Loading...

TEMPESTA D'ESPASES (CANçó DE GEL I FOC 3)

George R.R. Martin  

0


Fragmento

Índex

 

Coberta

Portadeta

Índex

Dedicatòria

Mapes

Nota sobre la cronologia

Pròleg

Jaime

Catelyn

Arya

Tyrion

Davos

Sansa

Jon

Daenerys

Bran

Davos

Jaime

Tyrion

Arya

Catelyn

Jon

Sansa

Arya

Samwell

Tyrion

Catelyn

Jaime

Arya

Daenerys

Bran

Davos

Jon

Daenerys

Sansa

Arya

Jon

Jaime

Tyrion

Samwell

Arya

Catelyn

Davos

Jaime

Tyrion

Arya

Bran

Jon

Daenerys

Arya

Jaime

Catelyn

Samwell

Arya

Jon

Catelyn

Arya

Catelyn

Arya

Tyrion

Davos

Jon

Bran

Daenerys

Tyrion

Sansa

Tyrion

Sansa

Jaime

Davos

Jon

Arya

Tyrion

Jaime

Sansa

Jon

Tyrion

Daenerys

Jaime

Jon

Arya

Samwell

Jon

Tyrion

Samwell

Jon

Sansa

Epíleg

Apèndix

   Els reis i les sever corts

   El Rei al Tron de Ferro

   El Rei al Nord. El Rei del Trident

   El Rei al Mar Estret

   La Reina a l’altra banda del mar

   Rei de les Illes i del Nord

Altres cases majors i menors

   Casa Arryn

   Casa Florent

   Casa Frey

   Casa Lannister

   Casa Martell

   Casa Tully

   Casa Tyrell

   Rebels, bergants i germans jurats

   Els germans jurats de la guàrdia de la nit

   La germandat sense estendards. Una comunitat de bandolers

   Els salvatges, o el poble lliure

Agraïments

Sobre l’autor

Crèdits

Grupo Santillana

 

 

 

 

 

A en John i la Gail, per tot el menjar i el beure que hem compartit.

mapa1.jpeg

mapa2.jpeg

mapa3.jpeg

mapa4.jpeg

Nota sobre la cronologia

 

 

 

 

Cançó de gel i foc està narrada a través dels ulls de personatges que de vegades es troben a centenars o fins i tot milers de quilòmetres de distància. Hi ha capítols que abasten un dia, i d’altres només una hora; n’hi ha que poden allargar-se fins a quinze dies, un mes o mig any. Amb aquesta estructura, és impossible que la narració segueixi estrictament la seqüència d’esdeveniments; de vegades hi ha coses importants que passen simultàniament, a mil llegües de distància.

Pel que fa al volum actual, el lector ha de ser conscient que els primers capítols de Tempesta d’espases no continuen els capítols finals de Xoc de reis, sinó que s’hi superposen. He començat el llibre amb alguns esdeveniments que es produïen al Puny dels Primers Homes, a Aigüesvives, a Harrenhal i al Trident mentre a Port Reial es lliurava la batalla de l’Aigüesnegres, i poc després…

 

George R.R. Martin

Pròleg

 

 

 

 

Feia un dia gris i un fred penetrant, i els gossos no volien seguir el rastre.

La gran gossa negra havia ensumat una vegada les petjades d’ós, s’havia fet enrere i havia tornat amb la canilla, amb la cua entre les cames. Els gossos s’arraulien tots junts amb aire trist a la vora del riu, fuetejats pel vent. En Chett també notava com li travessava totes les capes de llana negra i cuir bullit que l’abrigaven. Feia massa fred per sortir, tant homes com bèsties, però ells eren allà fora. Va torçar la boca i gairebé va notar com els furóncols que li cobrien la cara i el coll es posaven vermells i s’irritaven. «Jo hauria de ser al Mur, sa i estalvi, tenint cura dels maleïts corbs i encenent-li el foc al vell mestre Aemon». Era en Jon Neu, el bord, que li havia pres tot allò, ell i el seu amic gras, en Sam Tarly. Per culpa d’ells dos ara era allà, gelant-se els collons amb una canilla de gossos a les profunditats del bosc encantat.

—Pels set inferns. —Va fer una forta estrebada a les corretges perquè les bèsties estiguessin atentes.— Busqueu, cabrons. Això és una petjada d’ós. Voleu carn, oi? Doncs trobeu-lo!

Però els gossos només es van ajuntar més, sense parar de gemegar. En Chett va fer petar el fuet curt per damunt del cap dels animals, i la gossa negra li va ensenyar les dents.

—La carn de gos podria tenir tan bon gust com la d’ós —la va avisar; l’alè se li quedava gelat amb cada paraula.

En Lark de les Germanes estava dret amb els braços plegats davant del pit i les mans ficades a l’aixella. Duia guants de llana negra, però sempre es queixava que tenia els dits gelats.

—Fa massa fred per anar a caçar, collons —va dir—. Que el bombin, l’ós, no val la pena gelar-nos per ell.

—No podem tornar amb les mans buides, Lark —va dir en veu greu en Paul Petit per entre el pèl castany que li cobria la major part de la cara—. Al Lord Comandant no li farà cap gràcia.

L’homenàs tenia gel sota el nas camús, allà on se li havien gelat els mocs. Una mà enorme dins un gruixut guant de pell agafava amb força l’asta d’una llança.

—Que el bombin, també, el Vell Ós —va dir el de les Germanes, un home prim de trets angulosos i ulls inquiets—. En Mormont serà mort abans no es torni a fer de dia, us en recordeu? Tant és, què li fa o deixa de fer gràcia.

Els ullets negres d’en Paul Petit van parpellejar. Potser sí que se n’havia oblidat, va pensar en Chett; era prou estúpid per oblidar gairebé qualsevol cosa.

—Per què hem de matar el Vell Ós? Per què no ens limitem a marxar i el deixem en pau?

—I et penses que ell ens deixaria en pau? —va dir en Lark—. Ens perseguiria fins que ens trobés. Tu vols que et persegueixin, cap de carabassa?

—No —va dir en Paul Petit—. No vull que em persegueixin, no.

—Llavors el mataràs? —va dir en Lark.

—Sí. —L’homenàs va picar amb la punta de l’asta el terra glaçat de vora el riu.— El mataré. No ens hauria de perseguir.

L’home de les Germanes es va treure les mans de les aixelles i es va adreçar a en Chett.

—Jo dic que hem de matar tots els oficials.

En Chett n’estava tip, d’aquella conversa.

—Ja n’hem parlat. El Vell Ós ha de morir, i en Blane de la Torre de l’Ombra. I també en Grubbs i l’Aethan; mala sort que els hagi tocat la guàrdia; igualment en Dywen i en Bannen, perquè no ens segueixin el rastre, i Ser Garrinet pels corbs. Ells i prou. Els matem sense fer soroll, mentre dormin. Un sol crit i ja hem begut oli, tots plegats. —Tenia els furóncols vermells de ràbia.— Tu fes la teva part i vigila que els teus cosins facin la seva. I tu, Paul, mira de recordar-te’n: és la tercera guàrdia, no la segona.

—La tercera guàrdia —va dir l’homenàs, per entre el pèl i els mocs glaçats—. En Paslleuger i jo. Me’n recordo, Chett.

Aquella nit no hi hauria lluna i s’havien manegat les guàrdies per tal que vuit dels seus fessin de sentinelles, i dos més vigilessin els cavalls. Mai no ho tindrien tan bé. A més, els salvatges els podien atacar qualsevol dia d’aquells. En Chett tenia la intenció de ser ben lluny d’allà abans no passés. Tenia intenció de viure.

Tres-cents germans jurats de la Guàrdia de la Nit havien cavalcat cap al nord, dos-cents del Castell Negre i cent més de la Torre de l’Ombra. Era l’expedició més gran que es recordava, gairebé una tercera part dels homes de la Guàrdia. Volien trobar en Ben Stark, Ser Waymar Royce i tots els altres exploradors que havien desaparegut, i esbrinar per què els salvatges estaven abandonant els seus poblets. Bé, no sabien més de l’Stark i d’en Royce que quan havien sortit del Mur, però havien descobert on havien anat a petar tots els salvatges: a les altures gelades dels Ullals Gebrats, deixats de la mà dels déus. Ja s’hi podien quedar fins a la fi dels temps, que a en Chett no li picarien els furóncols.

Però no. Ara baixaven. Per l’Aigualletosa. En Chett va alçar els ulls i allà el tenia. Les vores de roca del riu estaven cobertes de gel i un flux constant d’aigua blanquinosa baixava dels Ullals Gebrats. I ara en Mance Rayder i els seus salvatges baixaven pel mateix camí. En Thoren Smallwood havia tornat a corre-cuita feia tres dies. Mentre explicava al Vell Ós el que havien vist els exploradors, un dels seus homes, en Kedge Ullblanc, ho explicava a la resta dels germans.

—Encara són a dalt de les muntanyes, però vénen cap aquí —va dir en Kedge mentre s’escalfava les mans a la foguera—. La mala pècora de la Harma Cap de Gos va a l’avantguarda. En Goady va entrar d’amagat al seu campament i la va veure clarament a la vora del foc. El ximplet d’en Tumberjon se la volia carregar amb una fletxa, però l’Smallwood va tenir més senderi.

—Sabries dir quants n’hi havia? —va preguntar en Chett, després d’escopir.

—Molts i molts. Vint mil, potser trenta mil, no ens vam quedar a comptar-los. La Harma en tenia cinc-cents a l’avantguarda, tots a cavall.

Els homes del voltant del foc van intercanviar mirades neguitoses. Era molt estrany trobar ni tan sols una dotzena de salvatges a cavall, i ara n’hi havia cinc-cents…

—L’Smallwood ens va enviar a en Bannen i a mi a fer la volta a l’avantguarda per fer un cop d’ull al gruix dels salvatges —va continuar en Kedge—. No s’acabaven mai. Es mouen a poc a poc, com una glacera, unes dues llegües i mitja per dia, però tampoc no sembla que vulguin tornar als seus pobles. Més de la meitat eren dones i nens, i portaven el bestiar: cabres, ovelles, fins i tot urs arrossegant trineus. Anaven carregats de bales de pell i carn, gàbies amb pollastres, mantegueres, torns de filar, totes les seves pertinences de merda. Les mules i els rossins anaven tan carregats que semblava que se’ls trencaria l’espinada. I les dones també.

—I segueixen el curs de l’Aigualletosa? —va preguntar en Lark de les Germanes.

—És el que acabo de dir, oi?

Si seguien l’Aigualletosa haurien de passar pel costat del Puny dels Primers Homes, l’antic fort circular on havia acampat la Guàrdia de la Nit. Qualsevol home amb una mica de seny s’adonaria que ara tocava desmuntar les tendes i retirar-se de tornada al Mur. El Vell Ós havia reforçat el Puny amb estaques esmolades, rases i espinacs de ferro, però davant d’un exèrcit com aquell tot allò era inútil: si es quedaven allà, els envoltarien i els aixafarien.

I el que volia fer en Thoren Smallwood era atacar. En Donnel Hill el Dolç era l’escuder de Ser Mallador Locke, i feia dues nits l’Smallwood havia anat a la tenda d’en Locke. Ser Mallador havia estat del mateix parer que el vell Ser Ottyn Wythers, a favor d’una retirada al Mur, però l’Smallwood el volia convèncer del contrari.

—Aquest Rei d’Enllà del Mur mai no esperarà trobar-nos tan al nord —havia dit, segons explicava en Donnel el Dolç—. I el seu gran exèrcit és una horda que s’arrossega, carregada de boques inútils que no saben per quin extrem s’agafa una espasa. Un bon cop els traurà totes les ganes de lluitar i els enviarà udolant de tornada als caus, d’on no sortiran fins d’aquí a cinquanta anys.

«Tres-cents contra trenta mil». Per a en Chett allò era simplement una bogeria, i el fet que Ser Mallador s’hagués deixat convèncer, una bogeria encara més gran. I ara tots dos junts estaven a punt de convèncer el Vell Ós.

—Si esperem massa, perdrem aquesta oportunitat, i no la tornarem a tenir —deia l’Smallwood a tothom que l’escoltava.

Ser Ottyn Wythers s’hi oposava amb l’argument següent:

—Som l’escut que guarda els regnes dels homes. I l’escut no es llança sense tenir un bon motiu.

—En un combat a espasa, la millor defensa és el cop veloç que mata l’enemic, i no agemolir-se darrere l’escut —responia en Thoren Smallwood.

Però ni l’Smallwood ni en Wythers no eren el comandant. Era Lord Mormont, i en Mormont esperava els altres exploradors que havia enviat, en Jarman Buckwell i els homes que havien pujat per l’Escala del Gegant, i en Qhorin Mitjamà i en Jon Neu, que havien anat a investigar el pas dels Gemecs. Però en Buckwell i el Mitjamà trigaven a tornar. «El més segur és que siguin morts». En Chett s’imaginava en Jon Neu estès al cim d’alguna muntanya desolada, blau i glaçat, amb una llança dels salvatges clavada al cul de bastard. La idea el va fer somriure. «Espero que també hagin matat el seu maleït llop».

—Aquí no hi ha cap ós —va decidir bruscament—. Només és una petjada vella i prou. Tornem al Puny.

L’estirada dels gossos gairebé el va fer caure; els animals tenien tantes ganes de tornar com ell. Potser es pensaven que els donaria menjar. En Chett no va poder evitar riure. Ja feia tres dies que no els donava menjar, perquè estiguessin afamats i de mal humor. Aquella nit, abans de fugir a l’empara de la foscor, els deixaria anar entre els cavalls, després que en Donnel Hill el Dolç i en Karl el Garrell tallessin les cordes que els lligaven. «Tindran gossos grunyint i cavalls terroritzats per tot el Puny, corrent per damunt dels focs, saltant el mur circular i trepitjant les tendes». Amb tota aquella confusió, podien passar hores abans que algú s’adonés que faltaven catorze germans.

En Lark n’havia volgut portar el doble, però què es podia esperar d’un idiota de les Germanes amb l’alè pudent de peix? Un murmuri a l’orella equivocada, i et podies trobar amb el cap tallat en un tres i no res. No, catorze era una bona quantitat, suficients per fer el que calia fer però no tants per no poder mantenir-ho en secret. En Chett havia reclutat personalment la majoria. En Paul Petit era dels seus; l’home més fort del Mur, tot i ser més lent que un caragol mort. Una vegada li havia trencat l’espinada a un salvatge d’una abraçada. També tenien el Punyal, que es deia com la seva arma preferida, i l’homenet gris que els germans anomenaven Paslleuger, que de jove havia violat un centenar de dones, i a qui li agradava presumir que cap d’elles no l’havia vist ni sentit fins que els l’havia endinyat.

