Loading...

UNA FORTA ABRAçADA

Sandro Rosell  

0


Fragmento

El perquè d’aquest llibre

Quan gairebé totes les persones a qui estimes i que t’estimen et diuen per activa i per passiva que s’ha de ser molt burro, un inconscient o un suïcida, o totes tres coses alhora, per publicar aquest llibre, només puc respondre que tenen tota la raó del món. «Tornaràs a la presó», «Seguiran anant a per tu», «En aquest país no pots explicar la veritat», «De debò que et creus que servirà d’alguna cosa el teu llibre?», «Nomes et fas mal a tu mateix»... són algunes de les reaccions dels meus amics i amigues quan els explicava que volia fer el llibre que ara tu tens entre mans.

En llegir-lo comprovareu dues coses: la primera és que aquest llibre no és cap obra d’art, ni que passarà a la història de la literatura, i la segona, que, en ser un bolcat dels fets, les experiències, les reflexions, els pensaments i els mals pensaments, els somnis i els malsons que vam tenir durant 645 dies i nits, molt sovint no trobareu connexió ni continuïtat en les explicacions, i sí, en canvi, repeticions del que en aquell dia concret succeïa.

Comprovareu que en tot el llibre no hi ha cap opinió ni cometari negatiu sobre les persones amb qui vaig coincidir dins de la presó. Alguns innocents i altres inqüestionablement culpables, que es mereixen ser on són, però tots, persones amb els seus sentiments. Persones amb les quals vaig compartir els gairebé dos pitjors anys de la meva vida, i amb qui, innocents o culpables, em vaig recolzar per passar els moments de més feblesa personal que he viscut; per tant, només puc ser agraït amb tots ells, i és clar, molt especialment amb el més innocent de tots ells i amic per sempre, el Joan Besolí.

Com que els llibres gairebé sempre es dediquen a algú, aquest m’agradaria dedicar-lo a tots aquells funcionaris honestos de l’Estat, jutges, fiscals, policies, funcionaris de presons o inspectors d’Hisenda Pública. N’hi ha més dels que ens podem pensar, però menys dels desitjables en un estat teòricament democràtic. Dedicat molt especial als jutges honestos, ja que són l’última esperança que tenim de viure en una societat justa. Nosaltres vam tenir la sort de trobar tres jutges honestos a la Sala Primera de l’Audiència Nacional i tres més a la Sala d’Apel·lacions, al final d’un túnel on mai arribava la llum. És una llàstima, però, que haguem hagut de recórrer a la sort per tornar a creure mínimament en la justícia d’aquest país.

De totes les experiències dolentes, com és la presó, se’n poden treure coses bones. Una d’aquestes ha estat conèixer el Paulino, capellà de la presó de Soto del Real durant els últims vint-i-cinc anys. Ell dedica la seva vida, dia rere dia, a assistir moralment i espiritual tots aquells presos que ho necessiten. Ell coneix de prop les injustícies. Per aquest motiu, els drets d’autor que generi aquest llibre seran donats principalment a la seva fundació, i ell els dedicarà a contractar advocats per defensar els presos preventius innocents sense recursos. El Paulino sabrà a qui assignar-ho.

Vull donar les gràcies a tots els que m’heu ajudat a fer possible aquest llibre: l’Andrés Maluenda, la Gleva Bernet, el Jaume Rosell, el Lluís Foix, la Núria Puyuelo, el Santi Nolla, el Xavier Bosch i a tot l’equip de l’editorial, liderat pel Carlos Martínez.

El títol del llibre descriu, simplement, allò que més anheles dins la presó quan et priven de llibertat. No hi ha res que necessitis més que... una forta abraçada.

Maig del 2017

ESCORCOLL I DETENCIÓ

Són les set del matí del dimarts, 23 de maig de 2017. Estic fent spinning al gimnàs de casa, al barri de les Corts a Barcelona. El gimnàs és al soterrani. Normalment no vaig al gimnàs tan d’hora, però el dia abans havíem arribat d’un viatge a la Xina de presentar al govern xinès un projecte de formació de futbol per a les escoles xineses, del qual ja havíem signat el preacord amb ells, i tenia una mica de jet lag i, per tant, m’havia llevat més d’hora de l’habitual.

De sobte, rebo un whatsapp d’un amic, que em pregunta si la notícia que surt en un diari digital és veritat. Li pregunto que quina notícia, i em respon que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil estan escorcollant casa meva i les meves oficines per un presumpte cas de blanqueig de diners a escala internacional. Li dic si s’ha tornat boig, que moltes vegades la premsa menteix i que jo soc al gimnàs tranquil·lament a casa.

Començo a sentir sorolls a la porteria de casa i trec el cap pel vidre del gimnàs des d’on es pot veure el carrer. Sorpresa, veig desenes de càmeres de televisió i fotògrafs ocupant literalment el carrer. Començo a preocupar-me, però segueixo fent spinning.

Mentre pedalo, el soroll exterior va pujant. Decideixo parar i pujar amb l’ascensor cap a casa. La meva sorpresa és que tan bon punt s’obre la porta veig un munt de policies amb la típica armilla groga que porten quan van de paisà, i la Marta, la meva dona, està enmig d’ells. En veure’m la Marta li diu al que sembla el cap: «Ho veu, com el meu marit no s’ha fugat? Aquí el té». Sembla que des de la nostra arribada a Barcelona de la Xina el dia abans ens havien fet un seguiment per controlar que no marxàvem enlloc i s’havien passat la nit davant de casa per comprovar que aquell matí hi seríem. Per això quan van pujar a casa i no m’hi van trobar es van tornar literalment bojos, fins que vaig aparèixer. De seguida penso que com pot ser que la premsa arribi abans que la policia a casa d’algú per fer el que sigui. Qui els ha avisat i amb quin interès?

Noto com el cap de la Guàrdia Civil es relaxa. M’explica que venen a fer un escorcoll autoritzat per la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela. Li pregunto de què es tracta, i em diu que és d’alguna cosa relacionada amb uns negocis que vaig fer fa onze anys al Brasil, amb una empresa que es deia Uptrend. Li pregunto que qui m’ha denunciat, i ell respon que creu que la fiscalia de l’Audiència Nacional d’ofici; no hi ha denúncia de cap particular. No entenc res.

Però de seguida dubto de mi mateix. Penso que potser he fet alguna cosa molt grossa, sense saber ben bé què. També els dic que poden començar l’escorcoll, però que vull avisar el meu advocat de capçalera. Truco al José Luis Martínez Maluquer, que ve al cap de mitja hora. Quan arriba em diu que hem de demanar l’assistència d’un advocat penalista. Li dic que truqui al Pau Molins, un conegut advocat penalista de Barcelona a qui conec bé, que es presenta a casa mitja hora més tard. Comencen a escorcollar tota la casa, des de la cuina fins a les nostres habitacions.

La nostra filla Maria ha de marxar perquè justament avui té un examen final de la universitat. Els policies no ho tenen clar perquè n’hi ha alguns que la volen retenir aquí, però finalment deixen que se’n vagi. Penso com li anirà l’examen amb tot aquest merder a casa.

Al cap d’una estona tres policies ens diuen que la Marta se’n va amb ells a la residència que tenim a l’Empordà, perquè també l’han d’escorcollar. Marxen.

Mentrestant, jo, conjuntament amb els advocats, ens quedem com a testimonis de l’escorcoll a casa amb la secretària judicial, que va prenent nota de tot el que s’emporten.

UN SOBRE SOSPITÓS

Se m’apropa un dels policies i em diu que hem de comprovar el contingut d’un armari junts, quan fins aleshores tot l’escorcoll l’han fet sense mi. No ho entenc, però li faig cas. El policia obre l’armari i va directament a un abric de la Marta i d’una de les butxaques en treu un sobre amb una inscripció que diu «RT» i «5K». Li dic que aquest sobre no és meu, i ell em respon que aleshores deu ser de la meva dona. Li dic que no, que no és ni meu ni d’ella, que aquest matí aquest sobre no era allà. Intueixo que són diners en metàl·lic, i li explico que els diners en metàl·lic a casa els guardem en una petita caixa forta que tenim, que després l’hi ensenyaré.

UNA CONSPIRACIÓ?

De seguida el meu cervell es gira i dic als meus advocats que em fa la sensació que tot això és una conspiració, però de qui? I per què? No ho sé. Tots dos em miren com aquell que mira un boig. Des que he entrat a casa fins a aquest moment, durant prop de dues hores, he dubtat de mi, però ara ja no. El senyal del sobre de diners em fa canviar radicalment el pensament. En aquell moment el dubte que hauria pogut fer alguna cosa malament, sense ser-ne conscient, s’esvaeix del tot.

Mentrestant el cap crida el policia que ho escorcolla tot amb una càmera de televisió perquè faci una presa dels bitllets que hi ha dins del sobre. Els bitllets estan estesos sobre la taula d’un petit despatx que tenim a l’habitació i el cap li indica a la secretària judicial que anoti a la llista de l’escorcoll la «troballa». Aleshores és quan m’emprenyo, i molt, i li dic al cap que allò que estan fent és molt lleig. Li dic que el sobre no és meu, que intueixo que ell ho sap perfectament i que ho estan gravant tot per filtrar les imatges a la premsa, ja que quan ensenyes diners en metàl·lic en un escorcoll, la gent de seguida pensa que aquella persona investigada és un delinqüent. Estic convençut que amb aquesta gravació ja comencen l’operació de convertir-me en el dolent de la

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta