Loading...

SOTA LA CISTELLA

Pau Gasol  

0


Fragmento

 

És la tarda de l’1 de setembre del 2006 i som a Saitama, al Japó. El país de la respiració i del silenci. Dels cirerers florits, els cims nevats i la meditació zen. Però ara, malgrat tot això, a l’immens estadi Saitama Super Arena, prop de vint mil persones s’esgargamellen encoratjant un i altre equip. A plens pulmons, en castellà, animen Espanya i Argentina.

És un moment apoteòsic: el bàsquet espanyol i l’argentí s’estan jugant un lloc per a la posteritat. I el llibre de la Història s’escriu a cada segon, amb cada falta, cada error i cada triple. És una batalla molt disputada, molt aferrissada.

Comencem el partit molt malament, amb un 2-13 al marcador. Els argentins colpegen primer. I demanem temps mort. L’equip reacciona i remunta aquest mal inici, en el qual Argentina ha fet un tres de tres en triples en poc més de tres minuts jugats.

Per fi arriba el nostre primer triple gairebé al final del primer quart, de la mà de Jorge Garbajosa. A partir d’aquí, la confiança i les bones sensacions que ens han acompanyat durant tot el campionat tornen a les nostres mans, encara tenim molt temps per jugar. Tot i que tenim clar que Argentina lluitarà fins a l’últim segon, no podem deixar passar aquesta oportunitat. Hem de guanyar, és el nostre Mundial.

Només queden quatre minuts per al final i a la pista les defenses lluiten de manera ferotge i infatigable, no afluixen. És un d’aquests moments pel qual has treballat «tota la vida» i en què sents que totes les hores d’entrenaments durs han de donar el seu fruit.

I només hi haurà un equip guanyador.

Tenim un avantatge de cinc punts, 69-64. Perdem la possessió i Pablo Prigioni intenta retallar la distància al marcador. I després Manu Ginóbili. Un cop, dos cops. Els argentins fallen dues vegades consecutives, però aconsegueixen el rebot ofensiu per tenir una altra oportunitat d’anotar. No n’hi haurà cap altra! El següent és meu: capturo el meu onzè rebot entre manotades i l’urpa d’Andrés Nocioni, un jugador duríssim en defensa que no es dona mai per vençut. Arriba tard i li cau la quarta.

Veig onejar les banderes albicelestes i rojigualdas al pavelló, amb passió.

Possessió important. José Manuel Calderón puja la pilota. La bota, l’amaga i s’escora cap al costat dret del perímetre. Surto del pal baix per bloquejar-lo i… falta en atac! Meva. La quarta. La quarta!

3:16 per al final. Tan a prop. I tan lluny. Una més, una falta més i a casa. Pepu Hernández em mira des de la banqueta amb una expressió de contenció i saviesa.

És la quarta i encara queda molt partit. Li dic a l’entrenador que no amb el cap i que sí amb els ulls. Rudy Fernández em reemplaça. Estrenyo la tovallola, agafo amb força una ampolla i m’assec a la banqueta. Les dues aficions rugeixen al Saitama Super Arena. El soroll és eixordador. Aquest és un d’aquells moments que somies viure algun dia, a un pas de jugar una final històrica, inèdita, irrepetible… El somni de les nostres vides. Guanyar un Mundial! El preàmbul d’una final en un pavelló ple

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta