Loading...

TRES HIVERNS A LONDRES

Fúlvia Nicolàs Tolosa  

0


Fragmento

1

Ha arribat una carta

 

Barcelona, novembre de 1960

 

Ha arribat una carta. Va en un sobre de paper prim amb la vora tricolor del correu aeri. Una carta gruixuda, amb molts segells de la reina. És per a l’Anita, no per a l’Anna. L’Anita Belaure. Soc jo. Al remitent, les inicials del seu nom i una adreça que no li conec, a Highgate, però és la seva lletra. Un any i mig després, un tros d’ell ha arribat a casa. I ha pujat l’escala fosca, ha rebut un cop d’ull indiferent de la mama, que l’ha deixat en un lloc qualsevol. És a sobre de l’aparador escantonat, al costat del Ciero d’ahir, del cendrer amb la pipa del pare, de la gorra de natació del meu germà.

Al menjador de casa, tacada de cendra, hi ha una carta que ell va escriure a Londres fa uns quants dies. Ha ensumat el dinar, ha vist la constel·lació de volves de pols a la llum del raig de sol que entra per la galeria. Ha sentit la mama xerrant a crits amb la veïna, la dona del bomber, el que es va trobar un feix de bitllets en un incendi. Però ell tot això no ho sap.

S’hi estarà gairebé tot el dia. Mentre faig trucades, repasso un pressupost al despatx i una mosca es passeja sense pressa per sobre el clatell d’en Cunill. Mentre dino amb l’Ernest a Les Comes, fregant-nos els genolls. I encara hi és quan torno a casa al vespre en un autobús brut, ple de cossos cansats i descolorits de final d’hivern.

A dos quarts de nou i cinc obro la porta de casa i penjo l’abric al ganxo del rebedor. El sopar —coliflor, ous durs— és a taula, refredant-se mentre esperem que arribi el papa. La mama seu a la cuina, amb el davantal descordat i la ràdio massa alta.

—Tens una carta —diu assenyalant el menjador—. Una carta de Londres.

Diu «Londres» omplint-se’n la boca, amb una mica d’orgull i una mica de menyspreu, com si Londres fos seu però no n’hi hagués per a tant. Surto a mirar.

La veig de seguida. «Ara no.» «Sisplau, ara no», penso. M’hi atanso amb compte, com si el sobre s’hagués d’obrir de cop i volta, com si hagués de posar-se a cridar el que sigui que hi diu. Me la fico a la butxaca interior de la bossa. Ara no la puc llegir. Ja decidiré què en faig.

Deixo l’abric sobre el llit, em calço les sabatilles però no sento el fred de les rajoles. A la seva habitació, el meu germà Ton llegeix estirat al llit.

—Em sembla que tens correu —em diu.

Deu pensar que és una carta com les altres. Res que pugui ensorrar el món. El meu món.

No la llegiré. No pas ara, que queda un mes i mig per casar-me. Tanco la porta del meu quarto i la deixo amagada a l’escriptori, al fons del calaix del mig.

2

Que tinguis sort

 

Londres, juliol de 1955

 

El papa em va acompanyar fins al vagó, va col·locar la maleta al prestatge i em va dir adeu des de l’andana.

—Que tinguis sort!

Mentre ho deia, el tren va xiular per última vegada i es va posar a poc a poc en marxa.

Vaig sortir de Barcelona el 19 de juliol de 1955 des de l’Estació de França. Jo tenia vint-i-un anys. Ja feia onze dies que era major d’edat, però vaig esperar a anar-me’n que passés l’aniversari del pare. Em va semblar just: ell m’havia acompanyat a comissaria a fer-me el passaport, i m’havia firmat tots els papers sense obrir boca. No va intentar convence’m que em quedés, i l’hi vaig agrair. La mama va fer més comèdia: durant uns dies em va mirar ofesa, després, uns dies dolguda, uns dies trista. I després em va demanar què farien sense el meu sou.

Jo havia decidit que ja no tindria por de res. I no en vaig tenir quan un gendarme em va repassar en silenci la documentació, ni quan a Dover una funcionària anglesa seca i grisa com el seu uniforme em va demanar el permís d’immigració i em va fer un interrogatori: «Sí, vaig a treballar», «Sí, soc infermera», «Sí, vaig al Saint Olave’s Hospital, a Rotherhite», «Sí, he après l’anglès a Barcelona (“Es nota, oi?”)», «No, no sé si penso quedar-me, ja veurem com va». «Ahà», va fer, dubitativa. La vaig mirar als ulls. Va apartar la mirada i em va deixar passar.

Aquesta dona no coneix les monges del Sagrat Cor de Maria. Elles sí que en sabien, de fer por. Quin espant els seus ulls petits i malèfics sota la toca blanca, tan rialleres amb les nenes riques. Amb nosaltres, mai. Les odia

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta