Loading...

VICTUS (EDICIó EN CATALà)

Albert Sánchez Piñol  

0


Fragmento



1a edició: març de 2013


Títol original: Victus
© Albert Sánchez Piñol, 2012
© de la traducció, Xavier Pàmies
© Edicions La Campana
Avenir, 49, baixos
08021 Barcelona
Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18
campana@edicionslacampana.cat
www.edicionslacampana.cat



Disseny de la coberta: Zink comunicació
Il·lustració de la coberta: Barcino Magna Parens. Setge de Barcelona 1713-1714. (AHCB)
Il·lustracions de l’interior: Xavier Piñas (originals i adaptacions) , Joan Solé (tractament d’imatges)
Il·lustració setge de Tortosa: Archivo General de Simancas
Mapes d’Europa i Catalunya: Gradualmap


ISBN: 978-84-96735-80-4
ISBN edición digital: PENDENT ISBN VERSIO DIGITAL

PUGNA MAGNA VICTI SUMUS.

TITUS LIVIUS

(Hem perdut una gran batalla.)

03.12.Plansola.jpg

NOTA PRÈVIA

Alguns lectors de l’esborrany m’han demanat per la historicitat dels fets. A això només puc respondre que m’he basat en les convencions habi­tuals de la novel·la històrica, que estipulen atenir-se a les dades constatades al mateix temps que es tolera la ficció en l’apartat privat. Totes les dates i fetes referides a personatges històrics, o a esdeveniments polítics i militars, se cenyeixen als fets. Afortunadament les cròniques sobre la guer­ra de Successió espanyola i el setge de Barcelona del 1713-1714 són tan generoses que permeten arribar al detall. Els debats parlamentaris a la Barcelona del 1713 han sigut literalment extrets de documents de l’època. Fins i tot en personatges secundaris vaig optar per seguir les fonts històriques: la bogeria sobre la pedra filosofal que s’apodera del marit de la Jeanne Vauban, l’escaramussa de Beseit en què en Zuviría coneix en Ballester, com també la mort del doctor Bassons i la càrrega dels estudiants de Lleis a la batalla d’agost del 1714, o els esdeveniments relacionats amb l’expedició del diputat militar, només per esmentar-ne uns quants exemples, estan plenament constatats. Els diàlegs que en Berwick, exasperat per la resistència dels barcelonins, té amb el seu estat major, poden seguir-se a les cròniques i a la seva mateixa autobiografia. També bona part dels insults que el general Villarroel adreça al protagonista, en Martí Zuviría, estan extrets de diversos documents, encara que en aquest cas només se’ns refereix que anaven adreçats «a cert oficial». Pel que fa al mateix Zuviría, les cròniques històriques li dediquen referències tan escasses com elusives, en les quals se li atribueixen càrrecs tan diversos com «ajudant general» del general Villarroel, traductor, vocal a diferents comissions i fins i tot coordinador d’activitats a l’exterior de la ciutat durant el setge. Tot i així, va ser un dels pocs oficials superiors austriacistes que després de participar al setge del 1713-1714 van aconseguir arribar a Viena i eludir així la repressió del règim borbònic.

ÍNDEX

Veni

Vidi

Victus

CRONOLOGIA DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA

GUIA DE PERSONATGES

BIOGRAFIA

SITUACIÓ POLÍTICA A EUROPA 1705

Europa_1700.jpg

Veni

1

Si l’home és l’únic ésser que posseeix una ment geomètrica i racional, ¿per què els indefensos combaten el poderós i el ben armat? ¿Per què els que són pocs s’oposen als que són molts, i els petits resisteixen als grans? Jo ho sé. Per una paraula.

Nosaltres, els enginyers del meu segle, no vam tenir un ofici, sinó dos. El primer, sagrat, construir fortaleses; el segon, sacríleg, destruir-ne. I ara que estic fet un Tiberi, deixeu-me que us reveli la paraula, aquesta Paraula. Perquè, amics meus, enemics meus, insectes tots en la circumferència diminuta d’aquest nostre univers, jo vaig ser el traidor. Per la meva obra van expugnar la Casa del Pare. Jo vaig retre la ciutat que se m’havia encomanat defensar, una ciutat que va desafiar el poder de dos imperis coaliats. La meva. I el traidor que la va lliurar vaig ser jo.

* * *

El que acabeu de llegir era la primera versió d’aquesta pàgina. Quan la vaig escriure devia estar melancòlic, o borratxo. Més tard vaig voler suprimir el paràgraf en qüestió, perquè el trobava afectat i cursi. És més propi d’un cretí com en Voltaire.

Però ja ho veieu, l’elefanta austríaca a qui dicto aquestes memòries es nega a suprimir el paràgraf. Sembla que li agrada, són paraules èpiques, escrites en un to excels, etcètera, etcètera. Merda. O com diuen ells: Scheisse. ¿Com es pot discutir amb una dona teutona que, a sobre, té la ploma soldada a la mà? Té les galtes més vermelles i inflades que la poma d’Adam, i un cul tan gros com el timbal d’un regiment.

Aquesta beneita que transcriu les meves paraules és una austríaca que es diu Waltraud No-sé-què; i és que a Viena els noms de les dones sonen a rocs mastegats. Almenys sap francès i espanyol. D’acord, he dit que seria sincer i ho seré. La pobra Waltraud, a més a més de redactar aquestes línies, recús periòdicament les dinou ferides que solquen la geografia del meu pobre cos baldat, i que inclouen trets de bala, metralla i baionetes de quinze nacionalitats diferents; espases turques de dues mans, garrots maoris, trets de fletxa i de llança d’indis de Nova Espanya, Nova Allà i Nova Allí. La meva benvolguda i horrorosa Waltraud eixuga les mil cicatrius de la meva mitja cara, que supuren des de fa setanta anys i que en els canvis d’estació es baden com flors. I per acabar de rematar-ho, m’apedaça els tres forats del cul. Ui, ui, ui, quin mal! Hi ha dies que no sé ni per quin cago. I tot això ho fa per vuit miserables Kreuzer al mes. La pensió de l’emperador no dóna per a més. Per a això i per al lloguer d’unes golfes fredes. Però tant me fa. Sempre alegre i content! Aquest és el meu lema.

El més difícil, sempre, és començar. ¿Com va començar tot? No ho sé. Ha passat quasi un segle. ¿Us adoneu de l’enormitat del que acabo de dir? He donat tantes voltes al Sol que a vegades ni tan sols recordo el nom de la meva mare. Una altra enormitat. Segurament direu que sóc un vell xaruc. I una punyeta.

M’estalviaré la meva infància i la plorera. Si haig de triar el moment que va marcar l’inici de tot, us en diré el dia exacte: el 5 de març del 1705.

* * *

Al principi va ser l’exili. Imagineu-vos un noiet de catorze anys. Una matinada freda avança pel camí que porta al castell de Bazoches, a la Borgonya francesa. Com a tot equipatge, un farcell penjat a l’espatlla. Cames llargues, el tors esvelt. El nas esmolat. I uns cabells més llisos, més negres i més lluents que les ales dels corbs borgonyesos.

Doncs bé, aquell noi era jo. En Martí Zuviría. O «el bo d’en Zuvi». O també en Zuvi el Camallarg. Ja es distingien les tres negres i punxegudes torres del castell, amb les seves teules de llosa negra. Al meu voltant, camps d’ordi, i un aire tan humit que quasi podien veure-s’hi granotes volant. No feia ni quatre dies que els carmelites de Lió m’havien expulsat de la seva escola. Per mal comportament, és clar. La meva última esperança era que m’admetessin a Bazoches com a alumne d’un tal marquès de Vauban.

Feia un any que el meu pare m’havia enviat a França perquè no es refiava de l’estabilitat política de les Espanyes. (I si seguiu aquest relat convindreu que el meu pare no anava desencaminat.) No es tractava de cap escola d’elit, ni de bon tros, sinó d’un negoci dels carmelites destinat a fills de famílies ni pobres ni gaire riques, plebeus amb ínfules però que de cap manera podien tractar-se d’igual a igual amb l’alta aristocràcia. El meu pare era el que a Barcelona es titulava oficialment com a «ciutadà honrat». Estranys títols els nostres. Per acreditar-se com a ciutadà honrat es requeria posseir una certa suma de diners. El meu pare en reunia just el mínim. Sempre se’n va lamentar. Quan estava borratxo s’estirava els cabells i exclamava: «De tots els ciutadans honrats, jo sóc el que ho és menys!» (Era una persona tan seriosa que no va arribar a copsar mai el seu propi acudit.)

L’escola dels carmelites, si més no, tenia una mica de renom. No us penso avorrir amb la llista de les meves malifetes. Explicaré només l’última perquè va ser la definitiva.

Als catorze anys ja estava fet un tros d’home. Una nit, els grans de l’escola vam agafar una borratxera d’escàndol per les tavernes de Lió. Ni vam pensar de tornar a l’internat. Era la primera mona de la meva vida i el vi m’havia convertit en un bàrbar eufòric. Quan ja clarejava, algú va proposar de tornar al logis, que una cosa era arribar tard i una altra no fer-ho mai. Vaig veure un cotxe i d’un salt em vaig enfilar al pescant:

–Cotxer! A la residència dels carmelites.

L’home no sé què va dir, no ho vaig entendre, i entre el meu cap enterbolit per l’alcohol i les meves energies juvenils el vaig fer saltar d’una empenta.

–¿No ens vol portar? Molt bé, doncs hi anirem nosaltres mateixos! –vaig cridar agafant les regnes–. Amunt, nois!

Els deu o dotze troneres van pujar al vehicle com pirates a l’abordatge, i jo vaig fer espetegar el fuet. Els cavalls es van encabritar i es van llançar a la carrera. A mi em semblava divertidíssim, de manera que no entenia els crits de darrere meu, sobtadament plens d’esglai:

–Martí, atura’t!

Vaig girar el cap: els meus companys de gresca, sense temps per asseure’s al vehicle, anaven caient per un costat i per l’altre. A una velocitat d’aeròlit, la carrossa feia que sortissin disparats com bitlles, i vaig pensar entre mi: «¿Tan borratxos estan, que no saben ni aguantar-se a dalt d’una carrossa?» Però això no era tot: ens empaitava una multitud enfurismada. «I a aquests, ¿quin mal els he fet?», em vaig preguntar.

Les dues preguntes convergien en una resposta. Els meus amics no podien entrar al cotxe perquè no era cap carrossa, sinó una caixa tancada pels costats. Com tots els cotxes fúnebres. L’havia confós amb un transport vulgar. Pel que fa als nostres perseguidors, era el seguici de familiars del mort. I per com cridaven, semblaven molt enfadats. No se’m va acudir res de millor que fugir. De totes maneres, tampoc podia fer una altra cosa, perquè els cavalls s’havien tornat bojos i no tenia ni idea de com dominar-los. Jo estirava les regnes a la babalà, i amb això només aconseguia que es desboquessin més. Em va passar la mona de cop quan vaig veure les espurnes que sortien projectades de les rodes cada vegada que trencàvem una cantonada. Ens vam ficar en una plaça a una velocitat esgarrifosa. Una de les cristalleries més famoses de Lió i de tot França era en aquella plaça. Amb la claror del matí els cavalls es devien pensar que l’aparador, tot ell de vidre, era un passatge obert.

Allò sí que va ser una bona trompada. Els cavalls, el cotxe, el taüt, el mort i jo ens vam encastar i escampar per l’interior de l’establiment. El cristall, quan es trenca, produeix un soroll molt peculiar. Vint mil gots, llums, ampolles, miralls, copes i gerros esclatant alhora, també. El que encara no entenc és com vaig sortir-ne viu i, poc o molt, sencer.

Em vaig posar de quatre grapes, contemplant aquella hecatombe de cristalls. Per l’embocadura del carrer ja apareixia la multitud exaltada. Les portes de darrere del cotxe eren obertes. El taüt, a terra, obert. I buit. Em vaig preguntar pel mort: ¿on devia haver anat a parar? Bé, tampoc era el moment d’esbrinar-ho. Encara estava atordit pel cop, de manera que només se’m va acudir amagar-me al taüt i tancar-lo.

El cap em feia un mal horrorós. Havíem begut tota la nit, de taverna en taverna. En una havíem acabat a cops de puny amb els alumnes de l’internat dels dominics, que encara eren més beats que els carmelites. Després, aquella correguda esbojarrada i la patacada al cap. Vaig pensar que a fer punyetes. Si m’estava quiet la cosa s’arreglaria tota sola. Vaig arrepenjar la galta al vellut del taüt i em vaig sumir en la inconsciència.

No sé quanta estona devia ser allà dintre, però una mica més i m’hi quedo per sempre. Em va despertar un moviment. El meu llit tancat feia batzegades. Vaig trigar uns quants segons a recordar on era.

–Ei, ei, obriu això! –vaig començar a cridar, picant a la tapa–. Obriu la porta, fills de puta!

El taüt es gronxava perquè l’estaven baixant al forat. Quan em van sentir van tornar a pujar-lo (em va semblar que molt a poc a poc). Unes quantes mans el van obrir i jo en vaig sortir com un gat escaldat de dintre una olla. Quina angúnia.

–Em volíeu enterrar viu! –vaig xisclar, justament indignat.

Era fàcil recompondre els fets. Els familiars havien vist el taüt i s’havien limitat a introduir-lo de nou al cotxe fúnebre i a reprendre el camí del cementiri, sense preocupar-se per comprovar si el qui hi havia a dintre era el seu parent o el bo d’en Zuvi. M’havia anat d’un pèl.

Però l’endemà vaig haver de fer-me càrrec de les conseqüències. Vuit dels meus condeixebles eren a l’hospital amb algun os trencat, i unes quantes dames que assistien a l’enterrament encara no s’havien refet de l’esglai. El propietari de la cristalleria amenaçava de portar l’orde a judici. A més a més, a l’hora de fer recompte de les destrosses del seu comerç, havia trobat el cadàver d’un ciutadà de bé: a dalt del sostre, penjant d’un llum d’aranya, que era on havia anat a parar després de la topada. Aquesta vegada n’havia fet un gra massa. El prior em va oferir dues alternatives: tornar a casa meva amb una nota d’infàmia o dirigir-me al castell de Bazoches. ¿A casa meva? Si tornava a Barcelona, expulsat, el meu pare em mataria. Vaig optar per Bazoches. Pel que vaig arribar a entendre, un tal marquès de Vauban s’oferia a tutelar alumnes.

31.jpg

2

Però ja n’hi ha prou de criaturades. Deia que aquell 5 de març del 1705 m’acostava al castell de Bazoches, a peu i amb un farcell a l’espatlla.

Era una construcció més senyorial que militar, més imponent que grandiloqüent. A les muralles s’alçaven tres torres rodones, coronades per agudes caputxes de llosa negra. Sí, Bazoches era un castell bonic tot i la seva sobrietat antiquada. En aquell paisatge pla atreia els ulls com un imant, fins al punt que no vaig sentir el carruatge que em va avançar i que per poc no m’aixafa.

El camí era tan estret que vaig tenir el temps just de saltar cap a un costat mentre les seves rodes aixecaven una onada de fang que em va cobrir de cap a peus. Allò va semblar divertir els dos brètols que treien el cap per les finestres del vehicle, un parell de nois de la meva edat. Mentre s’allunyaven en direcció al castell es van riure de la meva desgràcia.

Perquè era una gran desgràcia, ja que m’havia semblat oportú presentar-m’hi amb la millor roba que tenia. No disposava de més tricornis i casaques decents que els que portava posats. ¿Com podia comparèixer davant de tot un marquès empastifat de fang?

Ja us podeu imaginar amb quin ànim vaig arribar a Bazoches. Les portes e

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta