Loading...

WONDER

R.J. Palacio  

0


Fragmento

La història que s’explica en aquest llibre és de ficció. Els noms, els personatges, els llocs i els incidents que s’hi narren són o bé inventats per l’autora o bé usats de manera fictícia. Qualsevol semblança amb fets, llocs o persones reals, mortes o vives, és pura coincidència.

GUIES DE LECTURA A: www.lacampanaeditorial.com

Guia visual:

http://guiavisualwonder.grupiref.org

Lectura interactiva:

http://edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/wonder/index.htm

Guia didàctica:

http://www.xtec.cat/web/projectes/lectura/gustperlalectura

Programa El Gust per la lectura del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

Títol original: Wonder

© R. J. Palacio, 2012

Publicat a Alfred A. Knopf

1a edició digital: abril del 2018

27 edició: abril del 2018

© de la traducció, Imma Falcó

© Edicions La Campana Avenir 49, baixos, 08021 Barcelona Tel.: 93 453 16 65 info@lacampanaeditorial.com www.lacampanaeditorial.com

Disseny de la coberta: © LIONSGATE® Motion Picture Artwork © 2017 Lions Gate Entertaintment Inc. All Rights Reserved

Adaptació del disseny de la coberta: Núria Tremoleda

ISBN: 978-84-16457-41-0

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Montserrat, 81

08810 Sant Pere de Ribes

Pel Russell, el Caleb i el Joseph

Han vingut metges des de ciutats llunyanes

només per veure’m,

tots al voltant del meu llit,

incapaços de creure’s el que veuen.

Diuen que dec ser un miracle

de la creació divina,

i que, amb el que saben de moment,

no hi troben explicació.

Lletra de la cançó «Wonder»,

de natalie merchant

I. Primera part

El destí somreia i la fortuna reia

quan ella es va acostar al meu bressol…

natalie merchant, «Wonder»

1.jpg

Normal i corrent

Ja sé que no sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens normals i corrents no fan que els altres nens normals i corrents fugin cridant del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se’ls queda mirant tothom a tot arreu on van.

Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l’atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure’m, fes allò d’apartar la vista. ¿Sabeu què crec, jo? Que l’única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m’hi troba.

Però ara ja estic bastant acostumat a tenir aquest aspecte. Ja sé com fer veure que no veig les cares que fa la gent. Tots som bastant bons, ja, en això: jo, la mare, el pare i la Via. Pensant-ho bé, això últim ho retiro. La Via no és gens bona. A vegades s’esvera molt, quan la gent és mal educada. Com un dia al parc que uns nens grans van començar a fer sorolls. No sé ben bé quins sorolls devien ser, perquè jo no els vaig sentir, però la Via sí, i va començar a escridassar-los. Ella és així. Jo sóc d’una altra manera.

La Via no em troba normal i corrent. Ella diu que sí, però si fos normal no em protegiria tant. I la mare i el pare tampoc no em troben normal. Em troben fantàstic. Jo crec que l’única persona al món que veu que sóc normalíssim sóc jo.

Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.

Per què no he anat mai a escola

La setmana que ve començo cinquè. Com que no he trepitjat mai una escola de debò, estic mort de por. La gent es pensa que no he anat mai a escola per culpa del meu aspecte, però no és veritat. És per culpa de totes les operacions que m’han fet. Vint-i-set des que vaig néixer. Les més grosses van ser abans de fer quatre anys, així que no me’n recordo. Però des d’aleshores m’han operat dos o tres cops l’any (entre operacions grans i petites), i com que sóc massa baixet per la meva edat i a més tinc altres misteris mèdics que els metges no s’expliquen, abans em posava malalt molt sovint. Per això els meus pares van decidir que valia més que no anés a escola. Però ara ja estic molt més fort. L’última operació va ser fa vuit mesos, i segurament no m’hauran de tornar a operar fins d’aquí a un parell d’anys.

La mare em fa de mestra. Abans era il·lustradora de llibres per nens. Dibuixa unes fades i unes sirenes maquíssimes. Però quan fa coses de nens ja no mola tant. Una vegada va intentar dibuixar-me un Darth Vader, però li va quedar una cosa que semblava una mena de robot amb forma de bolet. Fa temps que no la veig dibuixar. Em sembla que està massa enfeinada cuidant-nos a mi i a la Via.

Si digués que sempre he volgut anar a escola no seria del tot veritat. Sí que hi volia anar, però només si podia ser com tots els altres nens que hi van: tenir una pila d’amics i jugar amb ells després de classe i aquestes coses.

Ara tinc uns quants amics de debò. El Christopher és el meu millor amic, i després vénen el Zachary i l’Alex. Ens coneixem des que érem petits. I com que sempre m’han conegut així, doncs ja hi estan acostumats. Quan érem petits sempre quedàvem per jugar, però aleshores el Christopher es va traslladar a Bridgeport, a Connecticut, que és a més d’un hora d’on visc jo, a North River Heights, a la punta de dalt de tot de Manhattan, i el Zachary i l’Alex van començar a anar a escola. És curiós: tot i que el que se’n va anar a viure lluny és el Christopher, encara ens veiem més que no pas amb el Zachary i l’Alex. Ara tenen una pila d’amics nous. Però si ens trobem pel carrer encara són simpàtics amb mi. Sempre em saluden.

A part també tinc altres amics, però no són tan bons com el Christopher, el Zack i l’Alex abans. Per exemple: el Zack i l’Alex sempre m’invitaven a la seva festa d’aniversari, però el Joel i l’Eamonn i el Gabe no m’hi han convidat mai. L’Emma sí que m’hi va invitar una vegada, però ja fa molt de temps que no ens veiem. Això sí, a la festa del Christopher sí que hi vaig sempre. No sé... potser en faig un gra massa, amb això de les festes d’aniversari.

Com vaig venir al món

M’encanta quan la mare explica aquesta història, perquè em fa petar de riure. Potser no fa tanta gràcia com un acudit, però la mare l’explica d’una manera que la Via i jo ens partim de riure.

Doncs resulta que quan era a la panxa de la mare ningú tenia ni idea que sortiria amb aquesta cara. La mare havia tingut la Via feia quatre anys, i com que havia sigut «bufar i fer ampolles» (paraules textuals seves), doncs no hi havia cap motiu per fer proves especials. Uns dos mesos abans que nasqués, els metges es van adonar que em passava alguna cosa a la cara, però no es pensaven que fos tan greu. Van dir a la mare i al pare que tenia el paladar fes i no sé què més. En deien «anomalies lleus».

La nit que vaig néixer hi havia dues i

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta