Loading...

TOTES LES MEVES VERITATS

Joan Botta i Orfila  

0


Fragmento

DE COM COMENÇA LA HISTÒRIA

Feia més de seixanta anys que tenia el que es podria anomenar una vida normal, i per això no donava importància a unes rutines, a una monotonia, que estaven a punt d’abandonar-lo. En els últims temps, la vida professional li havia somrigut, i el cert és que en Xavier s’ho mereixia. Portava a l’esquena moltíssimes nits quedant-se gairebé l’últim al diari; els companys sovint li havien fet broma dient-li que si es posés un matalàs en algun racó es podria estalviar el lloguer del pis. Havia voltat per mig món; anant on a vegades no volia anar ningú, al principi, i on volia anar tothom, més recentment. Aprenent sempre sobre conflictes eterns. Fent-ho bé. I, en els últims anys, per fi, collint-ne els fruits. Des de feia algun temps li havien penjat l’etiqueta d’expert en internacional. Ho era. També li havien donat una columna esportiva, perquè el futbol també li agradava molt. Ja veieu, doncs, que tot li anava bé, fins que un dia al pobre Xavier li va caure el got de whisky a terra.

—Hòstia!

—Compte, no et tallis, ara!

—Deixa, deixa, que no és res. Ho netejo i me’n poso un altre.

Però quan el pal de fregar va haver fet la seva feina i en Xavier va voler-se servir el whisky del desgreuge, el got va tornar a anar a petar a terra. Maleït sia! Aquest cop ja no ho va netejar. Se’n va anar a dormir de mal humor, amb l’esperança que l’endemà al matí hauria oblidat l’assumpte. Quan es va llevar, aparentment ho havia aconseguit. De seguida ho recordaria, però; en Xavier era d’aquelles persones que es renten les dents abans d’esmorzar, perquè no suporten prendre’s el cafè amb llet amb el regust dels somnis convertit en una llengua pastosa. Aquell dia, però, rentar-se les dents semblava una tasca ingent.

Després de més de seixanta anys fent el que es podria anomenar una vida normal, de sobte aquell matí a en Xavier li va costar moltíssim agafar el pom de la porta per obrir-la; va bolcar la tassa de propaganda on la seva dona i ell deixaven els raspalls i la pasta de dents; es va escaldar amb l’aigua calenta perquè va confondre el blau amb el vermell, i finalment es va embrutar les galtes de pasta abans de ficar-se el raspall a la boca. Un cop a lloc, a més, en Xavier havia oblidat el moviment higiènic que un dia havia estat mecànic, d

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta