Som a la primavera del 2013. Han passat més de dos anys des de la detenció, i falta poc per al judici. Els doctors Miquel Àngel Sòria i Lluís Borràs, psicòleg i psiquiatre forense respectivament, tenen davant seu el presoner, que manté la mirada baixa i un posat de total resignació.

—Qui és, per a tu, en Joan Vila? —li pregunten.

—No ho sé —respon—. Digui-m’ho vostè.

I com passa tantes vegades en les converses entre metge i pacient, una resposta evasiva és més eloqüent —més sincera— que una afirmació rotunda. Ho saben prou bé els professionals: és més fàcil mentir amb paraules que amb silencis. Les declaracions més categòriques poden contenir trampes, impostures o fingiments, de vegades involuntaris. De fet, Joan Vila Dilmé, de quaranta-vuit anys, està tan acostumat a dir el que els altres volen sentir, ho fa d’una manera tan natural i automàtica, que gairebé no s