Loading...

PROFES REBELS

Cristian Olivé Peñas  

0


Fragmento

PRÒLEG

Ets profe per vocació?

Si hi ha una pregunta que ens han repetit de forma reiterada a aquells que ens dediquem a ensenyar és: «Ets profe per vocació?». Suposo que volen saber si ets com alguns dels profes que havien tingut i que passaven una mica de tot, o si, en canvi, ets dels que s’impliquen en allò que fan. Blanc o negre. Sovint no hi ha terme mitjà quan es parla de vocació. La majoria de la gent pensa que per dedicar-te a l’ensenyament ho has hagut de tenir clar des de ben petit. Jo no ho veig així.

Soc profe per vocació? Sí, no podria negar-ho ni que volgués. De fet, sempre recordaré la mestra que vaig tenir quan vaig començar el parvulari. Estic convençut que gràcies a ella he arribat on soc ara. No recordo res de les seves classes perquè era massa petit, però els meus pares sovint em diuen que anava tan content cap al col·legi que entrava corrent per la porta per ser dels primers de saludar la mestra. Es deia Alícia i era afable i propera amb nosaltres.

Han passat molts anys i no sé res d’ella. De tota manera, li vull escriure el missatge que tant de bo pugui llegir algun dia:

Sovint et topes amb persones que passen per la teva vida. A partir d’aquell dia, compartiu moments i estones de molts riures. Passat un temps, tot canvia perquè cadascú ha de fer el seu camí i marxeu per on havíeu arribat i al final no queda gairebé res. Però, en canvi, hi ha altres vegades que no saps ben bé per què però hi ha persones que passen per la teva vida, compartiu moments i estones de molts riures i, quan l’inexorable pas del temps us separa, et queda una petjada que mai s’esborra perquè ara ets com ets gràcies a aquella persona i seràs com seràs gràcies als moments i a les estones de molts riures que havíeu compartit. I saps que és encara més màgic quan estàs convençut que cap dels dos no ho preteníeu ni ho esperàveu.

Alícia, gràcies per convertir-me en el professor que avui soc.

Sí, és per vocació. Durant els estudis de primària, quan els meus companys es tancaven a l’habitació per jugar a coses pròpies de l’edat, jo buscava en el calaix el llibre rebregat de llengua i literatura del curs anterior, l’agafava com si fos el meu tresor i l’obria a la pàgina on havia deixat un bolígraf que feia de punt de llibre. Aleshores col·locava tots els coixins i els pocs peluixos que tenia al llit, com si fossin alumnes, i engegava el meu discurs de recordatori del que havia explicat a la darrera sessió. Jugava a ser professor i m’inventava llistes de noms i, si ho considerava adient, escridassava els peluixos que em semblava que es comportaven malament.

És ben curiós de quina manera els referents de què disposem poden influir-nos en un moment determinat. Recordo que durant aquella etapa vaig tenir mestres que, tot i que ens tractaven bé, s’emprenyaven com una mala cosa i ens escridassaven tan alt que la meva mare les sentia des del balcó de casa.

—Quins crits! Us deveu haver portat fatal... —em deia ma mare només veure’m.

—Jo no he fet res dolent.

Em defensava perquè era la veritat. Jo mai no feia res perquè s’enfadessin, però a la classe érem una pinya: si tot anava bé, era gràcies a nosaltres; però si anaven mal dades, també era culpa de tothom. En qualsevol cas, crec que durant els primers anys com a alumne i com a aspirant a futur professor vaig tenir una concepció bastant esbiaixada del tarannà que havia de tenir un docent. A partir dels m

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta