Loading...

UN MóN SENSE FI (SAGA ELS PILARS DE LA TERRA 2)

Ken Follett  

0


Fragmento

Prefaci al desè aniversari de l’edició
d’Un món sense fi

 

 

Molts lectors em van demanar que escrigués una continuació d’Els pilars de la Terra; però, què volia dir, això? No pas una altra història sobre construir una catedral, cosa que seria el mateix llibre però amb noms diferents. Vaig pensar en el tema de construir el primer gratacel, però no estava segur de poder recrear la ciutat de Chicago cap al 1880. La idea d’una novel·la sobre la pesta negra va ser una inspiració que em va venir després d’anys de donar-hi voltes.

La pesta negra va ser l’epidèmia més terrible que ha afectat mai la raça humana. Va matar almenys una de cada tres persones a Europa, Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. De seguida em vaig imaginar com hauria devastat la ciutat de Kingsbridge, afectant cada família, de la mateixa manera que la construcció de la catedral havia transformat la vida dels seus habitants feia dos-cents anys.

Quan això passa, quan tinc una idea realment bona per a una història, la sensació que m’envaeix és una barreja d’excitació, ansietat —puc fer-hi justícia?— i una necessitat urgent de posar-m’hi de seguida, ràpid, ara mateix.

I vaig sentir que aquesta podia ser més que una gran història. Els constructors de la catedral van ser innovadors tecnològics, impulsaven constantment més enllà el límit del coneixement humà. La pesta negra, terrible com va ser, va aconseguir una cosa similar: va fer que comencés una revolució en el pensament mèdic. Els remeis supersticiosos tradicionals es van deixar de banda i van agafar protagonisme les teràpies basades en l’evidència, fet que va establir els fonaments de la medicina moderna. Així que la plaga no només va ser un drama enorme, sinó un punt d’inflexió en la història intel·lectual de la humanitat.

Quan tot just començava el procés d’escriptura, vaig fer un viatge de recerca a York per conèixer els orígens de la catedral. Aquell vespre, la Barbara, la meva dona, i jo vam anar a unes vespres corals, i va ser una experiència extraordinària. Molts dels salms acaben amb les paraules: «Com era al principi, ara i sempre, un món sense fi.[1] Amén». A mitja missa, vaig xiuxiuejar a la Barbara:

—Què en penses, d’Un món sense fi, com a títol?

—M’agrada —va respondre.

El llibre que teniu a les mans, o als vostres dispositius, és el més llarg que he escrit fins ara, amb 475.000 paraules, i vaig necessitar tres anys per fer-lo. Esteu a punt de submergir-vos en el món del segle XIV: violent, bàrbar i nauseabund. Hi romandreu durant una bona estona. Gaudiu-lo.

KEN FOLLETT,

febrer del 2017

imagen

Per a la Barbara

PRIMERA PART

1 de novembre
de 1327

1

La Gwenda només tenia vuit anys, però la foscor no li feia gens de por.

En el moment d’obrir els ulls no va veure res, però allò no l’espantava. Sabia on era. Es trobava al priorat de Kingsbridge, al llarg edifici de pedra que anomenaven l’hospital, on descansava a terra en un llit de palla. La seva mare jeia al seu costat, i la Gwenda sabia, per l’olor dolça de llet que li arribava, que estava alletant el nadó que encara no tenia nom. Al costat de la mare hi havia el pare, i més enllà, el germà gran de la Gwenda, en Philemon, que tenia dotze anys.

L’hospital era ple de gom a gom, i tot i que no podia veure les altres famílies que jeien a terra, amuntegades com ovelles en un corral, sentia l’olor acre de l’escalfor de tots aquells cossos. A trenc d’alba seria la festivitat de Tots Sants, que aquest any queia en diumenge i, per tant, un dia especialment assenyalat. Així doncs, aquella nit era la vigília de Tots Sants, una nit perillosa en què esperits malignes vagarejaven amb tota llibertat. De les viles de la contrada havien arribat a Kingsbridge centenars de persones, igual que la família de la Gwenda, per passar la vigília de Tots Sants a l’interior del recinte del priorat i per assistir a la missa a trenc d’alba.

A la Gwenda li feien molt respecte els esperits malignes, com a qualsevol persona de seny; però encara l’espantava molt més el que havia de fer en el transcurs de la missa.

Escrutava la foscor, mirant de no pensar en allò que l’esperava. Sabia que a la paret del davant hi havia una finestra d’arc de mig punt. No hi havia vidre —només els edificis més importants tenien finestres de vidre—, però un drap de lli impedia que entrés l’aire fred de la tardor. Tanmateix, on hi havia la finestra, no hi veia ni tan sols la més lleugera tonalitat de gris. Allò l’alegrava. No volia que arribés el matí.

No veia res, però, en canvi, se sentien moltes coses. La palla que cobria el terra murmurava constantment quan tota aquella gent es bellugava i es removia mentre dormia. Un nen va cridar, com si un malson l’hagués despertat, i tot seguit un murmuri tranquil·litzador el va fer callar. Ara i adés, algú adormit pronunciava paraules incongruents. D’algun racó arribava el so de dues persones que feien allò que fan els pares però de què mai no parlen, allò que la Gwenda anomenava «gemegar» perquè no sabia com es deia.

Va començar a clarejar massa d’hora. Per l’extrem est de la llarga sala, darrere l’altar, va entrar un monjo amb una espelma a les mans. Va deixar l’espelma damunt l’altar, se’n va servir per encendre una bugia i va anar encenent els llums de la paret amb la flama, un a un. Era una ombra llarga que s’acostava a la paret una vegada i una altra com un reflex, quan la bugia que duia a les mans tocava el ble del ciri en l’ombra i l’encenia.

La llum creixent va il·luminar rengleres de figures cargolades a terra, embolcallades en les capes grises o arraulides als cossos del costat per buscar-hi escalfor. Els malalts ocupaven els jaços de més a prop de l’altar, on es podien beneficiar més de la santedat del lloc. A l’altre extrem, una escala conduïa al primer pis, on hi havia les habitacions per als visitants aristòcrates: en aquells moments era ocupada pel comte de Shiring i part de la seva família.

El monjo va passar arran de la Gwenda per encendre el llum que tenia just a sobre el cap. Li va fer una llambregada i va somriure. La nena va examinar-li la cara a la llum vacil·lant de la flama i el va reconèixer: era el germà Godwyn. Era jove i ben plantat, i la nit abans havia parlat amb Philemon en un to molt amable.

Al costat de la Gwenda hi havia una altra família de la seva vila: en Samuel, un llaurador pròsper amb molta terra, la seva esposa i els seus dos fills, el més jove dels quals, en Wulfric, era un nen de sis anys molt empipador, d’aquells que es pensaven que llançar glans a les nenes i després arrencar a córrer era la cosa més divertida del món.

La família de la Gwenda no era gens pròspera. El seu pare no tenia terra i s’oferia per treballar a qui li pagués alguna cosa. A l’estiu sempre hi havia feina, però un cop s’acabava la collita i començava a fer fred, la família sovint passava gana.

Era per això que la Gwenda havia de robar.

Imaginava que l’enxampaven: una mà ferma l’agafava pel braç i l’estrenyia amb força mentre ella forcejava en va per deslliurar-se’n; una veu greu i cruel que deia «vet aquí una lladregota», el dolor i la humiliació d’haver de ser fuetejada, i, finalment, el pitjor de tot, el patiment i l’agonia que li tallessin una mà.

Al seu pare ja li havien imposat aquest càstig. Al capdavall del braç esquerre, hi tenia un monyó arrugat repugnant. S’espavilava força bé amb una sola mà —podia treballar amb una pala, ensellar un cavall i fins i tot fer una xarxa per caçar ocells—, però també era veritat que sempre era l’últim treballador a trobar feina a la primavera i el primer que despatxaven a la tardor. No podia marxar de la vila i anar a buscar feina en cap altre lloc, perquè l’amputació revelava que era un lladre, i la gent s’hauria negat a contractar-lo. Quan feia camí, es lligava al monyó un guant atapeït de draps per evitar el rebuig de cada estrany amb qui topava; però no podia enganyar la gent gaire temps.

La Gwenda no havia estat present al càstig del pare —havia passat abans que ella nasqués—, però sovint s’ho havia imaginat, i no podia evitar pensar que a ella li podria passar el mateix. Veia com la fulla de la destral baixava inexorablement cap al seu canell, li seccionava la pell i els ossos i li separava la mà del braç per sempre més, i havia de serrar les dents molt fort per no cridar com una boja.

La gent s’estava llevant, s’estirava, badallava i es fregava la cara. La Gwenda es va alçar i es va estirar la roba. Tota la roba que duia, abans l’havia fet servir el seu germà. Portava un vestit de llana que li arribava als genolls i una túnica al damunt, lligada a la cintura amb un cordó de cànem. Duia unes sabates que en el seu dia havien tingut cordons, però els forats per passar el cordó s’havien trencat, i ara se les lligava als peus amb palla trenada. Va acabar de vestir-se posant-se al cap una gorra feta de cues d’esquirol.

Va mirar el seu pare, que li assenyalava dissimuladament una família a l’altra banda del passadís, una parella de mitjana edat amb dos fills una mica més grans que la Gwenda. L’home era baix i prim, amb una barba roja ondulada. Se cenyia una espasa, cosa que significava que era un home d’armes o un cavaller: a les persones corrents no els era permès de portar espasa. La seva esposa era una dona prima amb un posat enèrgic i cara de males puces. Mentre la Gwenda els examinava, el germà Godwyn els va saludar respectuosament dient:

—Bon dia, sir Gerald, lady Maud.

La Gwenda va veure el que havia atret l’atenció del seu pare. Sir Gerald duia un moneder lligat al cinturó amb una tira de pell. El moneder era molt ple. Semblava com si hi hagués centenars de penics, mitjos penics i quarts de penic de plata, petits i prims, que eren la moneda anglesa de curs legal —la mateixa quantitat de diners que el pare guanyava en un any si havia pogut trobar feina. Seria més que suficient per alimentar tota la família fins a la primavera, quan es llaurés. El moneder potser fins i tot contenia monedes estrangeres d’or, florins de Florència o ducats de Venècia.

La Gwenda guardava un ganivet petit en una funda que duia penjada al coll amb un cordill. La fulla afilada tallaria de seguida la tira de pell i el moneder curull li cauria a la mà, en el cas que sir Gerald no sentís res d’estrany i l’agafés abans que pogués dur a terme el robatori.

En Godwyn va alçar la veu per damunt del rebombori de la gent.

—Per la gràcia de Crist, que ens ensenya la caritat, servirem esmorzar després de la missa de Tots Sants —va declarar—. Mentrestant, hi ha aigua per beure a la font del pati. Si us plau, recordeu-vos d’utilitzar les latrines de fora: prohibit orinar a dins!

Els monjos i monges eren molt estrictes pel que feia a la neteja. La vigília, en Godwyn havia enxampat un nen de sis anys fent un pipí en un racó i havia fet fora tota la família. Si no tenien un penic per pagar la taverna, haurien hagut de passar la freda nit d’octubre tremolant damunt del terra de pedra del porxo nord de la catedral. Tampoc no admetien animals. El gos de tres potes de la Gwenda, el Saltiró, no havia pogut entrar. La noieta es demanava on devia haver passat la nit.

Quan tots els llums ja estaven encesos, en Godwyn va obrir la gran porta de fusta que donava a l’exterior. L’aire de la matinada va punxar-li les orelles i la punta del nas. Els hostes nocturns es van cordar els abrics i van començar a fer via. Quan sir Gerald i la seva família van sortir, el pare i la mare es van posar a la filera darrere seu i la Gwenda i en Philemon els van seguir.

En Philemon havia fet els robatoris fins ara, però el dia anterior, al mercat de Kingsbridge, gairebé l’havien enxampat. Va pispar una petita gerra d’un oli molt car de la parada d’un comerciant italià, però li va caure dels dits i tothom ho va veure. Per sort, no s’havia trencat. S’havia vist obligat a fer veure que havia donat un cop sense voler a la gerra i que per això havia caigut a terra.

Fins feia poc, en Philemon era petit i passava desapercebut, com la Gwenda, però en el darrer any havia crescut uns quants centímetres, havia canviat la veu i s’havia tornat maldestre, com si no es pogués acostumar al seu cos més gros. La nit anterior, després de l’incident amb la gerra d’oli, el pare els va dir que en Philemon ja era massa gran per dedicar-se seriosament a robar, i que, per tant, allò passava a ser cosa de la Gwenda.

Per això la nena havia passat la nit en blanc.

En Philemon en realitat es deia Holger. Quan tenia deu anys, va decidir que volia ser monjo i va dir a tothom que s’havia canviat el nom per Philemon, que sonava més religiós. Sorprenentment, la majoria de la gent havia accedit al seu desig, tot i que el pare i la mare encara li deien Holger.

Van travessar la porta i van veure dues fileres de monges tremoloses que sostenien torxes enceses per il·luminar el camí de l’hospital a la gran porta oest de la catedral de Kingsbridge. Més enllà de la llum de les torxes vacil·laven unes ombres, com si els esperits de la nit correguessin a amagar-se, mantenint la distància per respecte a la santedat de les religioses.

La Gwenda s’esperava trobar el Saltiró a fora, però no hi era. Potser havia trobat un racó calent per dormir. Mentre caminaven cap al temple, el pare s’ho va fer per manera de continuar a prop de sir Gerald. Des de darrere, algú va estirar els cabells a la Gwenda. Va xisclar, pensant-se que era un esperit, però quan es va girar va veure que era en Wulfric, el seu veí de sis anys. El nen va fugir rient. Aleshores el seu pare va udolar:

—Comporta’t! —I li va clavar un clatellot.

El nen es va posar a plorar.

El temple immens era una massa sense forma que s’alçava damunt d’aquella gentada. Només se’n distingien les parts inferiors, els arcs i els mainells que destacaven en el taronja i el vermell difuminats de la llum de les torxes. La processó es va alentir a mesura que s’acostava a l’entrada de la catedral i la Gwenda va veure un grup de vilatans que arribava de l’altra banda. Hi havia centenars de persones, va pensar la nena, potser milers, tot i que no estava segura de quantes persones feien un miler, perquè no sabia comptar fins a mil.

La gentada avançava pel vestíbul molt lentament. La llum incansable de les torxes va il·luminar les figures esculpides a les parets, fet que les animava a ballar enfollides. Al nivell inferior hi havia dimonis i monstres. La Gwenda va mirar inquieta els dracs i els grifs, un ós amb cap d’home, un gos amb dos cossos i un sol morro. Hi havia alguns dimonis que es barallaven amb humans: un diable passava un llaç corredís pel coll d’uns homes, un monstre en forma de guineu arrossegava una dona pels cabells, una àliga amb mans projectava una llança a un home nu. Damunt d’aquestes escenes hi havia una filera de sants sota el recer d’uns pal·lis; damunt d’aquests, els apòstols seien en trons, i, finalment, a l’arc de sobre la porta, sant Pere amb la clau i sant Pau amb un manuscrit miraven amunt cap a Jesucrist.

La Gwenda sabia que Jesús li manava que no pequés, perquè si ho feia la torturarien els dimonis; però els homes li feien més por que els dimonis. Si no aconseguia pispar la bossa a en Gerald, el pare la fuetejaria. Pitjor encara, no tindrien res més per menjar que sopa feta de glans. Ella i en Philemon passarien gana per una temporada llarga. Els pits de la mare s’assecarien i el nounat es moriria, com havia passat amb els dos últims nadons. El pare desapareixeria molts dies, i tornaria només amb una garsa magra o un parell d’esquirols per tirar a l’olla. Passar gana era pitjor que passar el tràngol que et fuetegessin: el dolor era més persistent.

Li havien ensenyat a rampinyar de ben petita: una poma d’una parada del mercat, un ou acabat de pondre del galliner del veí, un ganivet que un borratxo havia deixat caure per descuit en una taverna... Però robar diners era una altra cosa. Si l’enxampaven robant a sir Gerald no li serviria de res arrencar a plorar i esperar que la tractessin com una nena entremaliada, com havia fet una vegada després d’haver robat a una monja compassiva un parell de sabates de pell suau. Tallar la corda del moneder d’un cavaller no era una entremaliadura, era un delicte d’adults, i la tractarien com un adult.

Intentava no pensar-hi. Era petita, àgil i ràpida, i agafaria la bossa sigil·losament, com si fos un fantasma, suposant que pogués evitar tremolar com una fulla.

L’ampla catedral ja era plena de gent. Als passadissos laterals, els monjos coberts amb caputxa sostenien torxes que difonien una resplendor vermella. Els pilars arrenglerats de la nau es perdien en la foscor. La gent anava avançant cap a l’altar i la Gwenda no se separava de sir Gerald. El cavaller de la barba roja i la seva esposa no es van fixar en ella. Els dos fills estaven més interessants en les parets de pedra de la catedral que en ella. La família de la Gwenda s’havia quedat enrere i la nena els havia perdut de vista.

La nau es va omplir ràpidament. La Gwenda mai no havia vist tantes persones juntes: hi havia més gent que a l’esplanada de la catedral en un dia de mercat. Se saludaven alegrement, perquè se sentien fora de la influència dels esperits malignes en aquell lloc sagrat, i el soroll de les converses formava un brogit.

Aleshores va sonar la campana i es va fer silenci.

Sir Gerald era al costat d’una família del poble. Tots portaven capes de bona tela, cosa que volia dir que devien ser comerciants de llana rics. Al costat del cavaller hi havia una nena d’uns deu anys. La Gwenda es va situar entre sir Gerald i la nena. Va mirar de passar desapercebuda, però, per desgràcia, la nena la mirava i li adreçava un somriure tranquil·litzador, com si li volgués dir que no tingués por.

Els monjos van apagar les torxes, una per una, fins que el gran temple va quedar completament a les fosques.

La Gwenda es demanava si la nena rica es recordaria d’ella. Només s’hi havia fixat un moment, i un instant després, ja no li havia fet més cas, com feien la majoria de les persones. S’hi havia fixat bé, havia pensat en ella, s’havia imaginat que tenia por i li havia dirigit un somrís amistós. Però hi havia centenars de criatures a la catedral. No podia haver percebut clarament els trets de la cara de la Gwenda en la mitja penombra... O potser sí? La Gwenda va intentar no amoïnar-s’hi.

Invisible en la foscor, va fer una passa endavant i es va esmunyir silenciosament entre les dues figures, sentint el tacte suau de la llana de la capa de la nena a una banda i el tacte més rígid de la vella sobrevesta del cavaller a l’altra. Ara era en la posició ideal per rapinyar la bossa de diners.

Va agafar el penjoll del coll i va treure el ganivet de la funda.

Un crit terrible va trencar el silenci. La Gwenda ja s’ho esperava —la mare li havia explicat que se sentiria un crit durant la missa—; tanmateix, va tenir un bon ensurt. Sonava com si torturessin algú.

Aleshores es va sentir un fort tamborineig, com si algú piqués una placa de metall. Després hi va haver més sorolls: laments, un riure embogit, un corn de caça, una cridòria, udols d’animals i el so d’una campana. Entre els congregats, un nen es va posar a plorar i altres s’hi van afegir. Algun adult va riure, nerviós. Tothom sabia que eren els monjos els que feien aquells sorolls, però de tota manera es produïa una cacofonia infernal.

No era el moment per pispar el moneder, va pensar la Gwenda, espaordida. Tothom estava tens, alerta. El cavaller sentiria el més petit frec.

Aquell soroll demoníac es va fer més fort i tot d’un plegat s’hi va afegir un nou so: música. Primer era tan suau que la Gwenda no estava segura d’haver-lo sentit, però a poc a poc va anar pujant. Les monges cantaven. La Gwenda sentia el cos arquejat de tensió. El moment s’acostava. Movent-se com un esperit, imperceptible com l’aire, es va girar per posar-se de cara a sir Gerald.

Sabia amb precisió quina roba portava el cavaller. Duia un vestit gruixut de llana lligat a la cintura amb un ample cinturó ornamentat. La bossa estava lligada al cinturó amb una tira de pell. Damunt del vestit portava una sobrevesta brodada, cara però gastada, cordada al davant amb botons d’os grogosos. S’havia cordat alguns botons, però no tots, segurament perquè anava mig adormit o perquè el camí de l’hospital a la catedral era molt curt.

Amb tota la cura possible, la Gwenda va posar la mà a la peça d’abric. Va imaginar-se que la seva mà era una aranya, tan lleugera que el cavaller no la podia percebre. Va fer córrer l’aranya per la part de davant de la sobrevesta i va trobar l’obertura. Va fer passar la mà per sota de la sobrevesta i va anar recorrent el cinturó fins a arribar al moneder.

El terrabastall s’anava apagant a mesura que la música cada cop era més forta. Del davant de la congregació arribava un murmuri de paüra. La Gwenda no veia res, però sabia que havien encès un llum a l’altar per il·luminar un reliquiari, una capsa d’ivori i or amb un gravat molt elaborat que guardava els ossos de sant Adolf, i que no hi era quan havien apagat els llums. La gent es va fer endavant, per mirar d’apropar-se a les restes sagrades. Quan la Gwenda es va sentir empesa entre sir Gerald i l’home de davant seu, va alçar la mà dreta i va posar el tall del ganivet damunt la tira de pell.

La pell era dura i el primer tall no la va seccionar. Va serrar frenèticament amb el ganivet, amb l’esperança desesperada que sir Gerald estigués tan interessat en l’escena que tenia lloc a l’altar que no s’adonés del que passava a tocar seu. Va alçar la vista i es va adonar que amb prou feines distingia els perfils de les persones del seu voltant: els monjos i les monges encenien espelmes. Cada vegada hi hauria més llum. No li quedava temps.

Va donar un bon cop de ganivet i va sentir com la tira cedia. Sir Gerald va proferir un lleuger gruny: havia notat alguna cosa o estava reaccionant a l’espectacle de l’altar? La bossa va caure i li va anar a parar a la mà; però era massa grossa per poder-la agafar bé i li va relliscar. Per un moment aterridor va pensar que li cauria a terra i que la perdria entre els peus impacients de la gentada, però tot seguit la va poder entomar i sostenir-la bé.

Va sentir un moment d’alleujament feliç: tenia el moneder.

Però encara corria un perill terrible. El cor li bategava amb tanta força que creia que tothom el sentiria. Es va girar per quedar-se d’esquena al cavaller. En el mateix moviment, es va entaforar la bossa pesant a la túnica. Sabia que li sortia un bony que cridaria molt l’atenció, penjant-li del cinturó com la panxa d’un vell. Se la va posar a un costat, on li quedava parcialment tapada pel braç. Quan la llum es fes més forta es veuria, però no tenia enlloc més on amagar-la.

Va guardar el ganivet. Ara s’havia d’esmunyir ràpidament, abans que sir Gerald s’adonés del robatori, però les empentes dels fidels, que l’havien ajudat a passar desapercebuda a l’hora de prendre el moneder, ara li barraven el pas. Va intentar avançar cap enrere esperant obrir-se pas com fos, però la gent encara empenyia endavant per veure els ossos del sant. Estava atrapada, incapaç de moure’s, just davant de l’home a qui havia robat.

Va sentir una veu a cau d’orella:

—Estàs bé?

Era la nena rica. La Gwenda va lluitar contra el pànic. S’havia de fer invisible. Una nena amb ganes d’ajudar era l’última cosa que necessitava. No va dir res.

—Aneu amb compte —va dir la nena a la gent del voltant—. Esteu aixafant aquesta menuda.

La Gwenda podria haver xisclat. Els miraments de

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

En Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U , trataremos tus datos personales sólo bajo tu expreso consentimiento para la prestación del servicio solicitado al registrase en nuestra plataforma web y/o para otras finalidades específicas que nos haya autorizado.
La finalidad de este tratamiento es para la gestión del servicio solicitado e informarte sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos. Por nuestra parte nunca se cederán tus datos a terceros, salvo obligación legal.
En cualquier momento puedes contactar con nuestro Delegado de Protección de Datos a través del correo lopd@penguinrandomhouse.com y hacer valer tus derechos de acceso, rectificación, y supresión, así como otros derechos explicados en nuestra política que puede consultar en el siguiente enlace