc un nus a l’estómac i el pit oprimit per l’ànsia i l’expectació. En Taylor és al seient del conductor, amb la mirada fixa al davant, en silenci, amb el posat serè de sempre, mentre jo amb prou feines puc respirar. Quina ràbia.

Merda. On s’ha ficat?

És dins, dins del Seattle Independent Publishing. L’edifici, situat a l’entrant d’una vorera ampla i espaiosa, està força atrotinat i li fa falta un rentat de cara; el nom de l’empresa està col·locat de qualsevol manera a la porta, i la làmina que dóna un efecte glaçat al vidre està tota escrostonada. Darrere d’aquestes portes tancades tant es podria amagar una companyia d’assegurances com una assessoria comptable; la seva mercaderia no queda a la vista. Bé, això ho arreglaré quan en tingui el control. El SIP és meu. Gairebé. N’he signat el preacord.

En Taylor s’aclareix la gola i em clava els ulls pel retrovisor.

—L’esperaré a fora, senyor —em diu inesperadament, i baixa del cotxe abans que ho pugui impedir.

Potser aquesta tensió meva l’afecta més del que em pensava. Tant se’m nota? Potser és ell qui està tens. Però per què? Reconec que aquesta última setmana ha hagut d’aguantar els meus canvis d’humor constants, i sé que no he estat fàcil.

Però avui és diferent. Espero. És el primer dia productiu que he tingut des que em va deixar o això em sembla. L’optimisme m’ha animat a fer les reunions del dia amb entusiasme. Em falten deu hores per veure-la. Nou. Vuit. Set… El rellotge ha posat a prova la meva paciència a mesura que s’acostava el moment de retrobar-me amb la senyoreta Anastasia Steele.

I ara que em trobo aquí assegut, esperant-la tot sol, veig com tota la determinació i la confiança que m’han acompanyat al llarg del dia s’esfumen.

I si ha canviat d’idea?

Serà un retrobament? O només faré de taxi fins a Portland?

Torno a mirar l’hora.

Les 17.38.

Merda. Per què el temps passa tan a poc a poc?

Considero la possibilitat d’enviar-li un correu electrònic per fer-li saber que sóc aquí fora, però mentre busco el telèfon, m’adono que no vull apartar els ulls de la porta. Em reclino al seient i repasso mentalment els últims missatges que m’ha enviat. Me’ls sé de memòria; tots amables i concisos, però no hi ha ni un indici que demostri que em troba a faltar.

Potser sí que faré de taxi.

Descarto la idea i em fixo en la porta desitjant que aparegui.

Anastasia Steele, t’estic esperant.

S’obre la porta i el cor se’m dispara, però aviat s’alenteix per la decepció. No és ella.

Maleït siga.

Sempre em fa esperar. Un somriure gens alegre, se’m dibuixa als llavis: l’he esperat al Clayton’s, al Heathman després de la sessió de fotos i també quan li vaig enviar els llibres de Thomas Hardy.

Tess…

Em pregunto si encara els té. Me’ls volia tornar; els volia donar a una organització benèfica.

«No vull res que em recordi a tu.»

La imatge de quan l’Ana se n’anava em retorna: la cara trista i pàl·lida, colpida pel dolor i la confusió. És un record desagradable. Dolorós.

Sóc jo qui l’ha fet tan desgraciada. Vaig anar massa lluny, massa ràpidament. I ara, des que va marxar, visc massa sovint en la desesperança.

Tanco els ulls per mirar de recuperar la calma, però aleshores he d’afrontar el temor més profund i fosc: ha conegut algú altre. Comparteix el reduït llit blanc i la bellesa de cos que té amb un desconegut de merda.

Collons, Grey, sigues positiu.

No vagis per aquí. No està pas tot perdut. D’aquí a poc la veuràs. Ho tens tot lligat. La recuperaràs. Obro els ulls i observo la porta d’entrada pel vidre fosc de l’Audi, que ara em reflecteix la imatge del meu estat d’ànim. Surt més gent de l’edifici, però l’Ana encara no.

On és?

A fora, en Taylor camina amunt i avall i de tant en tant dóna un cop d’ull a la porta. Ostres, sembla tan nerviós com jo. Què coi li passa?

El meu rellotge marca les 17.43. D’aquí a un moment sortirà. Respiro fondo i m’estiro els punys de la camisa, després intento posar-me bé la corbata, però m’adono que no en porto. Hòstia. Em passo la mà pels cabells i miro de foragitar tots els dubtes del meu cap, però em continuen turmentant. Seré només un taxi per a ella? Em deu haver trobat a faltar? M’acceptarà una altra vegada? Està amb algú altre? No en tinc ni idea. Això és pitjor que esperar-la al Marble Bar, i la ironia del moment no em passa per alt. Em pensava que aquell era l’acord més important que mai hauria negociat amb ella, i no va sortir com m’esperava. Res no surt com jo m’espero amb la senyoreta Anastasia Steele. El pànic em torna a fer un nus a l’estómac. Avui tinc l’oportunitat de negociar un acord més important.

Vull tornar amb ella.

Em va dir que m’estimava…

El cor se m’accelera cada vegada que l’adrenalina m’inunda el cos.

No. No. No hi pensis. No pot ser que senti això per mi. Calma’t, Grey. Centra’t.

Torno a mirar l’entrada del Seattle Independent Publishing i és allà, i ve cap a mi.

Collons.

Ana.

L’impacte em xucla l’aire del cos com si acabés de rebre una puntada de peu al plexe solar. Porta un dels meus vestits preferits, el de color pruna, sota una jaqueta negra, i unes botes també negres de taló alt. Camina i l’airet li gronxa els cabells, brillants pel sol de la tarda. Però no és ni la roba ni els cabells el que em crida l’atenció. Té la cara pàl·lida, gairebé translúcida. Fa ulleres i està més prima.

Molt prima.

La culpa m’aclapara.

Déu meu!

Ella també ho ha passat malament.

La meva preocupació es transforma en ràbia.

No. En fúria.

No ha menjat. Ha perdut almenys dos o tres quilos en aquests últims dies. Es gira cap a un tio que té al darrere i li fa un gran somriure. El molt fill de puta està bo, i ho sap. Cabró. Intercanvien somriures i encara s’accentua més la ràbia que em rosega per dins. L’home se la queda mirant descaradament mentre ella camina en direcció al cotxe, i la ira s’intensifica a cada passa que fa.

En Taylor obre la porta i li ofereix la mà per ajudar-la a pujar. I, de sobte, ja la tinc asseguda al costat. —Quan has menjat per última vegada? —li etzibo fent un esforç per mantenir la calma.

Em mira amb els ulls blaus, penetrants, que em despullen i em deixen tan nu com la primera vegada que la vaig veure.

—Hola, Christian. Sí, jo també m’alegro de tornar-te a veure.

I-u-na-mer-da.

—Ara no m’interessen les teves respostes enginyoses. Contesta.

Es mira les mans que reposen a la falda, no tinc manera de saber què pensa, i llavors mussita una excusa poc convincent sobre un iogurt i un plàtan per dinar.

D’això en dius menjar?!

Ho intento, intento de debò no perdre els estreps.

—Quan ha estat l’última vegada que has menjat com Déu mana? —insisteixo, però ella m’ignora i mira per la finestra.

En Taylor arrenca i l’Ana saluda amb la mà l’imbècil que ha sortit de l’edifici darrere seu.

—Qui és?

—El meu cap.

O sigui que aquest és en Jack Hyde. Penso en els detalls que aquest matí he repassat sobre aquest treballador: nascut a Detroit, beca a Princeton, aconsegueix fer-se un lloc en una editorial de Nova York, però es trasllada de ciutat cada ics temps i s’obre camí arreu del país. No és capaç de conservar mai cap ajudant; no li duren més de tres mesos. És a la meva llista de vigilats, i en Welch en buscarà més informació.

Centra’t en la conversa que t’ocupa ara, Grey.

—I doncs? Quan va ser?

—Christian, això no és cosa teva —xiuxiueja.

—Tot el que facis és cosa meva. Digues.

No m’ignoris, Anastasia. Sisplau.

Faré de taxi.

Sospira amb un deix de frustració i posa els ulls en blanc per fer-me emprenyar. I llavors el veig: un petit somriure a la comissura del llavi. Està intentant aguantar-se el riure. Està intentant no riure’s de mi. Després de tot el patiment d’aquests dies, el gest és tan refrescant que la ira s’esvaeix. Típic de l’Ana. M’adono que reflecteixo la seva expressió i intento amagar el somriure.

—I doncs? —pregunto en un to més suau.

—Pasta alle vongole, divendres passat —respon ella amb un fil de veu.

Per Déu, no ha fet cap àpat des de l’última vegada que vam menjar junts! Ara mateix l’agafaria d’una estrebada i me la posaria boca avall damunt la falda, a dins del cotxe, però sé que no ho puc fer.

Què haig de fer amb ella?

Abaixa la mirada, s’examina les mans, té la cara més pàl·lida i més trista que abans. I l’observo amb delit mirant d’esbrinar què haig de fer. Una emoció desagradable em provoca una fiblada al pit i amenaça d’aclaparar-me. La ignoro. Observo l’Ana i llavors veig clarament que el meu temor és infundat. Sé que no es va emborratxar ni es va trobar amb ningú. Veient com està ara, sé que ha estat sola, ajaguda al llit, plorant a llàgrima viva. Aquesta idea em reconforta i alhora m’angoixa. Sóc el responsable de la seva desgràcia.

Jo.

Jo sóc el monstre. Jo li he causat aquesta pena. Com m’ho faré per recuperar-la?

—Ja ho entenc.

Aquestes paraules semblen inadequades. Tot d’una em sento molt desanimat. No la recuperaré mai més.

Calma’t, Grey.

Deixo de banda la por i faig una súplica.

—Diria que has perdut com a mínim dos quilos, segurament més, des d’aleshores. Sisplau, menja, Anastasia.

Em sento impotent. Què més puc dir?

Es queda quieta, pensant, mirant cap endavant, de manera que tinc temps per estudiar el seu perfil. És tan fina, dolça i bonica com la recordava. Vull allargar la mà i acariciar-li la galta. Notar la suavitat de la pell… comprovar que és real. Giro el cos cap a ella, ansiós per tocar-la.

—Com estàs? —li pregunto, perquè vull sentir-li la veu.

—Si et digués que estic bé, t’estaria enganyant.

Maleït siga. O sigui que tinc raó. Ho ha passat malament, i és culpa meva. Però les seves paraules em donen una mica d’esperança. Potser m’ha trobat a faltar. És possible? Esperançat, m’aferro a aquest pensament.

—Jo també. T’enyoro. —Li agafo la mà perquè no puc viure ni un minut més sense tocar-la. La seva mà és petita i freda com el gel embolcallada en la calidesa de la meva.

—Christian, jo…

Calla, la veu li tremola, però no aparta la mà de la meva.

—Ana, sisplau, necessito parlar amb tu.

—Christian, jo… sisplau… he plorat molt —mussita, i les seves paraules, juntament amb l’esforç per contenir les llàgrimes, em perforen el que em queda de cor.

—No, sisplau, no.

Li estiro la mà i abans que pugui protestar la faig seure sobre la meva falda, atrapada entre els meus braços.

Oh, quin gust sentir-la.

—T’he trobat tant a faltar, Anastasia. —És massa lleugera, massa fràgil, i tinc ganes de cridar de frustració, però en comptes d’això li enfonso el nas als cabells, aclaparat per la seva olor embriagadora. És un record de temps feliços: un camp a la tardor. Rialles a casa. Ulls brillants plens d’alegria i d’humor… i desig. La meva dolça Ana.

Meva.

Al principi està rígida i reticent, però després es relaxa entre els meus braços i em repenja el cap a l’espatlla. Encoratjat per aquest gest, m’arrisco, tanco els ulls i li faig un petó als cabells. No s’aparta de mi, i sento un gran alleujament. He sospirat per aquesta dona. Però he d’anar amb compte. No vull que torni a fugir. L’abraço, gaudeixo del seu tacte entre els meus braços i d’aquest simple moment de tranquil·litat.

Però és un breu interludi; en Taylor arriba a l’heliport del centre de Seattle en un temps rècord.

—Vine. —A contracor, l’aixeco de la meva falda—. Ja hem arribat.

Em mira amb perplexitat.

—Hi ha un heliport a dalt de tot de l’edifici.

Com es pensava que hi aniríem, a Portland? Amb cotxe trigaríem almenys tres hores. En Taylor obre

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta