Loading...

VET AQUí UNA VEGADA LA TAVERNA SWAN

Diane Setterfield  

0


Fragmento

La història comença...

Vet aquí una vegada una taverna que reposava tranquil·lament a la vora del Tàmesi, a Radcot, a un dia ben bo a peu des de la font. Hi havia un gran nombre d’hostals i tavernes a la part superior del Tàmesi en el moment en què va tenir lloc aquesta història, i et podies emborratxar en tots, però, més enllà de la cervesa i la sidra de costum, cadascun oferia un plaer especial. Al Red Lion de Kelmscott era la música: els gavarrers hi tocaven el violí al vespre i els formatgers cantaven tristament sobre amors perduts. A Inglesham hi havia el Green Dragon, un refugi de contemplació perfumat de tabac. Si eres jugador, l’Stag d’Eaton Hastings era el lloc adequat, i si preferies les bregues, no hi havia lloc millor que el Plough, just als afores de Buscot. El Swan de Radcot tenia la seva pròpia especialitat. Era el lloc on anar per escoltar històries.

El Swan era un hostal molt antic, potser el més antic de tots. L’havien construït en tres parts: una era vella, una altra era molt vella i l’altra era encara més vella. Aquests elements diversos havien quedat harmonitzats pel sostre de palla que els cobria, el liquen que creixia a les velles pedres i l’heura que grimpava per les parets. A l’estiu, hi anava gent de les ciutats que sortia d’excursió amb el nou ferrocarril, llogava una xalana o un esquif al Swan i passava la tarda al riu amb una ampolla de cervesa i un pícnic, però a l’hivern tots els parroquians eren d’allà, i es congregaven a la sala d’hivern. Era una cambra senzilla a la part més antiga de l’hostal, amb una sola finestra que travessava la paret gruixuda de pedra. Quan era de dia, per aquesta finestra es podia veure el pont de Radcot i el riu que passava per sota les tres serenes arcades. De nit (i aquesta història comença de nit), el pont estava ofegat per la negror i no era fins que les orelles sentien el so greu i sense límits de grans quantitats d’aigua en moviment que es podia distingir amb la vista l’extensió negra i líquida que corria a fora la finestra, canviant i onejant, fosca i, tanmateix, il·luminada per una energia que produïa ella mateixa.

De fet, ningú no sap quan va començar la tradició d’explicar històries al Swan, però podria haver tingut alguna cosa a veure amb la batalla del Pont de Radcot. El 1387, cinc-cents anys abans de la nit que va començar aquesta història, dos grans exèrcits es van trobar al pont de Radcot. El qui i el perquè són massa llargs per explicar-los, però el resultat va ser que tres homes van morir en combat (un cavaller, un servent i un noi) i vuit-centes ànimes es van perdre, ofegades a les maresmes, mentre intentaven fugir. Sí, exacte. Vuit-centes ànimes. Això és molta història. Els seus ossos reposen a sota del que ara són camps de créixens. Pels voltants de Radcot conreen créixens, els cullen, els posen en caixes i els envien a les ciutats en gavarres, però ells no se’ls mengen. Són amargants, es queixen, tan amargants que et couen a dins i, a més, qui vol menjar unes fulles que s’alimenten de fantasmes? Quan una batalla com aquesta passa just davant de casa teva, i els morts t’enverinen l’aigua de boca, simplement és natural que vulguis explicar-ho una vegada i una altra. A còpia de repeticions, acabaries sent-ne un expert. I després, quan la crisi hagués passat i centressis l’atenció en altres coses, què hi ha més natural que aplicar aquesta nova habilitat a altres relats?

La mestressa del Swan era la Margot Ockwell. Hi havia hagut Ockwells al Swan des que la gent tenia memòria, i molt probablement des que existia el Swan. El seu nom legal era Margot Bliss, perquè estava casada, però la llei era una cosa per a viles i ciutats; aquí al Swan seguia sent una Ockwell. La Margot era una dona atractiva que s’acostava a la seixantena. Podia aixecar barrils sense cap ajuda i tenia les cames tan fermes que mai no sentia la necessitat de seure. Corria el rumor que fins i tot dormia dreta, però havia donat a llum tretze criatures, per tant era evident que en algun moment es devia haver ajagut. Era la filla de l’anterior mestressa, i la seva àvia i la seva besàvia havien portat l’hostal abans que elles, i a ningú no se li feia gens estrany que hi hagués dones portant el Swan de Radcot. Simplement anava així.

El marit de la Margot era en Joe Bliss. Havia nascut a Kemble, vint-i-cinc milles riu amunt, a dues passes d’allà on el Tàmesi surt de la terra amb un fil d’aigua tan prim que és poc més que una taca d’humitat al sòl. Els Bliss patien tots del pit. Naixien menuts i malaltissos i la majoria deixaven aquest món abans de fer-se grans. Els nadons Bliss es tornaven més prims i pàl·lids a mesura que s’estiraven, fins que expiraven completament, generalment abans de fer deu anys i sovint abans de fer-ne dos. Els supervivents, incloent-hi en Joe, arribaven a l’edat adulta més baixets i menuts del que era habitual. El pit els estossegava a l’hivern, els rajava el nas, els ulls els ploraven. Eren bondadosos, de mirada afable i somriures freqüents i juganers.

Amb divuit anys, orfe i incapaç de fer feines físiques, en Joe havia sortit de Kemble per buscar la fortuna fent no sabia què. Des de Kemble, hi ha tantes direccions en les quals es pot anar com a la resta del món, però el riu sempre tira; cal tenir un instint de contradicció fortíssim per no seguir-lo. Va arribar a Radcot i, com que tenia set, es va aturar a fer una beguda. El jove d’aspecte fràgil amb els cabells negres que li queien pesadament i contrastaven amb la pell blanca seia sense que ningú es fixés en ell, allargant el got de cervesa, admirant la filla de l’hostalera i escoltant una o dues històries. El va captivar el fet d’estar assegut entre persones que pronunciaven en veu alta la mena de contalles que ell havia sentit viure dins del seu cap des que era petit. En un moment de silenci va obrir la boca i li va sortir un «Vet aquí una vegada...».

Aquell dia en Joe Bliss va descobrir quin era el seu destí. El Tàmesi l’havia portat a Radcot i a Radcot es va quedar. Amb una mica de pràctica va veure que podia fer servir la llengua per narrar qualsevol mena de relat, tant si era una tafaneria com un esdeveniment històric, una rondalla, un conte popular o bé de fades. El seu rostre en moviment podia expressar sorpresa, agitació, alleujament, dubte o qualsevol altre sentiment tan bé com qualsevol actor. I, a més, hi havia les celles. Negres i exuberants, explicaven la història tant com les paraules. S’ajuntaven quan s’acostava un moment transcendental, feien contorsions quan un detall mereixia ser observat ben atentament, i s’arquejaven quan un personatge potser no era el que semblava. Mirant-li les celles, estant atent a la complexitat de la seva dansa, et podies adonar de tota mena de coses que altrament podien passar-te per alt. Poques setmanes després de començar a beure al Swan, sabia com encisar tots els que l’escoltaven. I també tenia encisada la Margot, i ella a ell.

Quan va haver passat un mes, en Joe va caminar seixanta milles fins a un indret força allunyat del riu, on va explicar una història en un concurs. Va guanyar el primer premi, naturalment, i es va gastar els beneficis en un anell. Va tornar a Radcot gris de fatiga, va caure rodó al llit i s’hi va estar una setmana i, en acabat, es va agenollar i va demanar la mà a la Margot.

—No ho sé... —va dir la seva mare—. Aquest noi pot treballar? Pot guanyar-se la vida? Com mantindrà una família?

—Miri la caixa —va observar la Margot—. Miri com tenim molta més feina des que en Joe va començar a explicar històries. Imagini’s que no m’hi caso, mare. Se’n podria anar, d’aquí. I llavors, què?

Era veritat. Últimament la gent venia més sovint a l’hostal, i de més lluny, i s’hi quedaven més estona per escoltar les històries que explicava en Joe. Tots gastaven en beguda. El Swan anava d’allò més bé.

—Però amb tots aquests joves forts i ben plantats que venen, i tant com t’admiren..., no t’aniria millor un d’aquests?

—El que vull és en Joe —va dir la Margot amb veu ferma—. M’agraden les històries.

I es va sortir amb la seva.

Això va passar gairebé quaranta anys abans dels esdeveniments d’aquesta història, i mentrestant la Margot i en Joe havien pujat una gran família. En vint anys havien engendrat dotze filles robustes. Totes tenien els espessos cabells castanys i les cames fermes de la Margot. Quan van créixer es van convertir en joves tirant a plenes, amb somriures alegres i un bon humor que no s’acabava mai. Ara totes estaven casades. Una era una mica més grassa i una altra una mica menys plena, una, una mica més alta, i una altra, una mica més baixa; una, una mica més rossa, i una altra, una mica més morena, però en tots els altres aspectes s’assemblaven tant a la seva mare que els parroquians no les podien distingir i, quan tornaven a la fonda per ajudar les temporades de més feina, les coneixien universalment com Margot Petita. Després de portar al món totes aquestes filles, hi va haver una pausa en la vida familiar de la Margot i en Joe, i tots dos van pensar que els anys de tenir criatures ja havien passat, però aleshores va arribar l’últim embaràs i en Jonathan, el seu únic fill.

Amb el coll curt i la cara de lluna, els ulls ametllats amb una inclinació exagerada cap enlaire, les orelles i el nas delicats, i una llengua massa grossa per a la boca que no parava de somriure, en Jonathan no s’assemblava als altres nens. A mesura que creixia es feia evident que també era diferent en altres aspectes. Ara tenia quinze anys, però quan els altres nois de la seva edat esperaven amb ganes esdevenir homes fets i drets, en Jonathan ja en tenia prou de creure que viuria sempre a l’hostal amb el pare i la mare, i no desitjava res més.

La Margot encara era una dona forta i ben plantada, i els cabells d’en Joe s’havien tornat blancs, però tenia les celles tan fosques com sempre. Ara tenia seixanta anys, que per a un Bliss era ser vellíssim. La gent atribuïa la seva supervivència a la cura infinita que en tenia la Margot. Aquests últims anys de vegades estava tan feble que es passava dos o tres dies seguits estirat al llit, amb els ulls tancats. No dormia; no, el que visitava en aquests períodes era un indret més enllà del son. La Margot es prenia amb calma les seves temporades d’enfonsament. Mantenia el foc encès per assecar l’aire, li feia passar brou refredat per entre els llavis, li raspallava els cabells i li allisava les celles. Altres persones patien quan el veien suspès en aquell estat tan precari entre una alenada líquida i la següent, però la Margot ho acceptava serenament. «No patiu, es posarà bé», deia. I era veritat. Al capdavall, era un Bliss. El riu se li havia anat filtrant a dins i li havia empantanat els pulmons.

Era una nit de solstici, la nit més llarga de l’any. Feia setmanes que els dies s’anaven escurçant, primer gradualment i després precipitant-se fins que ara ja era fosc a mitja tarda. Com és ben sabut, quan les hores de lluna s’allarguen, els humans van a la deriva, sense la regularitat dels seus rellotges mecànics. Fan capcinades al migdia, somien a l’hora d’estar desperts, obren completament els ulls quan és negra nit. És temps de màgia. I quan les fronteres entre el dia i la nit s’estiren i són més fines, els passa el mateix a les fronteres entre els mons. Els somnis i les històries es barregen amb l’experiència viscuda, els vius i els morts es freguen quan van amunt i avall, i el passat i el present es toquen i se superposen. Poden passar coses inesperades. Va tenir alguna cosa a veure el solstici amb els esdeveniments del Swan? Ho hauràs de jutjar tu mateix.

Ara que saps tot el que s’ha de saber, la història pot començar.

Els bevedors que s’havien aplegat al Swan aquella nit eren els habituals. La majoria eren pe

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta