Loading...

UNA COLUMNA DE FOC (SAGA ELS PILARS DE LA TERRA 3)

Ken Follett

0


Fragmento

Títol original: A Column of Fire

Edició en format digital: setembre de 2017

© 2017, Ken Follett

© 2017, Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.

Travessera de Gràcia, 47-49. 08021 Barcelona

© 2017, Mireia Alegre Clanxet, Immaculada Estany i Morros i Anna Llisterri i Boix, per la traducció

© 2017, Stephen Raw, pel mapa

Disseny de la portada: Penguin Random House Grupo Editorial

Publicat per Rosa dels Vents, un segell de Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.

Penguin Random House Grupo Editorial està a favor de la protecció del copyright. El copyright estimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees i el coneixement, promou la lliure expressió i afavoreix una cultura viva. Gràcies per comprar una edició autoritzada d’aquest llibre i per respectar les lleis del copyright en no reproduir, escanejar ni distribuir cap part d’aquesta obra per cap mitjà sense permís. En fer-ho esteu donant suport als autors i permetent que PRHGE continuï publicant llibres per a tots els lectors. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, http://www.cedro.org) si necessiteu reproduir algun fragment d’aquesta obra.

ISBN: 978-84-16430-58-1

Composició digital: M.I. Maquetación, S.L.

www.magradallegir.com

019

SEGUEIX-NOS A

imagen

imagen @Ebooks

imagen @megustaleer

imagen @megustaleer

imagen

 

 

 

 

A l’Emanuele:

49 anys d’alegria

 

 

 

 

 

El Senyor anava davant d’ells: de dia, com una columna de núvol, per mostrar-los el camí; de nit, com una columna de foc, per il·luminar-los, perquè poguessin caminar de dia i de nit.

Èxode, 13, 21

Personatges

Tant de bo la consulta d’aquesta llista no sigui necessària. Cada vegada que crec que us podeu haver oblidat del personatge, he acompanyat el text d’un incís explicatiu. Sé que hi haurà lectors que tancaran el llibre i fins passada una setmana o més no el tornaran a obrir; a mi em passa, per això de vegades oblidem qui són els personatges. Vet aquí, doncs, una llista dels que hi apareixen més d’una vegada, per si de cas...

 

ANGLATERRA

Casa dels Willard

Ned Willard

Barney, el germà

Alice, la mare

Malcolm Fife, mosso d’estable

Janet Fife, minyona

Eileen Fife, filla del Malcolm i la Janet

Casa dels Fitzgerald

Margery Fitzgerald

Rollo, el germà

Sir Reginald, el pare

Lady Jane, la mare

Naomi, minyona

Germana Joan, la tia àvia de la Margery

 

Casa dels Shiring

Bart, vescomte de Shiring

Swithin, el pare, comte de Shiring

Sal Brendon, majordoma

Els puritans

Philbert Cobley, armador

Dan Cobley, el fill

Ruth Cobley, la filla

Donal Gloster, el secretari d’en Philbert

Pare Jeremiah, rector de l’església de Saint John de Loversfield

Vídua Pollard

Altres

Fra Murdo, predicador itinerant

Susannah, comtessa de Brecknock, amiga de la Margery i en Ned

Jonas Bacon, capità del Hawk

Jonathan Greenland, primer oficial del Hawk

Stephen Lincoln, capellà

Rodney Tilbury, jutge de pau

Personatges històrics reals

Maria Tudor, reina d’Anglaterra

Elisabet Tudor, la germanastra, més endavant reina

Sir William Cecil, conseller d’Elisabet

Robert Cecil, el fill de sir William

William Allen, líder dels anglesos catòlics a l’exili

Sir Francis Walsingham, mestre d’espies

FRANÇA

 

Família Palot

Sylvie Palot

Isabelle Palot, la mare

Gilles Palot, el pare

Altres

Pierre Aumande

Vescomte Villeneuve, company d’estudis d’en Pierre

Pare Moineau, tutor d’en Pierre

Nath, criada d’en Pierre

Guillaume de Ginebra, pastor itinerant

Louise, marquesa de Nimes

Luc Mauriac, tractant de mercaderies

Aphrodite Beaulieu, filla del comte de Beaulieu

René Duboeuf, sastre

Françoise Duboeuf, la jove esposa d’en René

Marquès de Lagny, aristòcrata protestant

Bernard Housse, jove cortesà

Alison McKay, dama d’honor de Maria Estuard

Membres ficticis de la casa dels De Guisa

Gaston Le Pin, cap de la guàrdia personal de la família de Guisa

Brocard i Rasteau, dos sequaços d’en Gaston

Véronique

Odette, criada de la Véronique

Georges Biron, espia

Personatges històrics reals: casa dels De Guisa

Francesc, duc de Guisa

Enric, fill de Francesc

Carles, cardenal de Lorena, germà de Francesc

Personatges històrics reals: els Borbons i els seus aliats

Antoni, rei de Navarra

Enric, fill d’Antoni

Lluís, príncep de Condé

Gaspard de Coligny, almirall de França

Altres personatges històrics reals

Enric II, rei de França

Caterina de Mèdici, reina de França

Fills d’Enric i Caterina:

Francesc II, rei de França

Carles IX, rei de França

Enric III, rei de França

Margarida, reina de Navarra

Maria Estuard, reina d’Escòcia

Charles de Louviers, assassí

 

ESCÒCIA

 

Personatges històrics reals

Jaume Estuard, germanastre bord de Maria Estuard, reina d’Escòcia

Jaume Estuard, fill de Maria Estuard, més endavant rei Jaume VI d’Escòcia i I d’Anglaterra

ESPANYA

 

Família Cruz

Carlos Cruz

Tia Betsy

 

Família Ruiz

Jerónima

Pedro, el seu pare

 

Altres

Ardiaca Romero

Pare Alonso, inquisidor

Capità Gómez, la Mà de Ferro

 

PAÏSOS BAIXOS

 

Família Wolman

Jan Wolman, cosí de l’Edmund Willard

Imke, la filla

 

Família Willemsen

Albert

Betje, esposa de l’Albert

Drike, la filla

Evi, germana vídua de l’Albert

Matthus, fill de l’Evi

 

ALTRES NACIONS

 

Ebrima Dabo, esclau mandinga

Bella, elaboradora de rom de la Hispaniola

imagen

Pròleg

El vam fer penjar davant de la catedral de Kingsbridge. És el lloc habitual de les execucions. Al cap i a la fi, quin sentit té matar un home si no ho fas davant de Déu?

El xèrif el va portar del calabós que hi havia al soterrani del consistori, l’antiga seu del consell parroquial, amb les mans lligades a l’esquena. Caminava amb el cap alt, tenia la cara pàl·lida i desafiant, sense por.

Per més que la multitud l’esbronqués i l’insultés, ell semblava que no la veia. Però a mi prou que em va veure. Les nostres mirades es van creuar i en aquell intercanvi fugisser va passar tota una vida.

Jo era el responsable de la seva mort, i ell ho sabia.

Feia dècades que li anava al darrere. Era un assassí i, si jo no l’hagués aturat, hauria assassinat la meitat dels governants dels nostre país, bona part de la família reial inclosa, si jo no ho hagués evitat.

M’he passat la vida seguint el rastre d’assassins potencials com ell, molts ja han estat executats; no només els han penjat a la forca, sinó que també els han arrossegat i els han esquarterat: la mort més terrible reservada als pitjors delinqüents.

Sí, ho he fet unes quantes vegades: he observat com moria un home sabent que jo, més que cap altre, l’havia conduït a un càstig tan esgarrifós com, també, just. Ho he fet pel país que estimo, per la sobirana a qui serveixo i per una altra bona raó, per un principi: la convicció que tota persona té dret a decidir per si mateixa sobre Déu.

Ell fou el darrer d’una llarga llista d’homes que vaig enviar a l’infern, però em va fer reviure el primer de tots...

PRIMERA PART

1558

1

I

En Ned Willard tornava a Kingsbridge en ple temporal de neu.

Remuntava el canal ficat dins la cabina d’una feixuga barcassa que havia salpat de la ciutat portuària de Combe Harbour carregada de teles d’Anvers i vins de Bordeus. Quan per fi va veure que l’embarcació s’aproximava a Kingsbridge, es va cobrir les espatlles amb la capa, es va alçar la caputxa per damunt de les orelles i sortí a la coberta mirant endavant.

El primer que va sentir va ser una profunda decepció: tan sols veia que nevava. Però l’anhel de discernir la ciutat era tan punyent que va fixar la vista en les ràfegues de neu. Al cap d’una estona, el desig es va fer realitat: el temporal va començar a afluixar i sorprenentment es va obrir una clariana. Observant entre els cims dels arbres, va veure la torre de la catedral, de cent vint-i-tres metres i mig, com sabien tots els qui havien estudiat a l’Escola de Gramàtica de Kingsbridge. L’àngel de pedra que custodiava la ciutat des del cim del pinacle tenia un perfil de neu a les ales, i les puntes de les plomes ja no eren d’un gris plom sinó d’un blanc llampant. Mentre el contemplava, un raig de sol va il·luminar la figureta i, com si fos obra de la gràcia divina, la neu va resplendir; després, la tempesta refermà i la va fer desaparèixer.

Durant una estona només va veure arbres, però la seva imaginació era desbordant. Aviat es retrobaria amb la seva mare després d’un any d’absència. No li diria com l’havia enyorat, perquè un home, amb divuits anys, havia de ser autònom i independent.

Però sobretot havia trobat a faltar la Margery. En mala hora s’havia enamorat d’ella, just unes setmanes abans de marxar de Kingsbridge per anar a passar un any a Calais, el port sota domini anglès situat a la costa nord de França. Des de ben petit coneixia i li agradava la filla de sir Reginald Fitzgerald; era espavilada i trapella com ella sola. Amb el temps, la nena s’havia fet gran, i les seves entremaliadures havien adoptat un altre atractiu, fins al punt d’observar-la embadalit a l’església, amb la boca seca i la respiració inquieta. En Ned havia dubtat d’anar més enllà de la simple observació, perquè la noia era tres anys més petita que ell, però ella no tenia manies. S’havien fet un petó al cementiri de Kingsbridge, amagats darrere el monumental sepulcre on descansava el cos del prior Philip, el monjo que havia fet aixecar la catedral quatre-cents anys enrere. El petó, llarg i apassionat, no va ser una cosa de nens: quan es va acabar, ella va esclafir a riure i va desaparèixer.

Però l’endemà ella el va tornar a besar. I la nit abans que ell marxés a França, tots dos van reconèixer que s’estimaven.

Les primeres setmanes van intercanviar-se missatges d’amor. No havien explicat als seus pares el que sentien l’un per l’altre —hauria estat massa precipitat— i no es podien escriure obertament, però en Ned havia confiat les cartes al seu germà gran, en Barney, que s’havia convertit en l’intermediari. Amb el temps, en Barney havia hagut de deixar Kingsbridge i marxar a Sevilla. La Margery també tenia un germà gran, en Rollo, però no era de confiança com en Barney, i la correspondència es va trencar.

La manca de comunicació no va canviar gaire els sentiments d’en Ned. Era conscient del que es deia sobre els amors de joventut, i a cada moment s’explorava per dins, amb l’esperança que les emocions haguessin canviat; però no. Al cap d’unes setmanes d’arribar a Calais, la seva cosina Thérèse li havia deixat clar que l’adorava i estava disposada a fer el que ell volgués per demostrar-l’hi, però en Ned no va tenir ni la temptació de comprovar-ho. Hi va pensar molt, sorprès de si mateix; mai abans no havia deixat escapar l’oportunitat de besar una noia bonica i amb uns pits generosos.

Però el que l’amoïnava en aquell moment era un altre tema. Després de rebutjar la Thérèse, va tenir clar que el que sentia per la Margery no canviaria encara que fos lluny de casa. En canvi, ara que havia tornat, no sabia què passaria quan la veiés. La Margery de carn i ossos seria tan encisadora com ell la recordava? L’amor que sentia per ella sobreviuria un cop retrobats?

I què se n’havia fet, d’ella? Un any era molt de temps per a una noia de catorze anys; bé, de quinze, ja, però així i tot... Potser els sentiments d’ella es van esvanir el dia que va deixar de rebre cartes. Qui sap si li havia fet un petó a algú altre darrere la tomba del prior Philip. Seria un cop molt dur per a en Ned si ella ja no sentia res per ell. I, posat el cas que ella se l’estimés, el Ned actual estaria a l’alçada de l’idíl·lic record que en tenia?

La tempesta va tornar a amainar i en Ned va veure avançar la barcassa pel raval occidental de Kingsbridge. A dreta i esquerra del canal, s’hi estenien els tallers dels oficis que necessitaven grans quantitats d’aigua per a les seves manufactures: tintorers, bataners de teixits, paperaires i escorxadors. Com que aquests processos sovint empudegaven l’aire, a la meitat oest de la ciutat, s’hi concentraven les rendes més baixes.

Més endavant, es va veure Leper Island, l’illa dels leprosos. El nom era caduc: feia segles que no n’hi vivia cap. A la punta de l’illa s’alçava l’hospital de la Caris, obra de la monja que havia salvat la ciutat durant la pesta negra. A mesura que la barcassa s’hi apropava, en Ned va poder entreveure, passat l’hospital, l’esvelt pont de doble arc d’en Merthin, que connectava l’illa amb la terra ferma pel nord i pel sud. La llegenda de la Caris i en Merthin formava part de la tradició oral, passava de generació en generació a la vora de les llars de foc.

La barcassa va entrar a poc a poc a l’amarrador del moll, que estava molt concorregut. No semblava que la ciutat hagués canviat gaire en un any. Els llocs com Kingsbridge es transformaven lentament, va pensar en Ned: les catedrals, els ponts i els hospitals es construïen per a tota la vida.

En Ned ja duia una bossa creuada a l’espatlla i el capità de la barcassa li va allargar l’altre equipatge que portava, un petit bagul que contenia roba, dues pistoles i llibres. El va agafar a força de braços, es va acomiadar i va saltar al moll.

Es girà cap al gran magatzem de pedra construït a la vora de la riba, seu del negoci familiar, però quan només havia fet unes passes va sentir una veu coneguda amb accent escocès:

—Vet aquí el nostre Ned. Benvingut a casa! —va exclamar la Janet Fife, la minyona de la seva mare.

En Ned va esbossar un gran somriure, content de veure-la.

—Justament anava a comprar peix per dinar —va dir. La Janet estava tan prima que semblava un sac d’ossos, però li encantava alimentar els altres—. Vós també en menjareu, és clar. —Se’l va mirar afectuosament—. Heu canviat —va afegir—. Us veig més begut de galtes, però esteu més carregat d’espatlles. Ja us ha alimentat bé la tieta Blanche?

—I tant, però l’oncle Dick em tenia tot el dia amb la pala traient pedres.

—Això no és feina per a un estudiant.

—No em feia res.

—Malcolm, Malcolm! —va cridar la Janet—. Mira qui ha vingut!

En Malcolm, marit de la Janet i mosso d’estable de la família Willard, va arribar ranquejant pel moll; feia anys, quan encara era jove i inexpert, un cavall li havia engegat una coça.

—El vell Aglà ha mort —li va dir l’home, afectat, mentre feien una encaixada.

—Era el cavall preferit del meu germà. —En Ned va reprimir un somriure; era típic d’en Malcolm donar les notícies de les bèsties abans que les dels humans—. Està bé la mare?

—Gràcies a Déu, la senyora està molt bé —va dir en Malcolm—. I, pel que m’ha arribat darrerament, el vostre germà també. No és gaire d’escriure, ell, i les seves cartes triguen un mes o dos a arribar d’Espanya. Deixeu-me que us ajudi amb l’equipatge, senyor Ned.

En Ned no volia anar directe cap a casa. Tenia uns altres plans.

—Us faria res portar-me el bagul a casa? —va dir a en Malcolm. De seguida improvisà una coartada—: Digueu que he anat un moment a la catedral per agrair a Nostre Senyor que el viatge ha anat bé i que de seguida hi vaig.

—Entesos.

En Malcolm se’n va anar amb la cama ranca i en Ned va continuar el camí alentint el pas, gaudint de les vistes que li eren familiars, dels edificis i les cases amb què havia crescut. La neu encara queia àgilment. Les teulades estaven emblanquinades, però els carrers eren un tropell de gent i carretes, i els peus només trepitjaven aiguaneu. En Ned va deixar enrere la mal reputada taverna The White Horse, escenari de constants batusses els dissabtes, i va enfilar High Street amunt, en direcció a la plaça de la catedral. Va passar per davant del palau del bisbe i es va aturar davant l’Escola de Gramàtica per reviure un moment de nostàlgia. A través de les estretes finestres ogivals, podia entreveure prestatges de llibres il·luminats amb llums d’espelma. En aquell edifici havia après a llegir i a comptar, a saber quan tocava lluitar i quan arrencar a córrer, i a suportar dotze fuetades de vara a les natges sense deixar anar ni una llàgrima.

A la banda de migdia de la catedral s’estenia el priorat. D’ençà que el rei Enric VIII havia dissolt els monestirs, el priorat de Kingsbridge queia a trossos: esvorancs a les teulades, parets inestables, males herbes a les finestres. Tots els edificis pertanyien al batlle, el pare de la Margery, sir Reginald Fitzgerald, però no els donava cap utilitat.

Sortosament, la catedral estava en bon estat de conservació, i s’alçava alterosa i resistent com sempre, símbol de pedra de la ciutat vivent. En Ned va entrar a la nau per la portalada de ponent. Donaria gràcies a Déu perquè el viatge havia anat bé i d’aquella manera desfaria la mentida que havia dit a en Malcolm.

Com sempre, l’església era lloc de negocis i alhora de culte: fra Murdo tenia una safata de flascons de sorra de Palestina i en garantia l’autenticitat; un home que en Ned no coneixia oferia pedres coents per escalfar-se les mans per un penic, i la Gateta Lovejoy, tremolant dins del seu vestit vermell, oferia el que sempre havia ofert.

En Ned es va fixar en la nervadura de la volta de creueria, talment la imatge de gent fent pinya, allargant els braços per tocar el cel. Sempre que entrava en aquest lloc pensava en els homes i les dones que l’havien aixecat. Molts d’ells venerats a El llibre d’en Timothy, un recull de la història del priorat que s’ensenyava a escola: els mestres d’obres Tom Builder i el seu fillastre Jack; el prior Philip; en Merthin Fitzgerald, que a part del pont havia aixecat la torre central, i tots de picapedrers, dones que preparaven el morter, fusters i vidriers, gent anodina que s’havia imposat a la seva condició humil i havia creat una cosa extraordinària, una meravella per a la posteritat.

En Ned es va agenollar un moment davant de l’altar. Haver tingut un viatge sense incidents era d’agrair. Fins i tot en les breus travessies entre França i Anglaterra, els vaixells podien tenir entrebancs i la gent perdre-hi la vida.

Però no va trigar a marxar. La parada següent era a casa la Margery.

A la cara nord de la plaça de la catedral, fent cara al palau del bisbe, hi havia la fonda Bell. I just a tocar, sobre uns vells terrenys del priorat, s’hi estava edificant una nova casa; en Ned va deduir que allò era cosa del pare de la Margery i que seria una construcció impressionant, amb galeries amb grans finestrals i moltes xemeneies: seria la casa més majestuosa de Kingsbridge.

En Ned va continuar carrer amunt fins a la cruïlla. L’edifici on de moment vivia la Margery feia xamfrà amb el carrer del consistori. Encara que no fos tan imponent com prometia la nova casa, la que ocupava ara també era gran, amb parets d’entramat de fusta i situada sobre els quatre mil metres quadrats més cars de la ciutat.

En Ned es va aturar a les escales. Feia un any que esperava aquell moment, però, ara que havia arribat, li venien tots els temors.

Va picar a la porta.

Una minyona ja vella, la Naomi, va obrir i el va fer passar a la gran sala d’estar. La dona coneixia en Ned de tota la vida, però se la veia neguitosa, com si tingués al davant un estrany poc de fiar. I quan ell li va demanar si hi havia la Margery, li va dir que ho aniria a mirar.

En Ned va contemplar el quadre de Jesucrist a la creu que penjava sobre la llar de foc. A Kingsbridge, els quadres es dividien en dues temàtiques: les escenes bíbliques i els retrats formals d’homes nobles. A les cases adinerades de França, en canvi, en Ned havia vist imatges paganes, com Venus i Bacus envoltats de boscos fantàstics, coberts de teles que sempre feien l’efecte d’estar a punt de caure.

Però hi havia una cosa estranya. A la paret oposada, davant de la crucifixió, hi havia un plànol de Kingsbridge. En Ned no n’havia vist mai cap, i el va examinar amb interès. Mostrava la ciutat dividida en quatre parts, de nord a sud per Main Street, i de ponent a llevant per High Street. La catedral i el vell priorat se situaven al barri del sud-est; els ravals pudents dels manufacturers, al sud-oest. Totes les esglésies hi estaven marcades i també algunes cases, com la dels Fitzgerald i la dels Willard. El riu demarcava el límit oriental de la ciutat i després feia una recolzada ben bé com la pota d’un gos. Antigament també n’havia delimitat la franja sud, però Kingsbridge s’havia expandit aigües enllà, gràcies al pont d’en Merthin, i ara un gran raval s’estenia a l’altra banda del riu.

En Ned va resoldre que les dues imatges representaven els pares de la Margery: el pare, el polític, devia haver penjat el plànol, i la seva mare, catòlica devota, la crucifixió.

No va ser la Margery qui va aparèixer a la gran sala d’estar, sinó el seu germà, en Rollo. Era més alt que en Ned, ben plantat, de cabells negres. En Ned i en Rollo havien anat plegats a escola, però mai no havien estat amics: en Rollo tenia quatre anys més i era el més llest de la classe; per això l’havien posat a càrrec dels alumnes més petits. En Ned, però, es va negar a considerar-lo un mestre i mai no va acceptar la seva autoritat. Per si no fos prou, aviat es va fer evident que en Ned seria, com a mínim, tan llest com en Rollo. No van parar de discutir-se i barallar-se fins que en Rollo se’n va anar a estudiar al Kingsbridge College, a Oxford.

En Ned va intentar dissimular l’antipatia i sufocar el malestar.

—He vist que fan obres al costat de la fonda Bell —va dir educadament—. Que hi construeix una casa nova, el teu pare?

—Sí. Aquest lloc ha quedat una mica antic.

—Veig que els negocis van bé a Combe.

Sir Reginald era recaptador de duanes a la ciutat portuària de Combe Harbour. Era una feina ben remunerada que Maria Estuard li havia concedit en proclamar-se reina com a reconeixement pel seu suport.

—Així que ja has tornat de Calais. I com t’ha anat?

—He après un munt de coses. El meu pare hi havia construït un moll i un magatzem que ara porta el meu oncle Dick. —L’Edmund, el pare d’en Ned, feia deu anys que era mort, i d’ençà d’aleshores era la seva mare qui s’havia fet càrrec del negoci—. Transportem mena de ferro, estany i plom de Combe Harbour a Calais, i des d’allà es ven a tot Europa.

Les transaccions de Calais eren la base del negoci de la família Willard.

—La guerra hi ha fet gaire forat, en els vostres negocis?

Anglaterra i França estaven en conflicte, però la preocupació d’en Rollo era falsa. En realitat, es delectava amb la idea que la fortuna dels Willard perillés.

En Ned va fer com si res.

—Calais té una bona defensa —va assegurar en un to que va sonar més segur de si mateix del que realment estava—. Està voltada de forts que l’han protegida des que va passar a formar part d’Anglaterra fa dos-cents anys. —Se li va acabar la paciència—: Que hi és la Margery?

—Tens algun motiu per veure-la?

La pregunta era impertinent, però en Ned va fer oïdes sordes i va obrir la bossa que duia creuada.

—Li he portat un regal de França —va dir, i va treure una tela de seda lluent, de to lavanda, doblegada amb cura—. Aquest color li estarà molt bé.

—No et voldrà veure.

En Ned va arrufar el front. Amb quina li sortia, ara?

—Doncs jo diria que sí.

—No veig per què ho hauria de fer.

—Admiro la teva germana, Rollo, i crec que ella està enamorada de mi.

—Mira, petit Ned, mentre eres fora les coses han canviat una mica —va dir el noi en to altiu.

En Ned no se’l va escoltar, simplement va pensar que actuava amb malícia.

—Sí, però la pots anar a buscar, si us plau?

En Rollo va somriure i aquesta veg

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

Responsable PENGUIN RANDOM HOUSE GRUPO EDITORIAL, S.A.U. (PRHGE)
CIF: A08116147
Contacto DPD: lopd@penguinrandomhouse.com
Finalidad Informarle sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos de PRHGE así como la gestión de su inscripción y participación a sorteos, concursos o eventos que solicite participar.
Legitimación Consentimiento del interesado.
Destinatarios No se cederán datos a terceros, salvo obligación legal.
Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos, como se explica en la información adicional
Información Adicional Más información sobre nuestra política de protección de datos en el siguiente enlace