El pla era d’en Chett. Ell era el llest; s’havia passat quatre anys ben bons de majordom del mestre Aemon abans que el fill de puta d’en Jon Neu li hagués pres la feina per donar-la a aquell porc grassonet amic seu. Quan matés en Sam Tarly aquella nit, tenia pensat murmurar-li «Dóna records a Lord Neu de part meva» a cau d’orella, abans de tallar-li el coll a Ser Garrinet i veure com la sang li sortia a borbolls per entre les capes de llard. En Chett coneixia els corbs i per tant no hi tindria problemes, com tampoc amb en Tarly. Només tocar-lo el ganivet, aquell covard es pixaria a les calces i es posaria a ploriquejar. «Que supliqui per salvar la vida, que no servirà de res». Després de tallar-li el coll, obriria les gàbies i espantaria els ocells, perquè no poguessin enviar cap missatge al Mur. El Paslleuger i en Paul Petit matarien el Vell Ós, el Punyal es faria càrrec d’en Blane, i en Blane i els seus cosins farien callar en Bannen i el vell Dywen, per evitar que els seguissin el rastre. Feia quinze dies que acumulaven menjar, i en Donnel el Dolç i en Karl el Garrell tindrien cavalls a punt. Amb la mort d’en Mormont, el comandament passaria a Ser Ottyn Wythers, un home vell, esgotat i carregat de xacres. «Fugirà corrents cap al Mur abans no es pongui el sol, i tampoc no malgastarà homes perseguint-nos».

Els gossos l’estiraven mentre avançaven per entre els arbres. En Chett veia com el Puny s’alçava entre la verdor. El dia era tan fosc que el Vell Ós havia fet encendre les torxes, en un gran cercle que cremava al llarg de tot el mur circular que coronava el cim del turó rocós i escarpat. Els tres homes van travessar un rierol. L’aigua era freda com el glaç i hi havia clapes de gel estenent-se per la superfície.

—Jo aniré cap a la costa —li va confiar en Lark de les Germanes—. Amb els meus cosins. Ens construirem una barca i tornarem cap a casa, a les Germanes.

«I a casa sabran que sou desertors i us tallaran el cap», va pensar en Chett. Un cop pronunciat el jurament, era impossible abandonar la Guàrdia de la Nit. A qualsevol lloc dels Set Regnes, t’atrapaven i et mataven.

Ara bé, hi havia l’Ollo Maescapçada, que parlava de tornar a Tyrosh, on afirmava que els homes no perdien la mà per robar honradament una miqueta, ni els enviaven a congelar-se tota la vida si els trobaven al llit amb l’esposa d’un cavaller. En Chett havia sospesat la possibilitat d’anar amb ell, però no parlava la seva llengua de nenes. I què hi podria fer ell, a Tyrosh? S’havia criat al Fangar de la Bruixa, i no havia après res que es pogués considerar un ofici. El pare s’havia passat la vida treballant als camps dels altres i recollint sangoneres. Es despullava completament, tret d’un tapall de cuir gruixut, i es ficava a l’aigua tèrbola. Quan en sortia, anava cobert de sangoneres, des dels mugrons fins als turmells. De vegades feia que en Chett l’ajudés a arrencar-se-les. Una vegada se n’hi havia enganxat una al palmell de la mà i l’havia esclafat contra una paret, mort de fàstic. El pare li va clavar una pallissa. Els mestres compraven les sangoneres a un penic la dotzena.

En Lark podia tornar a casa si volia, i també el tyroshià de merda, però en Chett no. No pensava tornar a veure el Fangar de la Bruixa en sa vida. En canvi, li havia agradat l’aspecte de la Torrassa de Craster. En Craster hi vivia com un senyor, per què no fer el mateix? Allò sí que tindria gràcia. En Chett, el fill de l’home de les sangoneres, convertit en un senyor amb una torrassa. El seu estendard podria ser una dotzena de sangoneres en un camp rosa. Però per què conformar-se a ser un senyor? Potser hauria de ser rei. «En Mance Rayder va començar sent un corb. Jo també podria ser rei, com ell, i buscar-me unes quantes dones». En Craster en tenia dinou, sense comptar les joves, les filles amb qui encara no havia anat al llit. La meitat de les dones eren velles i lletges com en Craster, però tant li feia. En Chett posaria les velles a treballar per a ell, cuinant, netejant, arrencant pastanagues i donant menjar als porcs, mentre les joves li escalfaven el llit i li donaven fills. En Craster no hi tindria res a dir, sobretot després d’una abraçada d’en Paul Petit.

Les úniques dones que en Chett havia conegut eren les putes que havia pagat a Vila del Talp. De jove, les noies del poble li miraven una vegada la cara, amb els furóncols i la llúpia, i se n’apartaven amb repugnància. La pitjor era la porca de la Bessa. S’havia obert de cames amb tots els nois del Fangar de la Bruixa. I per què no amb ell?, va pensar. Fins i tot es va passar un matí collint flors silvestres perquè havia sentit a dir que li agradaven, però ella se n’havia rigut i li havia dit que abans es ficaria al llit amb les sangoneres del seu pare que amb ell. Va parar de riure quan li va clavar el ganivet. Va ser molt agradable veure l’expressió a la cara de la noia, de manera que va treure el ganivet i l’hi va tornar a clavar. Quan el van atrapar, a prop de Setrierols, el vell Lord Walder Frey no s’havia molestat ni a anar-lo a jutjar en persona. Havia enviat un dels seus bastards, un tal Walder Rius, i el següent que va saber en Chett era que anava cap al Mur amb el dimoni negre i pudent d’en Yoren. Li van prendre tota la vida per un sol moment de plaer.

Però ara la pensava recuperar, i de passada quedar-se amb les dones d’en Craster. «El vell salvatge recargolat té raó. Si vols que una dona sigui la teva esposa, simplement la prens, i res de portar-li flors pensant que potser així no s’adonarà dels teus maleïts furóncols». En Chett no pensava repetir aquell error.

Sortiria bé, es va prometre per enèsima vegada. «Sempre que sortim sense que ens descobreixin». Ser Ottyn es dirigiria al sud, cap a la Torre de l’Ombra, el camí més curt per tornar al Mur. «A nosaltres no ens farà cas, en Wythers, ell només voldrà tornar sa i estalvi». En Thoren Smallwood, en canvi, insistiria a atacar, però la prudència de Ser Ottyn estava massa arrelada, i ell era l’oficial superior. «De tota manera, tant li fa. Quan haguem marxat, l’Smallwood pot atacar qui vulgui. A nosaltres què ens importa? Si cap d’ells no torna al Mur, a nosaltres no ens buscarà mai ningú, es pensaran que som morts com els altres». Era una idea nova, i per un moment el va temptar. Però perquè l’Smallwood aconseguís el comandament haurien de matar Ser Ottyn i també Ser Mallador Locke, i tots dos estaven ben acompanyats dia i nit… No, era un risc massa gran.

—Chett —va dir en Paul Petit mentre pujaven fatigosament per un sender pedregós entre sentinelles i pins soldat—, què farem amb l’ocell?

—Quin cony d’ocell? —L’última cosa que volia en aquell moment era un cap de carabassa xerrant d’un ocell.

—El corb del Vell Ós —va dir en Paul Petit—. Si matem el Comandant, qui donarà menjar a l’ocell?

—I a qui collons li importa? Mata també l’ocell, si vols.

—No vull fer mal a cap ocell —va dir l’homenàs—. Però aquell ocell sap parlar. I si explica el que hem fet?

En Lark de les Germanes es va posar a riure.

—En Paul Petit, que té el cap més dur que les muralles d’un castell.

—Tu calla —va dir en Paul Petit en to amenaçador.

—Paul —va dir en Chett abans que l’homenàs s’enfadés massa—, quan trobin el vell estès en un bassal de sang i amb un tall al coll, no necessitaran que cap ocell els digui que algú l’ha mort.

En Paul Petit hi va rumiar un moment.

—És veritat —va admetre—. Llavors, em puc quedar l’ocell? M’agrada.

—És tot teu —va dir en Chett, només per fer-lo callar.

—Sempre ens el podem menjar si passem gana —va suggerir en Lark.

En Paul Petit es va tornar a posar de mal humor.

—Val més que no provis de menjar-te el meu ocell, Lark. Val més que no.

En Chett va sentir veus per entre els arbres.

—Tanqueu les maleïdes boques, tots dos. Gairebé hem arribat al Puny.

Van sortir a prop del vessant oest del turó i van donar la volta cap al sud, on el pendent era més suau. A la vora del bosc hi havia una dotzena d’homes practicant amb els arcs. Havien tallat siluetes als troncs dels arbres, i els estaven tirant fletxes.

—Mireu —va dir en Lark—, un porquet amb un arc.

I certament, l’arquer que tenien més a prop era Ser Garrinet en persona, el noi gras que li havia pres el lloc al costat del mestre Aemon. Només el fet de veure en Samwell Tarly el feia bullir de ràbia. Mai no havia viscut tan bé com quan era el majordom del mestre Aemon. El vell cec no exigia gaire, i a més en Clydas s’ocupava de la major part de les seves necessitats. La feina d’en Chett era fàcil: netejar la corbera, encendre alguna xemeneia, anar a buscar uns quants àpats… i l’Aemon no li havia pegat ni una vegada. «Es pensa que simplement pot arribar i fer-me fora perquè és de casa bona i sap llegir. Potser li demanaré que em llegeixi el punyal abans de tallar-li el coll».

—Aneu passant —va dir als altres—. Jo em vull quedar a mirar.

Els gossos van estirar les corretges, frisant per anar amb ells, a buscar el menjar que es pensaven que els esperava al cim. En Chett va donar una puntada de peu a la gossa i allò els va calmar una mica.

Va mirar des dels arbres com el noi gras es barallava amb un arc llarg tan alt com ell, amb una ganyota de concentració a la cara de lluna vermella. Tenia tres fletxes clavades a terra davant seu. En Tarly va posar una fletxa a l’arc i el va tibar, va aguantar un llarg moment mentre intentava apuntar, i la va deixar anar. La sageta va desaparèixer entre la verdor. En Chett va riure en veu alta, amb un esbufec de fàstic i satisfacció.

—Aquesta no la trobarem mai, i acabarà sent culpa meva —va declarar l’Edd Tollett, el sorrut escuder de cabells grisos a qui tothom anomenava Edd el Penes—. Sempre que es perd alguna cosa em miren a mi, des d’aquella vegada que vaig perdre el cavall. Era inevitable. Era un cavall blanc i nevava, què esperaven?

—Aquesta se l’ha endut el vent —va dir en Grenn, un altre amic de Lord Neu—. Mira d’aguantar l’arc ben quiet, Sam.

—Pesa molt —es va queixar el noi gras, però igualment va agafar la segona fletxa. Va sortir molt alta, i va passar volant entre les branques deu peus per damunt del blanc.

—Crec que has fet caure una fulla d’aquell arbre —va dir l’Edd el Penes—. La tardor ja les fa caure prou de pressa, no cal que l’ajudis. —Va sospirar.— I tots sabem què ve després de la tardor. Pels déus, quin fred que tinc. Tira l’última fletxa, Samwell, crec que la llengua se m’està congelant enganxada al paladar.

Ser Garrinet va abaixar l’arc, i en Chett va pensar que es posaria a plorar com un nen.

—És massa difícil.

—Posa la fletxa, tensa l’arc i deixa-la anar —va dir en Grenn—. Endavant.

Obedient, el noi gras va arrencar l’última fletxa de terra, la va posar a l’arc, el va tensar i la va deixar anar. Ho va fer de pressa, sense entretenir-se a aclucar els ulls i apuntar com els primers dos cops. La fletxa va tocar la part inferior del pit de la silueta dibuixada amb carbó i es va quedar clavada, tremolant.

—L’he tocat. —Ser Garrinet semblava molt sorprès.— Ho has vist, Grenn? Mira, Edd, l’he tocat.

—L’hi has clavat entre les costelles, diria jo —va afirmar en Grenn.

—L’he matat? —va voler saber el noi gras.

—Potser li hauries perforat un pulmó, si tingués pulmó —va dir en Tollett arronsant les espatlles—. En general, la majoria dels arbres no en tenen. —Va agafar l’arc que en Sam tenia a les mans.— He vist tirs pitjors, però. Sí, i fins i tot n’he fet uns quants.

Ser Garrinet estava radiant d’alegria. En veure’l, es podria pensar que realment havia fet alguna cosa. Però quan va veure en Chett i els gossos, el somriure va desaparèixer completament.

—Has tocat un arbre —va dir en Chett—. Ja veurem com ho fas quan es tracti dels nois d’en Mance Rayder. Ells no es quedaran ben drets amb els braços estesos i remor de fulles, i ara. Vindran corrents directament cap a tu, de cara, cridant, i em jugo alguna cosa que et pixaràs a les calces. Un d’ells et clavarà la destral ben bé entre aquests ullets de porc. L’última cosa que sentiràs serà el cop que farà quan se’t clavi al crani.

El grassonet tremolava. L’Edd el Penes li va posar la mà a l’espatlla.

—Germà —va dir solemnement—, el fet que et passés a tu no vol dir que en Samwell hagi de patir el mateix.

—De què em parles, Tollett?

—La destral que et va obrir el cap. És veritat que la meitat del cervell et va caure a terra i els gossos se’l van menjar?

El gran brètol d’en Grenn va riure, i fins i tot en Samwell Tarly va aconseguir somriure una miqueta. En Chett va donar un cop de peu al gos que tenia més a prop, va estirar les corretges i va començar a pujar pel turó. «Ja pots somriure tant com vulguis, Ser Garrinet. A veure qui riu aquesta nit». Tant de bo tingués temps de matar també en Tollett. «Un ximplet pessimista amb cara de cavall, això és ell».

La pujada era dura, fins i tot per aquell costat del Puny, el que tenia el pendent més suau. A mig camí els gossos es van posar a bordar i a tibar les corretges, pensant-se que aviat menjarien. En canvi, van tornar a tastar la bota d’en Chett, a més d’un espetec del fuet per a la bèstia grossa i lletja que li havia ensenyat les dents. Quan els va haver lligat, va anar a informar.

—Les petjades eren allà, tal com havia dit el Gegant, però els gossos no han volgut seguir la pista —va dir a en Mormont davant de la gran tenda negra del Comandant—. Allà a baix, al riu, podrien ser petjades velles.

—Llàstima. —El Lord Comandant Mormont tenia el cap calb i una gran barba grisa i despentinada, i sonava tan cansat com semblava.— Ens hauria anat bé una mica de carn fresca.

—Carn, carn, carn —va repetir el corb que duia a l’espatlla, movent el cap amunt i avall.

«Podríem coure els gossos de merda», va pensar en Chett, però va mantenir la boca tancada fins que el Vell Ós el va acomiadar. «I aquest és l’últim cop que hauré d’acotar el cap davant seu», es va dir amb satisfacció. Li va semblar que encara feia més fred, cosa que hauria jurat que era impossible. Els gossos s’arraulien tristament tots junts damunt del fang dur i glaçat, i en Chett va mig tenir la temptació de ficar-se entre ells. En lloc d’això, es va embolicar la part de baix de la cara amb una bufanda de llana negra; només va deixar una clivella per a la boca entre volta i volta. Va descobrir que si es movia mantenia millor l’escalfor, i va recórrer lentament el perímetre amb un manyoc de fullamarga, que va anar compartint amb els germans negres que feien guàrdia mentre escoltava el que tenien a dir. El seu pla no incloïa cap home del torn de guàrdia de dia; tot i això, va pensar que estaria bé tenir una idea del que pensaven.

Principalment, pensaven que fotia un fred que pelava.

Les ombres s’allargaven i s’aixecava el vent, que passava tremolant entre les pedres del mur circular amb un soroll agut.

—No suporto aquest soroll —va dir el Gegant, un home menut—. Sona com si hi hagués un nadó entre els matolls, i plorés demanant llet.

Quan va acabar de fer la volta i va tornar amb els gossos, va trobar en Lark, que l’esperava.

—Els oficials tornen a ser a la tenda del Vell Ós, i discuteixen com bojos.

—És molt propi d’ells —va dir en Chett—. Són tots nobles, tret d’en Blane, i s’emborratxen amb paraules en lloc de vi.

—El gran pallús no para de xerrar de l’ocell —el va avisar en Lark, acostant-se més i mirant al voltant per assegurar-se que no hi havia ningú a prop—. Ara pregunta si hem guardat gra per a la maleïda bèstia.

—És un corb —va dir en Chett—. Menja cadàvers.

—El seu, potser? —va dir en Lark amb una ganyota.

«O el teu». A en Chett li semblava que l’homenàs els feia més falta que en Lark.

—No et preocupis més per en Paul Petit. Fes la teva feina, que ell farà la seva.

El capvespre s’apropava lentament pels boscos quan finalment es va lliurar de l’home de les Germanes i va seure a esmolar l’espasa. Amb els guants posats era una feina molt fotuda, però no se’ls pensava treure. Amb el fred que feia, qualsevol ximplet que toqués l’acer amb la mà nua hi deixaria un tros de pell.

Els gossos van gemegar quan es va pondre el sol. Els va donar aigua i renecs.

—Mitja nit més, i us podreu buscar un banquet tots sols. —Ell ja sentia l’olor del sopar.

En Dywen estava xerrant al costat del foc on cuinaven quan en Chett va recollir el seu tros de pa sec i un bol de sopa de mongetes i cansalada de mans d’en Hake, el cuiner.

—Al bosc hi ha massa silenci —deia el vell guardabosc—. No se senten granotes a prop del riu, ni mussols volant de nit. Mai no havia sentit un bosc tan mort.

—Les teves dents sí que sonen mortes —va dir en Hake.

—Tampoc no hi ha llops. —En Dywen va fer petar les dents de fusta.— Abans n’hi havia, però ara ja no. On deuen haver anat?

—A algun lloc on faci calor —va dir en Chett.

De la dotzena llarga de germans que seien a la vora del foc, quatre eren dels seus. Mentre menjava, va dedicar una llarga mirada de cua d’ull a cadascun d’ells, per veure si algun donava senyals de fer-se enrere. El Punyal semblava prou tranquil; seia sense dir res i esmolava l’arma, com feia cada nit. I en Donnel Hill el Dolç no parava de fer broma. Tenia les dents blanques, els llavis gruixuts i vermells i uns rínxols rossos que deixava caure hàbilment per damunt de les espatlles. Afirmava que era el fill bord d’un Lannister. Potser era veritat. A en Chett no li interessaven gens els nens macos, ni els bastards, però en Donnel el Dolç semblava capaç de mantenir-se ferm.

No estava tan segur del guardabosc que els germans anomenaven el Xerrac, més pels roncs que feia que per res que tingués a veure amb la fusta. Ara mateix, semblava tan neguitós que potser no tornaria a roncar mai. I en Maslyn estava pitjor. En Chett veia com la suor li regalimava per la cara, tot i el vent gelat. Les gotes d’humitat brillaven com petites joies a la llum del foc. En Maslyn tampoc no menjava, només mirava les sopes com si l’aroma li fes venir ganes de vomitar. «L’hauré de vigilar», va pensar en Chett.

—Assemblea! —El crit va sorgir de sobte, d’una dotzena de goles, i ràpidament es va escampar per tot el campament del turó.— Homes de la Guàrdia de la Nit! Reunió al foc central!

Arrufant les celles, en Chett es va acabar la sopa i va seguir els altres.

El Vell Ós estava dret davant del foc amb l’Smallwood, en Locke, en Wythers i en Blane formant una renglera darrere seu. En Mormont duia una capa gruixuda de pell negra i el seu corb, agafat a l’espatlla, es netejava les plomes negres. «Això no portarà res de bo». En Chett es va obrir pas entre en Bernarr el Bru i uns homes de la Torre de l’Ombra. Quan tots es van haver reunit, tret dels sentinelles dels boscos i els guàrdies del mur circular, en Mormont es va escurar la gola i va escopir. L’escopinada es va gelar abans de tocar a terra.

—Germans! —va dir—. Homes de la Guàrdia de la Nit!

—Homes! —va cridar el corb—. Homes! Homes!

—Els salvatges s’han posat en marxa, i segueixen el curs de l’Aigualletosa per baixar de les muntanyes. En Thoren creu que l’avantguarda arribarà d’aquí a tres dies. Els saquejadors amb més experiència aniran amb la Harma Cap de Gos en aquesta avantguarda. El més probable és que la resta formi la rereguarda, o cavalqui a prop d’en Mance Rayder en persona. Fora d’això, els guerrers estaran molt dispersos per tot el grup. Tenen bous, mules, cavalls…, però molt pocs. La majoria aniran a peu, mal armats i sense entrenament. Si porten armes, és més fàcil que siguin de pedra i os que no d’acer. Arrosseguen dones, criatures, ramats de cabres i ovelles i també totes les seves pertinences. En resum, encara que són nombrosos, són vulnerables… i, cosa més important, no saben que som aquí. O almenys hem de resar per això.

«Ho saben», va pensar en Chett. «I tant que ho saben, sac de pus vell i fastigós, tan segur com que al matí surt el sol. En Qhorin Mitjamà no ha tornat, oi? I en Jarman Buckwell tampoc. Si han atrapat algun dels seus homes, saps molt bé que els salvatges ja els hauran fet cantar un parell de cançonetes».

L’Smallwood va fer un pas endavant.

—En Mance Rayder vol trencar el Mur i portar la guerra i la sang als Set Regnes. Bé, a aquest joc hi poden jugar dos. Demà al matí li portarem la guerra a ell.

—Cavalcarem a l’alba amb totes les nostres forces —va dir el Vell Ós mentre un murmuri recorria l’assemblea. Ens dirigirem cap al nord, i farem la volta per l’oest. Quan girem, ja farà molt que la Harma haurà passat el Puny. Els contraforts dels Ullals Gebrats són plens de valls estretes i tortuoses, ideals per a les emboscades. La seva columna s’allargarà durant més d’una llegua. Els caurem al damunt des de diversos punts alhora, i els farem jurar que som tres mil, i no tres-cents.

—Els atacarem amb força i fugirem abans que la seva cavalleria pugui formar i plantar cara —va dir en Thoren Smallwood—. Si ens persegueixen, els farem donar voltes fins que ens perdin la pista, i aleshores farem mitja volta i atacarem un altre punt de la columna. Els cremarem els carros, dispersarem els ramats i en matarem tants com puguem. En Mance Rayder mateix, si el trobem. Si es dispersen i tornen als seus caus, haurem guanyat. Si no, els perseguirem fins a arribar al Mur, i procurarem que deixin un rastre de morts al llarg de tot el camí.

—Però n’hi ha milers! —va exclamar algú darrere en Chett.

—Acabarem morts. —Era la veu d’en Maslyn, que estava verd de por.

—Morts —va xisclar el corb d’en Mormont bellugant les ales negres—. Morts, morts, morts.

—Molts de nosaltres, sí —va dir el Vell Ós—. Potser tots. Però com va dir un altre Lord Comandant fa mil anys, és per això que ens vesteixen de negre. Recordeu el vostre jurament, germans. Perquè som les espases en la foscor, els guaites de les muralles…

—El foc que crema contra el fred. —Ser Mallador Locke va desembeinar l’espasa.

—La llum que porta l’albada —van respondre altres, i més espases van sortir de les beines.

Aleshores tothom va desembeinar, i hi va haver gairebé tres-centes espases alçades i veus que cridaven:

—El corn que desperta els dorments! L’escut que guarda els regnes dels homes!

En Chett no va tenir més remei que afegir la seva veu a les altres. L’alè dels homes formava una boirina i la llum del foc feia brillar l’acer. Li va agradar veure com en Lark, el Paslleuger i en Donnel Hill el Dolç també s’hi afegien, com si fossin igual de ximplets que la resta. Ben fet. No tenia cap sentit cridar l’atenció, ara que faltava tan poc perquè arribés el moment.

Quan es van acabar els crits, va sentir el soroll del vent burxant el mur circular. Les flames es van bellugar i tremolar, com si elles també tinguessin fred, i en aquell silenci inesperat el corb del Vell Ós va grallar amb força i va tornar a dir:

—Morts!

«És un ocell llest», va pensar en Chett mentre els oficials els donaven permís per retirar-se i els recomanaven que aquella nit fessin un bon àpat i descansessin. En Chett es va arrossegar a sota de la seva pila de pells vora els gossos, amb el cap ple de coses que podien anar malament. I si aquell coi de jurament feia que un dels seus homes canviés d’opinió? I si en Paul Petit es confonia i intentava matar en Mormont durant la segona guàrdia en lloc de la tercera? O en Maslyn s’acovardia, o algú els delatava, o…

Sense voler, es va quedar escoltant la nit. Era veritat que el vent sonava com el plor d’un nadó, i de tant en tant sentia veus d’homes, el renill d’un cavall, l’espetec d’un tronc en cremar-se. Però res més. «Quin silenci».

Va veure la cara de la Bessa flotant davant seu. «No era el ganivet, el que et volia clavar», volia dir a la noia. «Et vaig collir un pom de

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta