Loading...

TIGRES DE VIDRE

Toni Hill  

0


Fragmento

Pròleg

Del llit estant, el silenci de la casa se li fa anòmal, poc acollidor, i descansa els peus nus a terra sense saber ben bé l’hora que és. Es belluga a poc a poc, nota el cap espès després d’una migdiada profunda. El parquet no és pas fred, i tot i així busca les sabatilles abans d’aixecar-se. Ho fa en dos temps, l’esquena necessita uns segons per estirar-se del tot; després camina lentament fins a la porta. Quan surt al passadís es queda quiet, desconcertat perquè la distribució de l’espai no li acaba d’encaixar. Portes equivocades que recorren un passadís massa llarg, massa buit. Portes blanques que amaguen forats negres.

Que és el pis nou, collons, murmura entre dents, i, ara sí, avança amb el pas més decidit cap a la cuina. Té la gola seca i se serveix un got d’aigua fresca que li aconsegueix aclarir les idees. Encén el llum; el fluorescent fa pampallugues abans d’il·luminar a contracor el rellotge de paret, que marca un quart i cinc de nou, i es pregunta, perplex, com pot haver dormit tant. De sobte, la quietud que l’envolta li torna a pesar, ara acompanyada de remordiments. La Salud aviat arribarà de la botiga, empipada, i amb raó. Al desembre hi ha molta feina a la papereria i ella sola no ho pot portar tot, i encara menys des que van començar a vendre-hi també joguines. Mentrestant, ell s’ha passat la tarda dormint com un soc, somiant amb ves a saber què. Després, a la nit, seran tres quarts de quinze i encara no haurà pogut agafar el son. No és la primera vegada que li passa: caure rodó a mitja tarda, convertir el dia en nit i la nit en vigília, despert com un mussol fins a la matinada. Ja n’hi ha prou de migdiades, es retreu amb severitat, i un atac de tos seca i forta rubrica el seu malestar. És en aquell moment, en plena autoreprimenda, mentre intenta sufocar l’aridesa de la gola amb un segon got d’aigua, que pensa en els nens.

La nena deu estar amb la Salud a la botiga, segur. És un angelet, la criatura, només plora quan té gana. En Joaquín, però, ja hauria d’haver arribat a casa. Ara mateix hauria d’estar mirant la tele o fent els deures, tot i que l’última activitat pertany més al regne dels desitjos que al de les imatges habituals. Encara més: ell va deixar claríssim al seu fill que, durant tot el curs, el volia veure a casa a les set de la tarda. Ja n’hi havia prou de rondar pel carrer fins a l’hora de sopar com l’any passat; i també s’ha acabat suspendre cada dos per tres fins que acaba repetint curs. Què cony li passa a aquest nano?, pensa, tot i que la resposta li ve auto­màticament, més clara que l’aigua. La seva mare. La culpa, mal que li pesi, és de la Salud. S’ha passat els anys malcriant-lo, excusant-lo de tot, desautoritzant els mestres i, sí, a ell també, el seu propi pare, en les comptades ocasions en què ha intentat posar-hi ordre. Se n’adona ara, esclar, quan el càntir ja està esberlat i adobar-lo no serà fàcil, i és inútil retreure-li les discussions que van tenir sobre aquest tema. Inútil i contraproduent. D’aigua passada, molí no en mou, i si per fi tots dos estan d’acord que cal lligar curt el noi, millor no remenar les coses. I, sobretot, actuar en conseqüència.

Triga uns segons a posar-se la jaqueta i a sortir, decidit a emportar-se el noi d’on sigui i a arrossegar-lo fins a casa, si cal a empentes. Si resulta que està amb els amics i li fa passar vergonya, pitjor per a ell. Quan va començar el curs l’hi vaig deixar prou clar: aquest any les coses es faran a la meva manera. I així serà, i tant que sí!

El carrer el rep amb un vent inhòspit, fins i tot fred per ser el mes de desembre, i gronxa els refulgents llums de Nadal. En un gest instintiu, fica les mans a les butxaques de la jaqueta. Se li escapa una imprecació, que a la Salud no li agradaria sentir, quan s’adona que s’ha descuidat d’agafar les claus. Coi de presses. I coi de cap. Accelera el pas fins a la plaça, un dels punts de reunió dels xavals del barri al vespre. Ell els ha vist quan sortia de la papereria: grupets de nois, i també de noies, encadenant un cigarret i un altre, recolzats als bancs com bandades de coloms vagabunds que busquen els racons foscos del parc. En Joaquín acaba de fer catorze anys, i que es prepari si l’enxampa amb un cigarret a la boca. Li clavo un mastegot que el cigarret se’n va terra, ho juro per la Verge Maria, i ja pot venir la Salud a dir-me que si no són maneres, que si a bastonades no s’ensenya ni a les bèsties, que si d’aquesta manera el nen t’agafarà tírria i després no t’explicarà res, i altres històries per l’estil.

Fa el tomb a la plaça per l’interior, fixant-se en els bancs que avui, sorprenentment, estan buits. Li estranya veure una noia negra, més aviat mulata, i s’allunya ràpidament d’ella en sentir que parla sola i crida. Negra i sonada, collons. Ja ho diu la Salud: últimament és impossible viure en aquest barri. Abans, com a mínim, coneixies tothom, deixant de banda si després això era bo o no. Ara… ara de fet no només no ha topat amb cap conegut sinó que de cop i volta no sap on és. Venia de la dreta i ha recorregut tres quartes parts de la circumferència de la plaça, però el que té al davant no és el que hi hauria d’haver. Busca amb la mirada i sospira, tranquil. Els blocs verds queden a mà esquerra, allà és on vivien abans i allà és on en Joaquín continua rondant amb la seva colla de tant en tant. Accelera el pas i travessa el carrer, empès per un vent que no és només climàtic. Sent una frenada i un crit, Avi, aviam si mirem, collons!, però continua sense fer-hi cap cas. Ni al cotxe ni a la gent, que el mira i s’allunya una mica d’ell; ni a una jove rossa que, al contrari que els altres, se li acosta per preguntar-li alguna cosa que ell no es molesta a escoltar.

Perquè ara ja no és la ràbia qui li marca el camí ni les ganes de donar una lliçó a un fill díscol. Ara comença a sentir un nus a l’estómac que gairebé el doblega, com si els budells se li entortolliguessin. A mesura que s’acosta als quatre edificis de color verd, situats l’un davant de l’altre, en diagonal, nota que els ulls se li neguen i no sap per què. I l’udol del vent, que s’esmuny com una serp entre els blocs, es barreja amb un altre que sembla sortir de les seves entranyes i se li emporta totes les forces.

Els genolls li flaquegen, i no té més opció que deixar-se caure a terra. Per què, Joaquín, per què? Per què no m’has fet cas?, creu que crida, però en el fons està xiuxiuejant, mirant cap a una de les finestres del tercer edifici, atordit, penedit d’alguna cosa que no recorda, potser d’alguna cosa que hauria d’haver fet i que ha oblidat; potser d’alguna cosa que va dir i de la qual ja no pot desdir-se, tot i que no sàpiga ben bé de què es tracta. Perquè el cert és que ara mateix no sap res, només sent, i sent un dolor dens que li puja des de l’estómac fins al pit i li talla la respiració. Malgrat el vent fred necessita desprendre’s de la jaqueta; aixecar el cap, obrir la boca per omplir els pulmons d’aire, desfer el crit que li ha quedat travat a la gola. Com una pena sòlida i negra.

Aixequi’s, aixequi’s, sent que li diuen. I algú, la noia amb qui ha topat uns minuts abans, torna a posar-li la jaqueta a les espatlles. Suaument, fent gala de la mateixa gentilesa amb què podria haver tapat un nadó. Ell no ofereix resistència davant d’uns ulls blaus, desconeguts, que el miren. La noia s’ha agenollat davant seu i li diu alguna cosa a cau d’orella: He avisat en Iago, tranquil, ara vindrà. No, no, és en Joaquín. Jo busco en Joaquín. El meu fill. És que no ha tornat a casa. Potser el coneixes, té… si fa no fa, la teva edat. Ella mou el cap i treu una cosa de la butxaca. Tecleja ràpidament, com si estigués davant d’una màquina d’escriure en miniatura. En Iago ara vindrà, repeteix, i ell suposa que això hauria de ser una bona notícia, i de fet així ho sembla, tot i que no tingui gaire clar per què.

—Avi!

Sent unes passes que corren i de sobte s’adona que hi ha més gent. No només la noia rossa sinó dues senyores més, d’edat avançada, i un noi amb una cara que, aquest sí, li resulta decididament familiar. Joaquín!, diu amb un fil de veu, tot i que de seguida s’adona que no és el seu fill. Té els ulls castanys i els cabells més llargs, gairebé fins a les espatlles… Malgrat tot, sent que és amb ell amb qui se n’ha d’anar. Es deixa aixecar, sent que aquell jove, Iago l’anomenen, dona les gràcies a la noia rossa i tranquil·litza les dues dones. Ell el segueix, obedient, pensant que sembla que la història hagi acabat al revés: no és l’adult qui acompanya el jove a casa, estirant-li les orelles per la seva conducta, sinó al contrari. Encara que aquest jove no sigui qui hauria de ser i porti un monopatí a sota el braç.

—On anaves en pijama i sabatilles, amb el fred que fa? —li pregunta el noi—. Quan ho sàpiga la mama es posarà histèrica.

—Qui és la mama?

—La mama. La meva mare. La teva filla, la Miriam.

Ell s’atura un moment. Les paraules d’aquest jove impacten contra els seus pensaments. Li ve una imatge al cap: onades que envesteixen les roques, fuetejant-les sense compassió amb una força insistent però inútil, onades que no aconsegueixen desfer el mur de pedra.

—I la Salud? On és la Salud?

El noi, en Iago, l’agafa per les espatlles.

—Ja comencem? L’àvia Salud és morta. Ja fa uns quants anys. No ho recordo ni jo.

Una altra onada. Un altre embat. Però la roca no cedeix; al contrari, resisteix, caparruda, incapaç de permetre ni una mínima esquerda.

—És morta?

—Sí, ja ho sé. Ara no te’n recordes, però quan tornem a casa i et tranquil·litzis ja ho veuràs tot més clar. Sempre és així.

Malgrat que és un noi jove, hi ha alguna cosa en el seu to de veu que el convenç, però no sap exactament qui és fins que el mirall de l’ascensor li torna la imatge de tots dos. Ell, amb cara de vell boig, de boig vell avergonyit en veure’s en pijama, els pèls blancs del pit traient el nas, fràgils i delators. El seu net, esclar, qui vols que sigui?, al seu costat. Té la mirada trista aquest noi, o potser només reflexiva; en qualsevol cas, en Iago sempre ha estat un noi se­riós i ara és un adolescent introvertit, callat però amable.

—Quants anys tens? —li pregunta.

—Quinze, avi. D’aquí a dos dies et demanaré la moto, o sigui que ja pots començar a estalviar.

Ell somriu. Això sí que ho recorda: li va prometre al seu net una moto quan fes els setze anys, i espera tenir prou memòria per complir la promesa quan arribi l’hora.

L’ascensor es para i en Iago obre la porta del pis. Ell s’atura al llindar, li fa vergonya el que està a punt de dir i s’estima més deixar-ho anar abans que el seu net encengui el llum.

—No l’hi expliquis a la teva mare —li demana—. Per favor.

En Iago no respon, potser a ell també el fa sentir incòmode aquest canvi de papers: un adult reconvertit en nen entremaliat que implora complicitat.

—D’acord —diu per fi—. Però no et tornis a escapar, avi. De debò. Si vols sortir, espera que estiguem per casa la mama o jo, ok?

Tots dos han entrat al pis, que ara ell reconeix a la perfecció. Fa uns mesos que viu aquí amb la seva filla i el net; des que la Miriam es va entestar que no podia continuar vivint sol, tot i que ella es passa el dia treballant a la perruqueria i el sentiment de soledat en el fons només ha minvat una mica.

—Sí, sí. No tornaré a sortir al carrer com avui, de nit. T’ho prometo.

—On anaves? —pregunta en Iago mentre recolza el monopatí a la paret.

Es dirigeixen al menjador, ell dues passes més enrere del net.

—He anat… —Agafa aire abans d’acabar la frase—. He anat a fer un tomb —menteix.

És una mentida deliberada i conscient que no el fa sentir bé, però que no pot evitar. Perquè ara sí que ho sap tot —qui és, on és, per què és allà—, i considera els esdeveniments de fa una hora propis d’un vell trastocat que no té res a veure amb ell. Només un sonat hauria sortit a buscar el seu fill que va morir fa gairebé quaranta anys. Només un sonat hauria repetit els actes d’aquella nit: la maleïda nit del 15 de desembre, quan va recórrer tot el barri, sense descans, buscant el seu Joaquín. Primer enfadat, enrabiat per un noi que se li escapava i a qui no semblava que pogués controlar; després, més endavant, amb el cor en un puny perquè ningú, ni els altres nanos ni les veïnes, una colla d’odioses cotorres, sempre amb l’orella parada, no sabien on podia estar el noi. A estones, per reduir l’angoixa, alimentava la fúria, ja que li resultava una emoció més positiva, més encoratjadora, que la desesperació que amenaçava de vèncer-lo.

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta