Loading...

SOMNIS A LA GRAN CIUTAT (SèRIE NEW YORK ACADEMY 2)

Ana Punset  

0


Fragmento

imagen

Uns ulls grisos em desafien. Normalment no hi respondria, però a ells sí; a ell, sí. El gest se li torça en un somriure tímid abans d’obrir la boca. Quan em noto l’escalfor dolça del seu alè al coll, ja no hi ha marxa enrere. Acluco els ulls i espero amb ànsia que em toqui, que m’acaroni, que imprimeixi el seu rastre...

«Iniciem el descens i aterrarem a l’aeroport JFK a les quatre de la tarda. A Nova York la temperatura és de cinquanta graus Fahrenheit.»

Tot d’una, la imatge de l’Hugo es volatilitza. Per què? Què passa? Tinc ganes de cridar: «Torna!» Però per més que m’obligo a mantenir els ulls tancats tapant-me el cap amb la mà agafada a la jaqueta, no la recupero, no torna.

«Esperem que hagin tingut un bon viatge.»

imagen

De nou aquella veu espectral que m’interromp el moment amb una clatellada. Res, tot s’ha fet negre. El meu somni, fet miques.

imagen

Quan per fi obro els ulls, em trobo el clatell morè de la persona que seu al seient del davant. És molt alta, i sobresurt del respatller.

—S’ha de cordar el cinturó —m’indica l’hostessa recolzant la mà sobre el meu braç quan em passa pel costat. Encara tinc massa present el somni, l’escalfor que només ell em fa sentir quan em mira...

Seure al passadís és incomodíssim. No puc intuir res per la finestra, ni veure com travessem els núvols, com els esfilagarsem com si fossin fibres de cotó. Cada vegada que viatjo amb avió, els núvols em capten l’atenció, no puc evitar-ho. De petita m’imaginava els ocells rient i saltant-hi al damunt, esponjosos i ferms.

I somiava tocar-los més que cap altra cosa. Avui em persegueixen uns altres somnis... Somnis trencats per la realitat: aquest avió a punt d’aterrar, la meva tornada a Nova York després de passar una setmana amb la família. Estar amb els pares i les amigues m’ha anat bé per no oblidar qui soc i d’on vinc. Quan la mare em va veure arribar amb la maleta de color taronja, em va abraçar tan fort que una mica més i m’ofega. No em parava de repetir com m’havia aprimat.

—Segur que no menges res! —protestava sense deixar-me anar.

El pare li va cridar l’atenció.

—Ves amb compte, Berta, que no s’espanti i toqui el dos. —Se’m va apropar per fer-me dos petons a la galta i acariciar-me el cap. El vaig saludar amb afecte. Sempre m’ha fet gràcia que siguin tan diferents i que s’entenguin tan bé.

imagen

—No diguis bajanades, Pepe. És la meva nena i l’he trobat molt a faltar. Puc dir el que em vingui de gust, oi? Oi que em deixes? —em va preguntar la mare agafant-me de bracet, i jo no vaig poder aguantar-me una rialla.

—Sí, mare. T’ho deixo dir.

El pare va posar els ulls en blanc abans d’agafar-me la maleta i d’anar en direcció a l’aparcament. Entretant, la mare, arrapada al meu braç, i jo ens vam quedar una mica enrere perquè em pogués informar per sobre de totes les novetats que m’havia perdut: cafetera nova, Netflix a casa, per fi!, la veïna que s’havia separat...

—I aquell noi, com es deia? En Marc —va deixar anar la mare de sobte, la qual cosa em va causar un calfred sobtat. Sentir-li dir el seu nom... em desencaixava.

imagen—Què? Què li passa?

—Res, que l’altre dia me’l vaig trobar al centre comercial i em va preguntar per tu, molt amable.

Vaig assentir amb les dents serrades, aguantant-me les ganes de preguntar a la mare quin interès podia tenir en Marc per la meva vida i de dir-li que podia arribar a ser molt amable si s’ho proposava. Amb qui fos.

—Li vaig dir que, si li venia de gust, et podia passar a veure un dia a casa, aquesta setmana.

Em vaig girar cap a la mare amb una cara d’espant que no li va passar per alt.

—Què passa? Per què fas aquesta cara?

Vaig pensar molt bé què respondre-li abans d’obrir la boca. La mare no tenia la més mínima idea del dolor que m’havia provocat aquell ser menyspreable en el passat. Durant setmanes, mentre patia les conseqüències de tenir el cor trencat, em vaig consolar amb històries que inventàvem entre la meva millor amiga, l’Alba, i jo, i vaig refugiar-me a l’habitació perquè no es notés. Per suportar la imatge d’en Marc xerrant amb la meva mare com si res, em vaig recordar

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta